Muriel Villanueva: “Si has de parlar de tu, parla de tu“

27.02.2016

Muriel Villanueva és autora de La Gatera (Arallibres, 2012), de Motril 84 (Proa 2013) i d’obres de literatura juvenil. Ara publica la novel·la El parèntesi esquerre. Va néixer a València, però quan la saludo a ella, al seu company Roger i la seva filla d’un any i mig, m’adono que no té cap accent. Mentre parlem sentim el gru-gru de la Mar. “Em feia il·lusió que El parèntesi esquerre fos per l’editorial Males Herbes, mentre ho escrivia pensava en ells.” La nena s’abeura del pit de la seva mare, encara encorsetat en uns sostenidors de lactància. Minuts més tard la Mar decideix que el pit que xucla ja no li agrada i canvia de mugró.

Muriel Villanueva

Muriel Villanueva

 

JB: Escrius molt sobre tu mateixa. S’ha fet sempre, autoficció? Com és que ho hem batejat així fa poc temps?

MV: No sé per què ara se’ns ha fet més necesssari, però per mi escriure és això. Quan he intentat fer una novel·la amb personatges de ficció, a la llarga m’he adonat que jo també hi era. Aquest personatge té això de mi, aquest té això altre, aquesta és ma mare i aquesta és la meva àvia. Al final sempre explico el mateix, no surto d’aquesta autoficció, més o menys disfressada. Quina és la frontera entre un diari on jo expliqui la meva vida i una novel·la amb personatges diferents, amb argument diferent que no deixa de ser una metàfora de la meva pròpia realitat? He deixat de creure en la ficció. Bé, quan faig literatura infantil o juvenil sí que sóc més creadora de personatges i de mons que no són el meu. En tot cas, la necessitat inicial per mi sempre sorgeix d’una intenció de ficció. No em poso a escriure la meva història i mirar de “fer-la maca“ o fer-la literària“. Sovint veig un escenari que m’atrapa. Veig el lloc i em dic: “Aquí ha de passar-hi alguna cosa“.

JB: Quin autor genera ambients que t’enganxin de forma especial?

MV: No ho sé. Veig més sèries i cinema que no pas llegeixo. Orange is the new Black i Breaking Bad són les que més m’han agradat. He vist los Sopranos, he vist Mad Men, i les valoro, però són sèries molt masculines i em costa menys sentir-me part d’allò. No comparteixo el codi, em puc emocionar per la part formal però això és tot. Jo escric un llibre com si estigués fent una pel·lícula, però no sé fer pel·lis. Sempre estic amb la roba, amb la mirada, els ulls que pugen i baixen. Sóc obsessiva amb això perquè ho veig pla a pla.

JB: T’hauria agradat ser cineasta.

MV: Sí. He crescut més amb el cinema que amb la literatura. La meva mare sempre ha estat fanàtica del cinema i he vist bones pel·lícules des de ben petita. El codi que tinc per narrar és molt d’imatges perquè és com entenc que es transmeten les coses: en la mirada, en el gest. En el cas d’El parèntesi esquerre sabia que a l’escenari havia de passar-hi alguna cosa, pero no sabia què.

JB: A mi la teva platja em recorda La fosca de Palamós.

MV: Clar, i aquesta no és la meva platja de les casetes. Digue’m controladora, però jo vull que ells vegin la platja que jo veig. És dir-los “No, no, no, has de veure la platja que jo veig.“ Sé que la novel·la és la platja i sense la platja no tinc novel·la. Tot el que ha sortit de mi al Parèntesi va venir el dia que vaig conèixer aquella platja i que vaig treure el tap. Sense la platja no m’hauria adonat que era una ampolla de cava a punt d’explotar. I això que hi he estat només dos cops una hora, no he estat en cap caseta ni res.

JB: Jo t’imaginava a tu de carn i ossos a la platja.

MV: No, hi ha molta més ficció del que sembla.. El que no és ficció són els processos. L’única veritat és el dia que el Roger, la Mar i jo vam anar la platja i jo em vaig dir: Aquí hi ha una novel·la. Aquesta és l’única veritat, això i els processos emocionals dels tres. És una història que comença realista però es desvia. A La Gatera també es va enrarir més l’ambient, però va passar més cap al final. Aquí passa abans. Perquè li cau un braç, una estrella de mar la persegueix. Volia que fos una ficció fantàstica, que passés una cosa que no pot passar.

