Merlí. Gràcies per fer-nos pensar

No va durar ni 10 minuts: la mort de Merlí Bergeron es va precipitar amb molt poques ganes de donar explicacions i moltes d’anar per feina. Convertit en un clàssic dels finals de temporada de la sèrie, matar personatges sense construir una narrativa en la qual encaixar la pèrdua segueix ofenent a l’espectador estàndard, que ahir va omplir Twitter de protestes furibundes i memes indignats. I és que el vessament cerebral, el deus ex machina del segle XXI, no és odiat per inversemblant, sinó per gandul, i el del Merlí és dels que passarà als annals de la història de la mandra creativa. Si més no, el nostre heroi va morir tal com havia viscut: a la taula de professor i després de rondinar una estona.

Més enllà de llàgrimes fàcils, costa de veure què afegeix la desaparició del professor de filosofia més famós de Catalunya. Amb les temporades hem vist com el Merlí cedia el protagonisme als Peripatètics, i morir gratuïtament es converteix en l’últim acte de generositat que ens indica que el focus de la sèrie ha de ser el creixement dels joves. Immortalitzat en una guixada a la paret, el Merlí ja és allò de què més li agradava parlar: un filòsof mort. Algun dia el Pol escriurà el seu nom a la pissarra i tremolarà quan hagi d’afegir les dates de naixement i mort? Segur que sí.

Carlos Cuevas va dir que l’escena més important que havia interpretat amb el seu personatge era la classe de filosofia set anys després. Va ser l’única seqüència que feia sentit en el salt temporal que va ocupar la meitat del capítol que, a part d’això, es va convertir en un festival d’autocomplaença. Merlí va tenir un final bonic i divertit en el banquet filosòfic a propòsit de les gambes del penúltim episodi on, per última vegada, totes les dimensions de la sèrie van quedar lligades. El que hem vist després ha estat un catàleg de moments que donaven respostes però cap sensació de clausura: un collage d’anècdotes individuals que no connectaven els personatges amb un missatge coherent. Potser la prova més fefaent d’aquesta manca de suc de la recta final va ser el muntatge amb les instantànies explicant com aniria la vida dels joves: si el flashforward no ens donava una perspectiva de futur interessant sense aquesta crossa, de què servia fer-lo?

Cuevas tenia raó: la filosofia ha estat el que ha donat sentit a la sèrie i li ha permès, en alguns moments, anar més enllà del fulletó per a adolescents. Que quedi clar que no tinc res en contra dels serials d’adolescents, tot sigui dit. Però l’originalitat de Merlí ha sigut crear un espai on els alumnes de Batxillerat demostressin que, encara que la societat els digui que les grans preguntes no serveixen per a res, ells no només segueixen volent-les fer, sinó que ens poden ensenyar una cosa o dues. La sèrie d’Héctor Lozano ha sabut captar com en temps de crisi, el pensament es converteix en una urgència i un oasi per als que volen canviar el món i s’han cansant de sentir que no hi ha res a fer. Mentre hi hagi Merlins que inspiren Pols, hi ha esperança, aquest és el missatge romàntic –i veritable- de la sèrie.

Si algun dia el Pol ha de fer una classe de la filosofia merlinesca, segurament ens parli d’un clàssic transportat als temps moderns, una barreja Sòcrates, Epicur i Diògenes substituint la túnica per camises de lli folgades. El seu principal enemic van ser “els polítics”, que no perdia ocasió de criticar sense filar gaire prim, i defensava un hedonisme desacomplexat que posés per davant els plaers carnals de la vida. Contra els grans sistemes que ho racionalitzen tot, Bergeron preferia fer preguntes i no pas respondre-les. Primer rondinar i riure per relaxar l’ambient, i després començar els discursos. El més important que va aprendre el Pol i que mitja Catalunya, joves i grans, necessitàvem sentir, ho va repetir a la seva primera classe a l’Àngel Guimerà set anys després de la mort del seu mentor: les coses no són el que semblen. Per això pensem i agraïm que ens facin pensar. Gràcies, Merlí!