L’escultor Duñach, la biografia definitiva

El passat 29 d’octubre va tenir lloc la presentació del llibre Josep Duñach, l’escultor i el seu temps, a la sala d’actes de l’antic palau que allotja, al carrer Barra de Ferro de Barcelona, el MEAM (Museu Europeu d’Art Modern), dedicat a les arts plàstiques figuratives. Amb aquest motiu s’hi van exposar quatre escultures de Dunyac.

Van intervenir en la presentació, Francesc Fontbona, historiador i teòric de l’art; José Manuel Infiesta, editor del llibre a més de creador del MEAM i l’autora del llibre, Maria Isabel Marin, comissària d’exposicions i arxivera del Reial Cercle Artístic.

Es tracta d’una obra remarcable, de 350 pàgines, que conté nombroses il·lustracions en blanc i negre i en color, i que destaca per les dimensions: 32,5×23,5 cm. L’obra està escrita en català i va acompanyada de la traducció al francès en atenció als anys en què Duñach desenvolupà la seva carrera a França.

L’autora agraí la col·laboració de la família de l’artista, especialment la del fill petit de l’escultor, Jordi Duñach Archs, i la de la seva esposa per haver conservat un gran arxiu de documentació sobre l’escultor, una sort que no sempre es dóna. L’arxiu inclou fotografies, postals, cartes, carnets d’entitats, passaports, retalls de premsa, diplomes, premis i un llarg etcètera. Una quantitat ingent de documentació que, lluny de desorientar l’autora, li ha servit, amb l’esforç de molts anys de preparació, per elaborar una minuciosa i detallada monografia de la vida i obra d’aquest gran artista que fou Josep Dunyach (Barcelona, 1886-1957). Cal destacar que és la mateixa família de l’escultor la que ha finançat aquesta obra editada pel MEAM.

Resseguint l’índex ho veurem tot seguit, l’obra comença amb un pròleg de Francesc Fontbona i el Propòsit de l’obra. La Semblança fa un recorregut a través de la producció artística i de l’entorn vital que comença amb l’Escola de París —lloc on Duñach residí entre el 1904 i el 1925 , exceptuant uns mesos de 1917 i 1918 amb motiu de la Primera Guerra Mundial—, i segueix fent referència de les societats artístiques i culturals, les galeries, els crítics, el cafès i les tertúlies; els amics, els tallers i els deixebles, els models… I finalment, els tallers de reproducció d’escultura, el fotògraf de les seves obres i els clients.

A continuació la Cronologia abasta, per èpoques, la Barcelona d’entre el 1886 i el 1904. Les dues llargues estades a París, llavors capital mundial de l’art; la de 1904 a 1918 i la de 1919 a 1925. El retorn a Barcelona, que abasta del novembre de 1925 al març de 1939 i la darrera etapa, de la fi de la Guerra Civil, l’abril de 1939, fins a la mort de l’escultor, el 20 de juny de 1957.

La secció del Catàleg inclou cronològicament unes fitxes tècniques molt completes en què s’especifica el material de cada peça: bronze, guix, marbre, pedra, terra cuita… les dimensions, la signatura, el museu o col·lecció particular on es troba, així com totes les referències bibliogràfiques disponibles i els llocs on ha estat exposada i la fotografia de l’obra.

El llistat inclou des d’escultures de gran format per a espais exteriors, grups escultòrics i escultures de petites dimensions fins a busts, retrats, baixos relleus, etc.

La part dedicada a les Exposicions, individuals des de 1925 i col·lectives des de 1919 a 1967, inclou el registre de les exposicions en què Duñach va participar i el recull de crítiques, entrevistes i comentaris tant de l’època francesa com de la catalana. Clou aquesta part un llistat de reconeixements, participació en concursos, premis i encàrrecs oficials tant de l’àmbit nacional com de l’internacional.

No deu haver estat fàcil per a l’autora localitzar les obres d’una cronologia tan àmplia, disperses per nombrosos museus, institucions i col·leccions privades, la major part de les quals a Catalunya. Per exemple, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) posseeix 20 obres i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en té 14, sense oblidar les estàtues que ornamenten carrers, jardins i edificis públics.

L’obra s’acaba amb una Bibliografia, la traducció al francès de tot el text i un Índex especialment útil de noms, cosa gens freqüent en obres semblants.

L’aspecte gràfic de l’obra és especialment acurat, inclou reproduccions en blanc i negre i en color de tota classe de documentació relacionada amb l’artista. Isabel Marin va agrair la comprensió de l’editor, José Manuel Infiesta, que no li va regatejar ni li imposà, com sol ser freqüent, “rebaixes” i retallades en aquest sentit. No hi ha com tenir un bon editor!

De l’autora

Del Propòsit escrit per Maria Isabel Marin n’extrec el següent fragment: “Entre els grans buits bibliogràfics que hi ha encara a la història de l’art català, l’estudi de la vida i l’obra de l’escultor Josep Duñach, vinculat a París i al món cultural del Noucentisme, n’era un pendent d’omplir. Donar-lo a conèixer a uns o posar-lo en relleu a altres és el motiu que justifica aquest estudi, dedicat a un artista que va fer una aportació important a la cultura del nostre país, tant en el camp escultòric com en la seva implicació en activitats culturals derivades o relacionades amb la seva professió, i perquè com molts altres artistes, la forta vinculació amb França, terra d’adopció i de formació de tants altres com ell, li va obrir un gran ventall de coneixements artístics i d’amistat o de relació amb destacats artistes i personalitats de la cultura que han estat fonamentals en tots els aspectes per la nostra recerca (…)”.

Per cloure

Potser per alguns dels qui llegeixin aquest text, el nom de Josep Duñach —o Dunyac—, l’autora utilitza les dues formes indistintament, no significa res, però segurament s’enganyen, perquè més d’un cop deuen haver passat per davant d’alguna estàtua o monument que des de fa anys fan més bonica i humana la ciutat de Barcelona, i aquestes figures que impassiblement es miren la vida frenètica dels ciutadans, resulta que les creà Duñach. ¿Qui no ha vist l’escultura anomenada Benvinguda, o Noia, de la plaça de Catalunya, la Venus o Deessa (1927) del parc de la Ciutadella, la Nena del gos (1925) que havia estat als jardins Laribal de Montjuïc, o la Dona i fruita del monument al Dr. Martí i Julià (1934-1936) de la Diagonal, situada davant la residència d’oficials?

Dunyach —o Duñach—, deixeble d’Eusebi Arnau, representant del Noucentisme, creador d’una bellesa serena de trets mediterranis, amb els seus nus de dona d’arrels clàssiques i alhora autor d’una obra en què la figura masculina és pràcticament absent. Gran retratista, com ho demostrà en els retrats que dedicà a Pompeu Fabra, Xavier Nogués i Josep Pla, per citar-ne uns pocs. En definitiva, els personatges que creà Dunyach són com uns ciutadans més del nostre país que “viuen” en la seva immobilitat les vicissituds de l’home del carrer en els nostres jardins, carrers i llocs públics…