JB: Hi ha un punt en què la Muriel protagonista s’ha quedat sense braç i carrega un moble només amb un braç, un cor i una teta. La mateixa narradora diu “No allarguem tant la metàfora“. Com has evolucionat des de Motril 86 i La Gatera?

MV: És un “desfer-se” físic que serveix de metàfora. L’evolució literària d’El parèntesi esquerre és que hi ha una consciència més clara de l’autoficció. Hi ha un rendir-se, m’he dit “Muriel estàs en el text, deixa de fer veure que no estàs en aquestes històries“. Fa deu anys hauria pensat: poso una noia que es diu Júlia i que arriba a una platja amb una nena petita perquè acaba de ser mare. I hauria pensat: “Acabo de ser mare, per això m’interessa el tema.“ Però la protagonista s’hauria dit Júlia, mai no li hauria dit Muriel. Feia capes de ficció. Quan vaig prendre consciència d’això vaig dir-me: “Si has de parlar de tu, parla de tu“.

JB: La maternitat és un miracle i és un càstig, un condicionant molt fort. Hi estàs d’acord?

MV: La part del miracle la veig claríssima. I no sé si és càstig o és renúncia, rendir-se a una vida diferent i a una pèrdua de moltes coses. També condiciona molt el que pots escriure i el que pots viure. Has de prendre decisions que no t’havies plantejat mai, hi ha la qüestió del tipus de maternitat que vols tirar endavant. Jo abans del part vaig acabar un munt de llibres, perquè tenia projectes oberts i em feia la impressió que no podria escriure mai més. “Segur que no escriuràs mai més“, em deia. Mentida. Aquest Parèntesi esquerre ha sortit amb la Mar als braços. Nosaltres compartim una maternitat-paternitat ben conscient, el Roger participa moltíssim. Malgrat tot, jo sóc la mare i ell no. Jo tinc tetes i l’he parida, és tan senzill com això. Jo sóc filla de lesbianes i m’han educat per militar en favor de les famílies homoparentals o per les famílies reconstituïdes. Però hi ha molts discursos que he fet en ponències i que ara que sóc mare se’m desmunten. No ho sé. Un altre tema és el dels ventres de lloguer. Jo formo molt part de l’associacionisme LGTB i he militat per aquestes famílies, sempre he reivindicat que els gais puguin recórrer a un ventre de lloguer. Ara que he estat mare penso que no pots fer-li això a una criatura. Suposem una mare que no ho fa pels diners, que ho fa per amistat. Fins i tot així ho trobo una aberració per la criatura. Treure-la de la panxa i que vagi a parar a mans d’una altra persona.

JB: T’he preguntat això de la maternitat com a càstig per les referències que la protagonista fa a les ferides del part.

MV: Té a veure amb ser mare, però també amb la parella i com es recol·loca tot a partir de la maternitat. Almenys per nosaltres. El primer any ha estat tot inestable, com viure en un túnel que gira mentre camines. I això fa mal i has d’anar recol·locant. Potser la idea del llibre és que tot està sempre en vies de recol·locar-se. Pots matar-te a anar recol·locant, però al final tot són parèntesis que es van obrint. La vida és un parèntesi rere l’altre, se n’obre un i després se n’obre un altre i així successivament. En el fons va més enllà de la maternitat. La maternitat obre un parèntesi que ja no pots tancar. Hi ha canvis a la vida que no podràs tancar, que queden oberts. Has fet un canvi, ja ets un altre i no hi ha marxa enrere. No hi ha un “Quan tornarem a ser com abans?“. És una obvietat. Suposo que la majoria de moralines de les novel·les són obvietats, al final. Jo he necessitat adonar-me que aquest parèntesi obert amb la maternitat ja no el tancaré.

JB: Ets autora de novel·la infantil i juvenil, vas publicar La Tània i totes les tortugues per Vaixell de Vapor. Quina és la distinció entre la bona literatura infantil i la bona literatura d’adults?

