Doble xarxa, segur?

Darrerament han aparegut diversos articles (Furest, Martí Monllau, Ortega, Rius) que plantegen la possibilitat d’establir una doble xarxa escolar a Catalunya, a l’estil del que s’ha estat fent al País Basc (ara en procés de canvi). És a dir, que les famílies puguin triar entre escolaritzar els seus fills en català o en castellà.

Si bé a grans trets comparteixo amb aquests autors la diagnosi sobre la realitat del sistema educatiu actual, no veig amb tant d’entusiasme l’opció de la doble xarxa. Un dels arguments  que fan servir és l’amenaça de les sentències judicials espanyoles, que poden desvirtuar el model actual a força d’anar augmentant les hores de castellà. Segons defensen, amb l’establiment de la doble xarxa, s’asseguraria una part de l’escola íntegrament en català i es faria minvar la conflictivitat entre famílies. D’entrada, cal dir que això mateix és el que busquen des de l’altra banda, els que amb una ideologia supremacista volen que els seus fills estudiïn només en castellà. A més, mentre siguem part de l’Estat espanyol, no crec que puguem assegurar res, pel que fa al català; sempre dependrem de qui hi governi. Tant per tant, potser que no cedim tan fàcilment, que no triem el nostre model lingüístic a l’escola al compàs de les seves sentències.

Amb la doble xarxa posaríem en evidència la nostra feblesa, ja que implica una actitud d’atrinxerament.

En la meva opinió, la doble xarxa equival a renunciar a fer del català la llengua de tots. Ara no ens en sortim, d’acord, però no hi hem renunciat, i crec que no hi hem de renunciar. En realitat, amb la doble xarxa posaríem en evidència la nostra feblesa, ja que implica una actitud d’atrinxerament. L’objectiu, no precisament ambiciós, és mirar de garantir que els catalans que queden ho continuïn sent. Bé, la idea és que hi hagi famílies no catalanoparlants que també triïn aquesta línia, però no sabem ben bé com aniria. De fet, com més alumnes no catalanoparlants, menys català al pati i en les relacions personals. Però si la línia en català és minoritària, mala peça al teler. Quin seria el percentatge ideal?

Sobre la capacitat d’atracció cap la línia en català, cal dir que la situació a Catalunya és bastant diferent de la del País Basc en molts sentits. El procés, els discurs de Ciutadans, l’anticatalanisme de molts adolescents; la politització, que diuen (com si la llengua no fos sempre, també, política). N’estem segurs que l’opció de la línia en català seria la més triada, com ha acabat passant al País Basc amb els anys? Podríem trobar-nos que és l’opció minoritària, o meitat i meitat. Ni tan sols podem donar per fet que totes les famílies catalanoparlants triessin la línia en català. Com diu Ortega, no és fàcil que tothom tingui a prop l’opció que li convé i, a més, altres factors, com el model educatiu, també tenen un pes en la tria. I moltes famílies nouvingudes escollirien l’opció en castellà, sobretot els que tenen aquesta llengua com a inicial; per facilitat o bé per desconeixement.

Encara que només hi hagués un 20 o un 30% de l’alumnat en la línia de castellà, aquest percentatge no tindria pràcticament coneixements de català. Per a molts alumnes, nascuts aquí o vinguts de qualsevol banda del món, l’única opció d’aprendre català és l’escola. I hauríem de garantir-ho si volem tenir l’opció d’incorporar parlants. Més enllà, podríem esperar o exigir que ens parlessin en català en botigues o en qualsevol espai públic? Sí, ja sé que ara també ens passa, que no ens parlen en català o no ens entenen, però imagineu com podrien anar les coses, quins discursos es podrien desenvolupar des d’un sector que tindria un contacte mínim amb el català a l’escola,que també se sentiria guanyador i combatiu per residualitzar el català? Menys conflictes, segur? Hi podríem perdre molt més del que suposadament hi guanyaríem. La minorització seria pràcticament irreversible. Menys parlants, menys oportunitats.

Dos dels objectius centrals del sistema actual, en què no hi ha separació per llengua, són la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Em semblen valors fonamentals que hauríem de defensar com a societat. Amb la doble xarxa, ens n’allunyem.

