No dubta qui vol, sinó qui pot

16.10.2017

Joan Fuster és molt conegut pels seus llibres i per les seues idees, però més encara per les cites estretes d’eixos llibres d’assaig i d’algun dels parlaments que va fer, com aquell del famós “o ara o mai”. Malgrat l’èxit dels seus assajos, el mestre de Sueca va deixar palès que el gènere amb què més gaudia a l’hora d’escriure eren els aforismes, els quals suposaven per a ell un descans de l’assaig. Fins i tot va dir que Judicis Finals (1960), un llibre d’aforismes, era la seva millor obra.

Joan Fuster | Foto: Toni Vall

El suecà definia els aforismes com “paperets”, com un “gènere arcaic i poc vistós” i com a “minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos”. A part de posar una definició a aquestes fórmules, Fuster sempre va expressar que amb ells no feia altra cosa que exposar les idees que obeïen les seues conviccions. També remarcava de manera severa que les seues idees i coneixements podien anar variant, i que ell mai intentava imposar una idea, sinó que volia crear un debat a l’interior del lector sobre una cosa que aquest tenia pressuposada.

Amb els aforismes, Fuster volia tombar les fórmules sentencioses que estan preestablertes a la societat. És a dir, volia tombar estructures com els consells o els proverbis. Aquesta manera de pensar la va deixar reflectida al llibre Consells, proverbis i insolències (1968), llibre en què els aforismes de Fuster prenen una tipologia de consell o de proverbi però amb la intenció contraria a la que tenen les formes originals. És a dir, pretenen fer pensar i no imposar.

Aquesta intenció de fer pensar la podem estendre a tota la seua obra, ja que Joan Fuster creia que una persona havia de treure les seues pròpies conclusions. Per això buscava fer reflexionar tothom qui llegira els seus llibres. L’assagista de Sueca defenia la creació d’un pensament propi, fet que podem veure en aforismes com:

“Corregir i argumentar: això és la cultura”

“Les multituds es revolten o obeeixen, però no raonen. Aquest és el problema. Cal esperar…”

“Tu penses això. Creus que penses això – el que sigui… Bé. Prova de repensar-ho. Repensa-ho. Veuràs com, en efecte, pensaves d’una altra manera”

Una vegada ha quedat clar que Fuster pretenia fer pensar als seus lectors, cal dir que també expressava que no es pot donar res mai per sabut i que l’interrogant o dubte perpetu és una capacitat de les persones intel·ligents. De la mateixa manera, deia que ell mateix es podia equivocar i no tenia cap penediment a l’hora de rectificar o contradir-se. Aquí teniu alguns aforismes que mostren aquest ideal:

“No dubta qui vol, sinó qui pot. Esforça’t a dubtar, tanmateix”

“Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que un negaran els vostres enemics”

“Les meves contradiccions són les meves esperances”

D’aquesta manera de pensar i d’actuar, l’exemple més clar potser és el mateix Fuster, ja que va deixar escrits molts parells d’aforismes que mostraven dues maneres de pensar totalment contradictòries. El suecà és un exemple de l’ideal que promulgava perquè ell mateix signava els articles que feia per a la revista Verbo amb pseudònims, de manera que el seu nom no quedara lligat amb l’ideal que promulgava la revista.

Tal com demostren aquests apunts sobre Joan Fuster, cal defensar el dret a canviar d’idea i crear el nostre propi pensament. Actualment, a través de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació, no ens para d’arribar una gran quantitat d’informació i és molt fàcil adoptar certes línies ideològiques. Però com promulgava Fuster, mai hem de donar res per suposat, sinó que hem d’obtenir el que podem anomenar “pensament crític”.

Joan Fuster, el gran ideòleg i escriptor de Sueca que tants seguidors té, sempre es va reservar i reivindicar el dret a canviar d’opinió i a tenir dubtes sobre allò que pensava. Aquesta pot ser l’ensenyança més gran que va donar. Un servidor creu que el millor que va fer va ser crear dins dels seus lectors un debat intens sobre allò que va deixar escrit.

Per això: llegiu, enraoneu i debateu, però mai us deixar imposar una ideologia. Qualsevol mena d’imposició és una eina de destrucció del pensament crític. No dubta qui vol, sinó qui pot.