L’Odissea de Mira

6.03.2015

Clàudia Serra analitza la traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira. “Mira no intenta contraposar-se a l’esplèndida traducció de Riba, per això ens recorda al pròleg, titulat “Llegir Homer”, quina és la finalitat de la seua traducció: fer que el lector puga “llegir Homer com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode”.

Joan Francesc Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

Joan Francesc Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

“Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.” És així com comença la traducció de l’Odissea de Joan F. Mira. Aquesta versió és, fins ara, la més recent en la nostra literatura. Va ser publicada per l’editorial Proa el 2011, amb molt d’èxit, potser perquè fins aleshores l’Odissea només comptava amb dues versions en català: la clàssica de Carles Riba i la de Joan Alberich, escrita en prosa. La versió de Riba, confegida amb un llenguatge sublim, era, per a molts lectors, una versió excessivament difícil. És per això que a Mira se li va acudir emprendre una traducció fent ús d’un llenguatge molt més fluid. Això ha provocat que la seua versió haja estat sempre valorada mitjançant la contínua comparació amb la traducció ribiana (cosa que l’ha afavorit, ja que han considerat de la mateixa qualitat les dues versions), sobretot pel que fa als aspectes estilístics. Les diferències són notables. Riba utilitzava per a la traducció de l’Odissea d’Homer els mateixos recursos que als seus poemes. La versió de Riba no només està escrita en hexàmetres catalans (Mira també conserva aquest aspecte), sinó que segueix les regles de la poesia al peu de la lletra, i un clar exemple n’és l’ordre poètic de les oracions, amb l’abundància d’hipèrbatons. Riba no només va escriure una traducció de l’Odissea, sinó que intentà elevar el nivell dels versos de l’original. Evidentment Mira no intenta contraposar-se a l’esplèndida traducció de Riba, per això ens recorda al pròleg, titulat “Llegir Homer”, quina és la finalitat de la seua traducció: fer que el lector puga “llegir Homer com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode”. Veiem ací un intent de separació de la traducció de Riba: sembla que Mira no gose malparlar de la traducció del gran poeta, però, unes línies més avall, trobem que li fa una crítica implícita: “Els meus principis a l’hora de traduir són pocs i breus. No llevar res ni afegir res, no alterar, no inventar. No «embellir» el text, ni intentar «millorar-lo», ni fer-lo més «poètic» i més «elevat»”. També en una entrevista publicada al diari El País Mira justificava la seua versió de l’Odissea dient que a la de Riba es “gongorejava” una mica. Sí que és veritat que l’estil de Joan F. Mira és molt més vivaç i lleuger que el de Riba, i això permet seguir millor la trama narrativa de l’Odissea. Per exemple, l’inici del cant V apareix de la següent manera a la seua versió: “L’Aurora s’alçava del llit de Titó gloriós, i portava / llum igualment als mortals com als déus immortals; aleshores / varen anar tots els déus als seus llocs d’assemblea per seure / amb el qui trona en l’altura: amb Zeus, el de força suprema”, mentre que Riba ho traduïa així: “L’Alba, del llit on dormia al costat del noble Titonos / va llevar-se, als eterns per portar la llum, i als qui moren; / i els déus prenien seient a la junta; i entre ells presidia / Zeus, el qui alt retruny, de qui més gran és la potència”. Potser Mira té una mica de raó quan afirma que Riba té tendència a “gongorejar”, però també podem afirmar que ell abusa dels encavalcaments: en la majoria dels versos trenca la continuïtat de l’oració.

Respecte al llenguatge, podem observar que el que utilitza Mira és incoherent des del punt de vista dialectal: “El meu català, en tot cas, sobre una base normativament i discretament «valenciana», inclou algunes llibertats que (amb grans dosis de bona voluntat) podrien evocar aquell, diguem-ne, sincretisme dialectal del text homèric. Així, al costat del predominant «vinguera» apareixerà algun «vingués», i sobretot, en el lèxic, podran conviure xiques i noies, nusos i nucs, sortir i eixir, feina i faena, calfar i escalfar, esquitxar i esguitar, espere que sense escàndol del lector. De vegades, com en Homer, és la mètrica la que m’ha fet preferir una forma o una altra: feina i faena, o nusos i nucs, no tenen el mateix nombre de síl·labes”.

No és aquest aspecte “sincrètic”, però, el que més facilita la lectura de l’Odissea, sinó el fet que el llenguatge de Mira es troba entremig de l’estàndard i el culte, i així ho podem observar al llarg de l’obra: Mira tradueix l’escena en què Ulisses troba Nausica (cant VI) així: “Reina i senyora, als teus peus! Ets deessa o bé una dona humana?” En canvi, els versos de Riba són un poc més enrevessats: “Jo te’m flecto regina: ¿ets dea o bé moridora?” També a l’inici del cant XII, la versió de Mira és més clara: “Ràpidament, tallàrem uns troncs i, amb llàgrimes vives, vam preparar-li la pira en un cap avançat de la costa”. Riba en canvi proposa: “I tot d’una / tallant boscalls a l’indret on el cap de la riba s’endinsa, / férem, tots tristos, les honres, vesant ufana de llàgrimes”.

