I després del capità Ahab, què?

Aquest dilluns el Teatre Goya va aconseguir reunir, tot i la pluja, uns cent cinquanta espectadors que van anar a escoltar a Josep Maria Pou. Però no es tractava pas d’una funció de Moby Dick, ja que era el dia de descans setmanal dels teatres, sinó d’una taula rodona al voltant d’aquesta novel·la i, sobretot, de la figura del capità Ahab. El periodista d’El País Jacinto Antón va moderar la trobada, que va comptar amb la presència de l’il·lustrador José Ramón Sánchez (autor d’una novel·la gràfica sobre Moby Dick), de l’editor i bibliòfil Jesús Herrán i del mateix Pou. Tots els presents a la sala vam acabar enamorats de l’entusiasme i la gràcia de Sánchez, que amb 81 anys té un esperit més jove que molts de nosaltres.

Jacinto Antón, que a part de periodista també és actor, sap molt bé com conduir una taula rodona sense que aquesta resulti feixuga, i va voler començar la sessió al ritme de la cançó A whale of a tale, que l’actor Kirk Douglas interpreta a la pel·lícula 20.000 llegües de viatge submarí (Richard Fleischer, 1954). La xerrada, va destil·lar en tot moment l’ambient d’una trobada d’amics, tots quatre apassionats per l’obra de Herman Melville. Antón va començar la seva intervenció, de forma molt encertada, afirmant que Moby Dick és d’aquells llibres que molts de nosaltres creiem haver llegit, quan en realitat el que vam llegir són adaptacions juvenils, quan érem adolescents. Melville va voler escriure la gran novel·la americana, i la tripulació del Pequod era un reflex de la societat del seu temps: joves i vells, americans nouvinguts, indis, asiàtics i negres. L’obsessió del capità Ahab per caçar la balena blanca té tons d’epopeia èpica, i les ressonàncies bíbliques remeten evidentment a Jonàs, però també al Llibre de Job i la seva descripció del Leviatan.

La conversa a quatre bandes va ser una sessió informal i amable on els participants van coincidir en algunes coses: com més llegeixes Moby Dick més t’hi apassiones, el capità Ahab és, com la novel·la mateixa, quelcom bigger than life (més gran que la vida), i no deixes mai d’aprendre coses amb la lectura d’aquesta magna obra. Antón, en un cop d’efecte molt simpàtic, va treure de la seva bossa un tros d’os d’aleta de balena i el va donar a un espectador, perquè el públic se l’anés passant i així tots poguéssim sentir el tacte d’aquesta peça, semblant a l’escorça d’un arbre.

“A William Shakespeare se li va oblidar escriure Moby Dick”, li agrada afirmar a Josep Maria Pou, i per algun motiu l’il·lustrador José Ramón Sánchez va decidir fer la seva primera novel·la gràfica ni més ni menys que amb 80 anys. Vuitanta olis i cinc-cents dibuixos després, Sánchez va publicar el llibre (amb el text de Jesús Herrán) a l’editorial Valnera, gràcies al suport d’un gegant com Panini Cómics. “Ésta ha sido una obra que me ha impuesto la edad, la vida”, i ens explicava que va pintar les teles de grans dimensions assegut en una cadira, per no perjudicar encara més la seva ja adolorida esquena. L’edat li ha permès entendre millor al apità Ahab (“¡Yo todavía lo estoy descubriendo!”, responia  Pou), que reuneix en la seva persona les qualitats d’heroi, malvat, boig i mite. Herrán i Antón coincidien en afirmar que, de fet, Moby Dick és una novel·la fallida, perquè necessita de moltes notes de peu de pàgina i en nombrosos moments és molt dispersa. Es pot considerar, igualment, un dels primers exemples de meta-literatura, en tractar-se d’una novel·la i al mateix temps d’un tractat sobre com pescar balenes, un diccionari de termes marins i tantes altres coses. És com si Melville hagués estat escrivint el llibre i, alhora, les entrades de la Viquipèdia que els lectors de la seva època no podien trobar amb la facilitat que tenim nosaltres.

“Cómo envidio que hayas podido hacer tu Moby Dick cómodamente sentado…” li deia Pou a Sánchez, “Soy yo quien te envidia a ti… ¡a mí nadie me aplaudía al terminar cada dibujo!”, li responia l’altre. Antón va proposar el joc d’imaginar quins papers farien els quatre integrants de la trobada, i Pou va assignar el rol d’Ishmael al periodista, el del predicador a José Ramón Sánchez i el de Starbuck a Jesús Herrán. L’actor també va confessar que en la dramatúrgia de Juan Cavestany s’han permès alguna llicència, com ara la de canviar els anys que Ahab porta caçant balenes (de quaranta a cinquanta), perquè precisament Pou celebra enguany els seus cinquanta anys d’ofici teatral. “Així que ara està fent una obra de teatre infantil?”, explica Pou que fa pocs dies li va preguntar una senyora. I no és pas tan estrany, perquè de fet el llibre sempre ha estat associat a la literatura juvenil, i a Barcelona en vam poder veure, la temporada passada, el muntatge que en va fer la Kompanyia Lliure.

Tant Sánchez com Pou coincidien en afirmar que els havia costat molt enfrontar-se a un mite de les dimensions del capità Ahab, i l’il·lustrador va compartir el seu pensament més recurrent, un cop publicada la novel·la gràfica: “Y después de Ahab… ¿qué hago yo?”. Josep Maria Pou es va posar les mans al cap: “¡Somos almas gemelas!”