L’atractiu de la baixa fidelitat

No deixa de ser curiós com l’art tendeix a rebel·lar-se contra la tecnologia. Al llarg del segle XX, quan les tècniques de gravació musical depenien de processos analògics, l’ideal es va mantenir com el màxim de nitidesa. Després del canvi de segle, quan aquesta nitidesa és més accessible que mai, aquest ideal comença a transformar-se, i, fins i tot, a invertir-se.

Potser motivats per la melangia, potser per un desig d’anar contra corrent, els artistes musicals investiguen els errors que la tecnologia del passat feia comuns i, en comptes de fugir d’ells, passen a voler recrear-los. Neix així el lo-fi (de low-fidelity, en anglès), el gènere que busca l’estètica de la baixa fidelitat, del cassette, de l’error. Potser l’exemple més clar és la ja famosa noia dels beats to sudy/relax to de YouTube: un mix de música, en directe eternament, que el filtre del lo-fi fa perfecte per tenir de fons, mentre es fan coses més importants.

Aquesta és la línia que sembla haver interessat a Guillamino. Després de cinc anys de relatiu silenci, que ha dedicat a altre projectes, com l’efímer Gitano+Cabra, o a la producció i remescla per a altres artistes, torna ara amb Amics Tape II, una mixtape en què coincideixen des del Gordu del Puru a Sau, Marina Rossell, Roger Mas i Núria Graham, OKDW o Jordi Ganchitos. Amb aquest últim s’hi estrena l’únic tema original de la tape, Polígon Wuanchitos, un viatge de matinada i en furgoneta pels polígons industrials de Catalunya.

Aquesta reunió d’estils diferents es fa sota el pretext de ser una gravació d’una ficcional Mogdi FM el 1991. El projecte musical s’obre amb una presentació d’aquesta desapareguda emissora de ràdio: se’ns situa a les 04:28 de la matinada, circulant per les autopistes catalanes (ara ja disponible als Túnels de Vallvidrera! ens recorda la veu). 

A partir d’aquest moment s’inicia un recorregut musical que se situa entre escenes diverses: diferents generacions de músics, coneguts a escales molt diferents, s’uneixen al llarg dels 15 edits d’aquesta mescla. Guillamino prefereix el terme bootleg al de remix, reforçant la baixa fidelitat de tot plegat: tot i que molts dels artistes representats són els seus amics (d’aquí el nom), no ha treballat amb les cintes originals, sinó aïllant la veu amb Intel·ligència Artificial i treballant amb el que li tornava la màquina (i pels que no han provat mai de fer-ho, els resultats no són excel·lents).

D’alguna manera, d’artistes tan diferents la cinta sap extreure un so cohesiu, que tendeix cap al slow house, la variant més tranquil·la del house, tot i que no falten moments de vaporwave, gènere, popular fa uns quinze anys, que porta la tècnica del lo-fi a l’extrem, o fins i tot del ràpid Jersey club, que ara mateix ho peta a les pistes de ball dels suburbis de Nova York.

El format de la remescla, però, fa difícil la seva difusió per mitjans tradicionals, als que ràpidament els salten les alarmes dels drets d’autor. És per això que la cinta només és disponible al YouTube, tot i que les seves remescles aniran gotejant al Spotify una a una. Al juny, quan ja s’hagin publicat totes, es presentarà la mixtape en directe, amb els seus artistes originals. La data: el 29 de juny a l’Heliogàbal.