A més, estaríem formant persones que tindrien accés a tot un seguit de feines, per una banda; i altres persones que tindrien accés a un nombre més petit de feines, de l’altra. Rius defensa que en altres llocs amb doble xarxa s’han mantingut els requisits lingüístics en el sector públic, i que hi hauria una assignatura en català a la línia en castellà, per tant la responsabilitat de no aprendre la llengua seria triada. En relació amb això, Monllau apunta que el nivell de llengua per a accedir a l’Administració pública no hauria de ser mai inferior al B2 per als nivells més baixos, i per als intermedis i superiors no hauria de ser menor al C1 o al C2 (acreditats de manera externa). També considera que els docents de les escoles de la xarxa de centres en llengua castellana no haurien de tenir un domini del català inferior al nivell C1 (com qualsevol altre funcionari del mateix nivell), i sense el C2 no haurien de poder accedir la xarxa paral·lela en llengua catalana. Si fos així, els alumnes de la xarxa castellana difícilment podrien accedir a nivells superiors o a la docència. Els podríem exigir uns coneixements en l’àmbit laboral que no els exigim ni els proporcionem en l’educació obligatòria?

Dos dels objectius centrals del sistema actual, en què no hi ha separació per llengua, són la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Em semblen valors fonamentals que hauríem de defensar com a societat. Amb la doble xarxa, ens n’allunyem. També cal remarcar que en diferents sistemes educatius on hi havia diferents línies s’està tendint cap a un model de conjunció, com al País Basc. D’altra banda, a les Illes Balears el govern de Magda Prohens, complint un pacte amb Vox, vol tirar endavant un model amb lliure elecció de llengua, és a dir amb doble xarxa. Una persona reacciona a X dient que és fill de la immersió, que per aquesta raó és catalanoparlant, i és per evitar que això continuï passant que el govern aposta per la segregació. Una altra denuncia que el model actual afavoreix la integració dels nouvinguts i la cohesió social, i la segregació ho impediria. I l’Obra Cultural Balear, juntament amb altres entitats, es manifesta en contra de la segregació lingüística. Així, doncs, sembla que ara volem desenvolupar a Catalunya el programa educatiu de PP i Vox abans que ens l’imposin, mentre que en d’altres zones de la comunitat lingüística la doble xarxa es veu com un atac a la llengua.

Vull deixar clar que no estic proposant mantenir la situació actual i prou. Crec que el moment demana decisions valentes i que hem de reaccionar. Ara bé, des del meu punt de vista hauríem de desenvolupar realment el model actual. Incidint en la formació de mestres i professors, on hi ha mancances importants, tant des del punt de vista de la capacitació lingüística, com des dels plans d’estudis. Amb més recursos en general, i amb una bona acollida als alumnes nouvinguts. Supervisant el que passa als centres escolars pel que fa a la llengua, fer complir la llei, al cap a i a la fi. Si més no allà on no han actuat els tribunals, perquè sí, també hem de conviure amb les sentències polítiques, sense cap interès o motivació pedagògica. Treballant en el discurs, perquè sigui evident que el català suma, que ofereix possibilitats.

L’escola és important; però, tot sola, no pot salvar-nos la llengua. Només amb una línia plenament en català no canviarem les xarxes socials, els audiovisuals o la realitat del carrer.

Recentment ha aparegut un reportatge de La Mira en què es parla d’una noia de la Trinitat que estudia el Grau d’Educació a la UB. Fa poc he tingut relació amb un institut-escola, també en una zona molt castellanitzada i amb molts alumnes d’origen o de família estrangera. En aquest centre, a diferència de la situació que descriu la noia del reportatge, totes les classes són en català. A les reunions amb les famílies, tot i l’assistència de persones d’origen estranger, tots els docents parlen en català i no canvien de llengua quan els fan preguntes en castellà. En aquest centre tenen molt clar que estan donant als seus alumnes una oportunitat d’anar més enllà, de formar-se i de tenir un futur millor, de poder aspirar a més feines. Amb la doble xarxa estaríem destruint la situació que dona sentit a aquesta feina. És cap aquí que hem d’anar. Però ens ho hem de creure.

Al cap i a la fi, l’escola és important; però, tot sola, no pot salvar-nos la llengua. Només amb una línia plenament en català no canviarem les xarxes socials, els audiovisuals o la realitat del carrer. Només ens en podem sortir si entenem que els canvis han de ser globals. Si la realitat canvia, entrarà als centres escolars, com hi van entrar la norma de convergència i el procés. Si no en som capaços, en el fons, tant se val quin model educatiu triem.