I si Messi fos gai?

17.08.2018

A la lliga espanyola hi juguen uns sis-cents futbolistes, però no n’hi ha cap que s’hagi declarat públicament homosexual. La companyia Generació de Merda considera –no sense raó- que estadísticament és impossible que no n’hi hagi ni un, i per això ha creat el musical El futbol és així (de gai), per fabular sobre què passaria si un d’aquests jugadors decidís sortir de l’armari. 

Leo Messi, per a molts el millor jugador del món | Foto: FCBarcelona

El Teatre Gaudí, potser la sala més LGBTfriendly de Barcelona (i que no tanca a l’agost!) acull El futbol és així (de gai) comèdia refrescant amb els braços oberts. S’hi estaran fins el proper diumenge 2 de setembre.

Realment és sorprenent que gairebé cap esportista d’elit hagi reconegut públicament la seva homosexualitat (ni ells ni elles). Potser no n’hi ha cap, però entre tants centenars d’individus, estarem d’acord que costa de creure. Una altra cosa és si volen fer el pas i assumir les possibles conseqüències d’un gest tan heroic (!). El musical El futbol és així (de gai) –emulant Johan Cruyff, sense l’afegitó, és clar- fantasieja sobre aquesta decisió. Amb humor i alegria esbudella les misèries d’aquest mon, i mentre reparteix garrotades a tort i a dret i sense despentinar-se, posa la societat davant del mirall de la hipocresia imperant.

Xavi Morató és l’autor del text i el director de l’obra, a part d’un dels fundadors de Generació de Merda (GDM), la companyia de qui vam disfrutar amb, precisament, Generació de Merda, el seu primer espectacle, i que ara ens porta aquest refrescant regal per a l’àrida escena estiuenca de la capital catalana. “T’adones que en ple segle XXI encara tenim un tabú amb l’homosexualitat”, manifesta: “és un tema que sembla que no existeixi, no se’n parla. El futbol és un esport de masses, està a tot arreu, amb una presència absurda als mitjans, compartint portada amb notícies de pes, i malgrat aquesta presència no hi ha una naturalitat. Els futbolistes gais no existeixen!”. Així que res millor que tirar del fil per construir una història… de ficció “sobrealgú que decideix trencar el tabú, trencar la llei del silenci”. Gerard Sesé, l’altre fundador de GDM, es reserva alguns papers de l’auca i firma la seva direcció musical.

Dit i fet. El Teatre Gaudí Barcelona s’ha convertit aquestes setmanes en un estadi de futbol. Té de tot: gespa, grades, pancartes (Mercuri o mort, Maxi t’estimo, Penya Mercuri, Força Mercuri), samarretes (fins i tot els músics van d’uniforme!), tanques publicitàries dels patrocinadors, programa radiofònic propi… Estan preparats per a donar la benvinguda a en Maxi García (Adrià Ardila), el nen dolent del futbol europeu. És el fitxatge estrella del Mercuri Futbol Club, i tota la ciutat està de celebració (“el mon s’atura i se’ns posa ben dura”, canten els afeccionats). Visca la gresca i la xerinola… si no fos perquè al crac li agraden els homes i no té cap intenció d’amagar-ho.

A la presidenta de la Junta (espaterrant Berta Peñalver) se li posen els pèls de punta, i activa la seva sordesa selectiva quan surt “el tema”: “la gent no ho entendria”, “preferirien que fossis un traficant d’esclaus”, rebla -més o menys-, entre altres delicadeses, una de les cançons. A partir d’aquí, la polèmica està servida i la companyia s’hi recrea tot desgranant l’inventari de situacions possibles que es plantegen: la lluita d’egos entre els jugadors, les estratègies de màrqueting, les corrupteles, els sous estratosfèrics, el joc brut… Les realitats en el sentit més ampli, vaja.

Set actors i quatre músics són els encarregats de fer avançar l’acció sense posar el fre de mà, escena rere escena, abordant tots els prismes. El musical, de dues hores de durada (amb pausa), llisca com la seda, senyal inequívoca que l’engranatge està ben armat, si bé la primera part està més ben aconseguida que la segona. Cal destacar les dues intèrprets femenines, en autèntic estat de gràcia (la ja esmentada Peñalver, i la polifacètica –per allò d’assumir diferents rols- Mònica Macfer, especialment brillant en el seu paper de periodista que justeja i que, literalment, et fa petar de riure).

En aquest sentit, l’obra també fa una picada d’ullet tot reivindicant el paper de la dona en el mon de l’esport, especialment el futbol, on brillen per la seva invisibilitat. És un humil homenatge, més que benvingut. La peça també compta amb la col·laboració del periodista esportiu Bernat Soler, que amenitza l’arrencada, l’entreacte i el final amb un fictici programa radiofònic -fet per a l’ocasió-, que es complementa amb el marxandatge de la productora, que ha llençat la casa per la finestra creant específicament un àlbum de cromos, samarretes, un himne i un photocall a la porta del teatre perquè a la sortida el públic pugui fer-se la foto amb els astres.

En resum, El futbol és així (de gai) és una fresca orxata per a les nits d’estiu (o per les tardes, en cas que s’hi vagi en diumenge). Una divertida comèdia que llença ganivets que faran enrojolar més d’un. Per cert, hi ha algú disposat a vendre’s l’ànima per 90 milions d’euros? Deixarem aquesta pregunta sense resposta, que després ens acusen d’espòilers.

Amb tot, aquest humil cronista s’acomiada fent una crida al tàndem Morató&Sesé perquè creïn amb urgència un spin off pel personatge de l’Emili (un Joan Sáez três mignon –una autèntica descoberta, per cert), un dels jugadors del Mercuri FC. No és que el pobre tingui mala sort, és que Calimero al seu costat és la Verge de l’Alegria! És tant pupes i desgraciat, pobrissó, que a l’espectador li entren ganes de saltar a l’escenari i abraçar-lo. Una mica de compassió, per favor.

Com a complement

Són poques les aportacions escèniques que plantegen aquesta dicotomia. El mon del cinema, sense ser superlatiu, ha explorat una mica més aquestes fantasies. A tall d’exemple, en el repartiment coral de Barcelona, nit d’estiu (2013), Dani de la Orden introduïa una parella gai (Àlex Monner i Luis Fernández) amb un fitxatge pel Barça inclòs; i també el curt alemany Dues cares (2014), de Christian Schäfer (amb sorpresa final recomanable), i la pel·lícula suïssa Mario (2018) de Marcel Gisler, que es va poder veure al recent festival FIRE! abordava la temàtica, així com el documental Fuera de Juego (2017) de Richard Zubelzu, estrenat a festivals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Muy buena idea la de elegir el mundo del fútbol para plantear o para hablar, ni mas ni menos, de un asunto tan importante como es el de la Hipocresía, si, así, con mayúsculas. Suena horrible, pero creo que es muy cierta la afirmación que se hace en un determinado momento de la obra: “preferirien que fossis un traficant d’esclaus”. Terrible.
    Siento no llegar a tiempo a Barcelona, ciudad a la que con frecuencia me desplazo, para acercarme al teatro y disfrutar con la obra, siendo además como soy aficionada al teatro y … al fútbol.
    Leo, igualmente, que el montaje es muy bueno … así que enhorabuena a todos.
    Muy interesante esta reseña, de una revista que ojeo con frecuencia.
    Pido disculpas por no saber redactar en catalán, lengua que por otro lado si soy , másmenos, capaz de leer.
    Des Madrid una salutaciò.