“Identitarisme”: significat i abast del mot

Vet aquí un mot no recollit en cap dels diccionaris convencionals actualment operatius i actius en l’àmbit català: és en va que l’interessat a conèixer-ne el significat i l’abast el cerca al diccionari de l’IEC, al d’Alcover-Moll –que només registren l’entrada “identitat”–, o a l’etimològic de Joan Coromines, que parla d’aquest substantiu (això és, del mot “identitat”) com a derivat del pronom llatí idem, a l’entrada del qual el situa, tot acompanyant-lo dels seus compostos “identificar”, “identificació” i “identificable” (als quals els dos primers repertoris lexicogràfics afegeixen l’adjectiu “idèntic”, l’adverbi “idènticament” i el substantiu «identitat» –i, encara, però només el DIEC2, l’adjectiu “identificador”).

Fa costat al substantiu “identitarisme” l’adjectiu “identitari”, mot que tampoc es troba en cap dels reculls suara esmentats. El lector curiós, doncs, s’ha de conformar a aproximar-s’hi a través del primitiu “identitat”, del qual, evidentment, aquells dos deriven. El sufix –ari incorpora el matís de “pertanyent o relatiu a”, mentre que la terminació –isme, pròpia de substantius abstractes, denota algun tipus de doctrina, tendència, teoria o sistema.

Val a dir que el mot “identitarisme” no es troba tampoc en cap dels diccionaris que es poden consultar on line: no el donen ni el francès Larousse, ni els anglesos de Cambridge i d’Oxford, ni el castellà de la RAE, ni els italians d’Enrico Olivetti i de Gabrielli Aldo. Aquests dos darrers, tanmateix, a diferència dels anglesos i de l’espanyol, sí que recullen l’adjectiu “identitario” (que situen en l’àmbit de l’antropologia i defineixen com a “relatiu a la identitat sòciocultural d’un individu o subjecte”). Al seu torn, el francès atorga al mot un doble sentit: 1.- “Que concerneix la identitat, la singularitat d’algú, d’un grup”. 2.- “De vegades en sentit pejoratiu. Que caracteritza la reivindicació per una comunitat de la seva identitat amenaçada”. (Ben mirat, el segon seria l’escaient per a definir l’”identitarisme”).

Potser aquesta entrada del diccionari francès és la més completa i la més suggestiva alhora, perquè té en compte (en la primera accepció i en la segona, respectivament) tant l’aspecte objectiu com el subjectiu del significat del mot. I és més aviat d’acord amb l’última de les accepcions que el mot és emprat tot sovint per periodistes i polítics, de vegades sense tenir una consciència plena o un adient coneixement de l’abast real del seu contingut.

La qüestió és que tot sovint els qui s’expressen a través dels mitjans de comunicació presenten l’identitarisme com una rèmora, un obstacle per a la plena realització d’un projecte polític més o menys vague, més o menys imprecís, tot invitant als qui menen els destins del país a no adherir-se fermament a cap essència, a privar-los d’afirmar amb determini cap mena de personalitat. Fins hi ha qui considera identitaris els projectes polítics dels altres i reconeix els propis com a distingits (i àdhuc enriquits) pel mestissatge i la barreja. Tanmateix, pretendre fer política per a un país sense identitat és una empresa autènticament vana.

La identitat és la característica i la raó de ser de totes les coses: en tenen les plantes –arbres, lianes i flors– en la seva rica diversitat; en tenen els animals –mamífers, rèptils i ocells– en les seves variades i múltiples espècies; en tenen els minerals –transparents, massissos, cristal·lins– en les seves vistoses formes i figures, en els seus captivadors colors; en tenen els paisatges –muntanyes, planes i valls– en la seva immutable presència i en el seu diferent aspecte en les diverses estacions de l’any… Tots i cada un d’ells amb el seu propi nom únic, lluminós, brillant, inconfusible en cada una de les llengües del món. ¿No n’han de tenir les comunitats nacionals, formades per individus humans amb la propietat de mantenir constantment la seva personalitat? És cert que la identitat nacional se sustenta en factors tan diversos com la geografia i la història, l’economia i la cultura. Però n’hi ha un d’especialment valuós, preuat i delicat que defineix i singularitza les persones i les nacions: la llengua que els és pròpia, a través de la qual s’expressen, s’entenen i donen nom a les coses que els envolten.

L’espai geogràfic és el cos de la nació i la llengua pròpia n’és l’ànima (on la consciència històrica –la memòria– té la seu). Això ho saben molt bé tant els colonitzadors com els habitants de les colònies. Els primers, convençuts que tot els és pàtria i que tota la terra que trepitgen és propietat seva, imposen arreu dels països conquerits el seu tarannà sense miraments ni consideracions de cap mena, i els costa d’entendre que entre els legítims propietaris –hereus d’una tradició mil·lenària– n’hi hagi de tan arrelats que es resisteixin a deixar-se a arrencar. Per això cobreixen els llocs dominats de miserables ignorants famolencs, investint-los d’autoritat (proveïts d’una arma i cofats amb casc o amb gorra), i disfressen de progrés el mestissatge, presentant-lo com a forma d’integració en una falsa idea superior de grandesa i universalitat, mentre titllen de xenòfobs i d’identitaristes els qui valerosament reivindiquen el dret a la supervivència, afermament i expansió de la seva personalitat amenaçada.

Igualment com les persones i les societats, les llengües evolucionen. És un fet contrastat. En elles la barreja és només el pas previ i decisiu cap a la desaparició. L’ibèric dels nostres avantpassats d’Ullastret i d’Ausa va ser substituït (en un procés que va durar centenars d’anys i que fou imperceptible per als parlants) pel llatí dels romans conqueridors, que, al seu torn, es convertí, després d’una llarga evolució, en el català dels segles VII-VIII dC que s’ha estès fins als nostres dies: una llengua –la nostra– diversa, variada, múltiple, rica en mots i en expressions. Una de les més ben estudiades del món (lamentablement, no pas una de les més estudiades): poques tenen uns repertoris lèxics tan exhaustius com els esmentats al començament d’aquest escrit –i si la llengua castellana compta amb un esplèndid i voluminós diccionari etimològic, és perquè el va fer un català…

Sens dubte, Catalunya ha estat un país de grans filòlegs. Si analitzàvem a fons les raons que van portar aquests investigadors a emprendre el seu ardu treball, trobaríem que els va motivar d’una manera especial la recerca de la seva pròpia identitat. Identitarisme, doncs. Una actitud que ha contribuït en gran manera primer a la depuració de la llengua i després al seu manteniment dins l’àmbit on històricament s’ha desenrotllat. Ben segur que si no hagués estat per l’existència d’aquest magnífic esplet d’identitaris, a hores d’ara el català tindria molt més a la vora la fatídica data de la seva meditada i programada extinció…