De vegades, però, sembla que Mira no és tan fidel al text original com Riba, o això ens explica Enric Iborra a la ressenya “La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira”, que publicà en el blog La serp blanca el 17 de novembre del 2011. Iborra fa una observació agafant com a exemple els primers versos de l’Odissea de les tres traduccions al català. Veiem com la de Riba i Alberich són properes: “Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim / errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre” (Riba) i “Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia” (Alberich). Tots dos coincideixen en la caracterització d’Ulisses (“aquell home de gran ardit” i “aquell home astut”) i en l’ús del verb “errar” (“que tantíssim errà” i “que va anar errant”). En canvi, Mira dirà que Ulisses és “aquell de mil cares, que féu mil viatges”. Iborra justifica la seua teoria sense tenir en compte l’original: “Aνδρα μοι ἒννεπε, Mοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ / πλάϒχϑη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεϑρον ἔπερσε”. La traducció més literal possible (no necessàriament la més correcta) seria “Explica’m, Musa, l’home que tantíssim / va caminar errant un cop va destruir la ciutadella de Troia”. Atès que el verb “πλάϒχϑη” és un aorist passiu en tercera persona del singular del verb “πλαζω” (arrossegar) es pot traduir per “caminar errant”. De totes maneres, veiem que Alberich també modifica la frase transformant el complement directe en complement del nom i afegint un element nou: “Conta’m, Musa, les accions (complement directe afegit) d’aquell home astut (antic complement directe que passa a ser complement del nom)”. I Riba tradueix el verb “ἔπερσε” per “prendre”. Iborra també parla d’infidelitat al text quan Mira descriu Ulisses com “aquell de mil cares”, sense cap motiu, ja que l’adjectiu “πολύτροπον” significa també “multiforme”. A més, l’exactitud de la translació és molt relativa: Alberich fa la versió en prosa d’una epopeia i Riba la poetitza encara més. Per tant, no té fonament dir que Mira és menys fidel que els altres dos, encara que la concepció de “fer mil viatges” siga menys emfàtica que la d’“errar”.

Jaume Pòrtulas, catedràtic de filologia grega de la universitat de Barcelona, assenyala algunes influències en la traducció de Mira. Així, en escriure la versió del cant VI, Mira deixa entreveure un to “maragallià” en l’escena en què Ulisses, que ha naufragat i es troba nu a la platja dels feacis, coneix Nausica, que jugava a la pilota. Molts filòlegs han volgut concebre Nausica com una temptació per a Ulisses, ja que el mariner fa temps que no ha vist cap dona. Però Ulisses, segons Pòrtulas, mai pensarà en Nausica d’aquesta manera. És tan sols una aventura més del seu viatge. Ulisses està ansiós per arribar a casa i, per tant, quan pregunta per l’estat diví de la princesa (“ets deessa o bé una dona humana?”), no està flirtejant amb ella, sinó que és una pregunta real, i aquest fet no ens ha d’estranyar, ja que no seria la primera aparició divina davant d’un heroi grec. És veritat que en l’Odissea de Mira sembla que Ulisses done esperances amoroses a Nausica, però, i per què no en l’Odissea d’Homer? És tan sols una qüestió d’interpretació del text. Potser fins i tot el mateix Homer (suposant que fos Homer l’autor d’aquesta obra monumental, ja que la qüestió homèrica, encara per resoldre, no permet parlar-ne amb certesa) era conscient de la dualitat que oferia aquell cant. O, potser, els seus rapsodes canviaven la perspectiva del poema segons el seu parer. Qui sap.

El que és clar, i no ho dic només per aquesta darrera observació, és que el professor Pòrtulas no és massa partidari de la traducció de Mira. Tampoc no li semblen bé els textos argumentals que introdueixen cada cant: “¿És que a algú se li acudiria d’encapçalar cada capítol de Guerra i pau, posem per cas, amb resums argumentals? Sigui com sigui, si emfasitzo la presència en aquesta edició de tots aquests subsidis és perquè, en opinió meva, modifiquen la recepció d’«Homer» d’una manera tant o més profunda que qualsevol de les innovacions lexicals, estilístiques o sintàctiques que el traductor pugui haver adoptat”. (PÒRTULAS, Jaume (2013). “L ‘Odissea, d’Homer, versió de Joan F. Mira”, Anuari Trilcat núm.3, 165-172).

Riba també introdueix pel seu propi compte uns títols a cada cant. En canvi, Mira decideix enumerar els cants sense posar-hi títol. Per a indicar al lector quina aventura o quins fets es narren a cada cant, decideix afegir en la seua versió uns breus resums, que a banda d’aclarir amb què es trobarà el protagonista (sense arribar, però, a contar l’aventura, sinó només esmentant alguns dels personatges clau perquè el lector s’oriente), afegirà les pròpies observacions personals sobre dificultats puntuals de la traducció, l’estil homèric, etc. El mateix va fer amb la traducció de la Divina Comèdia. Aquest cop, però, Mira diu que ha decidit evitar els peus de pàgina per no entrebancar el lector. És clar que els peus de pàgina en l’Odissea no són imprescindibles, com sí que ho eren a la comèdia de Dant, ja que aquesta darrera esmenta personalitats i successos de l’època que difícilment el lector pot conèixer i que, a més, són coneixements imprescindibles per entendre la crítica de Dant. En canvi, en l’Odissea es fa referència a personatges mitològics més o menys coneguts pel lector o la informació sobre els quals és de més fàcil accés. Per tant, queden justificats els textos introductoris a cada capítol de Mira, ja que tenen la mateixa funció que els títols que Riba proposa per a cada cant.

Tant la versió de l’Odissea de Mira com la de Riba són d’una gran qualitat. Potser l’aspecte en què la traducció de Mira s’ha allunyat més de la de Riba és en l’estilístic. No hi ha una versió millor que l’altra, sinó que són fetes amb finalitats diferents. La versió de Mira aspira a fer que un públic puga gaudir de les descripcions i del fil narratiu. La de Riba dóna entrada a tot un joc poètic. Potser cada un féu amb les facultats que posseïa el que millor es podia fer amb elles. El que és clar és que totes dues traduccions se sostenen sobre un fons intel·lectual immens i és per això que són tan satisfactòries.