MV: Cap. Pel que fa la manera d’escriure, cap. Potser l’únic que varia és la temàtica, la llargada. Ara he escrit una novel·la per nens de 9 a 11 anys que va sortir el novembre. L’esforç és que el que escrius sigui intel·ligible per les criatures d’aquesta edat. Un cop escrit reviso que no hi hagi gaires subordinacions, que el lèxic no sigui complicat. Però la forma de narrar hauria de ser la mateixa. Mostrem, deixem que el nen tregui conclusions. No per què es tracti de nens hem de ser moralitzants.

Muriel Villanueva

Muriel Villanueva

JB: Literatura infantil vol dir que cal que hi hagi moralina?

MV: Moralina en té tota la literatura, però no és explícita, està en el subtext. Digue-li moralina o manera de veure el món. Moltes vegades la tendència és explicitar la moralina en la literatura infantil, i no em sembla bé.

JB: Ets valenciana i d’origen castellanoparlant. Per què has decidit convertir-te en escriptora en llengua catalana?

MV: És una motivació íntima que he descobert amb el temps. Als 14 anys vaig decidir estudiar el BUP en català, i a casa va ser l’hecatombe. Vaig fer-ho perquè sinó em tocava fer-ho en un institut que no m’agradava, i aleshores hi havia poques líníes en valencià. Aviat em vaig convertir en una indepe, les oposicions també me les vaig treure aquí. Crec que tot té a veure amb el meu allunyament de la família. Té molt a veure amb parlar un llenguatge diferent al de casa, una reafirmació per buscar la pròpia veu. Clar que sóc de Benicarlet, el català tampoc m’ha estat mai una llengua estranya, la parlava amb el meu avi, ell no sap parlar una altra cosa.

JB: El tema de la família homosexual. Creus que a les Muriels d’ara els costarà menys d’encaixar a nivell social, això de tenir dues mares enlloc de tenir pare i mare?

MV: Ha canviat tot molt. Jo ara treballo de mestra de música a Segur de Calafell i estic esgarrifada. Penso que si hi ha alguna alumna com jo era, segur que no ho està podent dir a la gent. És diferent a quan jo era nena però no és tant diferent com ens agradaria. Sempre he tingut un discurs molt optimista sobre el tema, perquè de petita creia que moriria sense poder dir-li a ningú que jo vivia amb dues dones que eren parella, ni al meu millor amic. I elles s’han casat, s’han escrit llibres sobre el tema, hi ha una llei que ho permet. És tot un avenç. Però ara miro el panorama i penso que hi ha coses que donem per fetes i que potser no estan fetes. El discurs hi és però ara ha de filtrar a la societat.

JB: Apareixen molts animals, a El parèntesi esquerre. Per què?

MV: Perquè l’animal és l’instint i tots som una mica animals. Els animals sempre són metàfores de persones, el gat de La gatera també ho era. No deixa de ser metàfora. L’estrella de mar que apareix a El parèntesi esquerre jo ja sé qui és.

JB: Qui és?

MV: Crec que és la meva mare, però me n’he adonat després, i crec que està bé. Primer he creat l’animal i després he pensat “Per què em persegueix aquest animal? Per què em fa això?”. Els paral·lelismes entre l’estrella de mar i la Lali han estat escrits a posteriori, perquè d’entrada ja sabia que la Lali era la meva mare, però que l’estrella també ho era ho vaig descobrir més tard.

JB: La Lali és el personatge que has fet conscient i l’estrella l’has creat de forma inconscient. Són dues mares, la Lali i l’estrella.

MV: No havia pensat, això que hi ha dues mares! És interessant. Hi pensaré molt. Em sento molt castrada com a filla, i segurament tots ho estem. Tot el que he escrit fins ara, Motril 86, La gatera i altres publicacions anteriors que van tenir menys ressò, tot són “pataletes amb la mama”.

JB: Però aquest tema s’acabarà.

MV: Crec que està a punt d’esgotar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Què vol dir que no té cap accent? Tothom té un accent o altre: el del pare, el de la mare, el del poble on ha nascut, el del poble on viu, una barreja de tot plegat… Què volia dir, que no tenia accent de la ciutat on ha nascut? Que té l’accent de Barcelona? I això vol dir que no té accent? Això és un gran prejudici.