La cançó que mai acaba

Potser és amb un petit motiu melòdic; o una idea abstracta i vaga, boirosa; o unes quantes paraules col·locades amb gràcia, una sintaxi ocurrent. Com comença, una cançó? I llavors es deixa un temps i s’hi torna, i s’hi juga i s’hi reposa, i potser s’escriu o potser s’oblida. Més tard s’estira, s’engreixa, s’esborra i es llença. Com es gesta, una cançó? O es recupera i es comparteix, i aleshores són els altres qui hi juguen o hi reposen, qui la pensen, l’obliden i la recorden, qui l’estiren i la fan créixer. Prova i error. De qui és, una cançó? Finalment, un dia (amb sort), la presenten en concert i uns altres, l’escolten. Una cançó és de l’autor que la comença, dels músics que la improvisen, del públic que hi viatja.

El viatge de Roger Mas és una peça hipnòtica i introspectiva de mitja hora de durada, cuinada a foc lent i teixida amb paciència, que continuarà pensant-se i canviant fins que arribi al seu destí. Si és que això és possible. L’acompanyen Xavier Guitó (piano i teclat), Ivan Dach (guitarra elèctrica), Míriam Encinas Laffitte (viella, dilruba, flautes i percussions), Arcadi Marcet (contrabaix) i Oriol Roca (bateria), en una proposta treballada en residència al Convent de les Arts d’Alcover. Estrenada al Festival de Poesia de Barcelona de l’any passat, es va tornar a interpretar dissabte passat, 13 d’abril, al Casino Aliança del Poblenou en el marc del Festival Empremtes. «Tothom porta el cinturó?», va preguntar Mas, abans d’arrencar, mirant enrere i a banda i banda, als seus companys d’escenari.

Es tracta d’una simfonia de cambra jazzística i amb versos suggerents, o d’uns recitatius encadenats que pinten paisatges infinits. Hi trobem aires desèrtics, alguns sotracs colpidors, moments de lluïment solístics i una roda grossa com tota la sala que gira i gira i se t’endú. Dividida en nou parts ininterrompudes, aquest exercici contemplatiu –metafísic, potser– vol ser transformador, un espai sagrat per a la reflexió i la calma, un lloc on trobar la serenor necessària per sobreviure les pròpies contradiccions. Ens parla d’un viatge iniciàtic, d’aquell heroi de Joseph Campbell que s’endinsa en allò desconegut per tornar a casa canviat, volent compartir l’experiència reveladora amb els altres. Es convoquen els esperits i es travessa el llindar; hi ha fantasmes que ens persegueixen la mirada, i una falsa satisfacció d’haver-ho entès tot. Però cal ser humil, perquè aquest viatge mai acaba.

El viatge també és un concert de pràcticament dues hores que, a més d’aquesta peça central, inclou algunes de les cançons més estimades de Roger Mas; pensades, escrites i compartides al llarg dels seus gairebé trenta anys de carrera. Un concert que va començar amb el cantautor solsonenc assegut al prosceni i sense microfonar, sol amb la seva guitarra i Les maragdes (2001). Va seguir amb un, per contrast, esclatant Llums de colors (1997); s’amagava entre cametes als moments instrumentals, es treia i posava les ulleres progressives –i en feia broma, i tothom reia– i cantava amb una veu greu, gairebé parlada, com si expliqués un conte breu, una història llunyana. Hi va haver intimitat i confidència a Mim (1999), bellesa aspra, mig onírica, a Totes les flors (2021) i una pau fosca a Tu vols àngels xisclant (2021).

També hi va haver espai per algunes de Les cançons tel·lúriques (2008) –aquell Jacint Verdaguer que aterra amb ecos eclesiàstics i ressona amb pinzellades de blues– i per a un parell de temes d’aquell jardí de poetes, Parnàs (2018). Vam aixecar mig somriure trapella amb El dolor de la bellesa (2010) i, cap al final, Si tu m’ho dius… (2006) ens va aplanar el camí de sortida. Una platea amiga va respondre amb aplaudiments entusiastes, alçant-se sense gota de mandra. Ens va acomiadar la fotografia misteriosa de Les tres germanes (2010) i la sempre profètica, descarnada i estranyament optimista, I la pluja es va assecar… (2003). I el món no es va enfonsar, i el viatge va seguir. Perquè el viatge no és de Roger Mas, sinó de tots aquells que hi naveguen.