Josep Maria Pou: “Per interpretar Ahab s’ha de ser boig o inconscient”

7.02.2018

L’actor ens ha citat al Teatre Goya, dues hores i mitja abans que comenci la funció de Moby Dick. Després de fer unes proves amb la càmera al vestíbul del teatre, ens proposa gravar la nostra conversa al seu camerino. Allà, davant del mirall i amb el silenci d’un teatre buit, Josep Maria Pou ens parla, amb la seva veu greu i reposada, sobre el que representa per a ell posar-se cada nit a la pell del capità Ahab. La seva mirada és amable i magnètica, i aprofitem de parlar d’aquest muntatge i de la seva trajectòria, així com de la seva faceta de director artístic del Teatre Goya.

Moby Dick és un projecte de productor. Has explicat en més d’una ocasió que aquest espectacle és fruit d’una idea del Daniel Martínez, director de Focus. Quan i de quina manera es produeix és la gènesi del projecte?

La gènesi de la majoria de projectes teatrals comença amb la idea d’un actor que vol interpretar un personatge determinat, o d’un director que vol muntar una funció determinada. Normalment els productors reben les propostes dels actors i els directors, o dels mateixos autors que volen estrenar el seu text. Aquest cas, en canvi, és més extraordinari, tot i que no ho hauria de ser.  Un productor de teatre és qui hauria de generar els projectes, però el sistema a casa nostra no funciona d’aquesta manera. Recordo que quan estava fent El rei Lear dirigit per Calixto Bieito al Teatre Romea, el 2004, un dia va venir Daniel Martínez amb la idea de fer una adaptació de Moby Dick, que era una història que ell mai no havia vist en teatre. Al Calixto i a mi ens va agradar la idea, i hi vam donar voltes durant un temps. En aquell moment tant ell com jo ja teníem altres projectes per als propers dos o tres anys, i ho vam mig deixar córrer, perquè era una idea que no podia veure la llum fins al cap de quatre anys. Amb el Calixto ens vam tornar a trobar el 2012 quan vam fer Forests a Anglaterra, i en seguíem parlant, però la seva agenda s’anava complicant. I pràcticament fa cosa de quatre anys vam abandonar la idea. Però el Daniel Martínez seguia amb la idea al cap, i l’any passat, quan estava acabant les representacions de Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano i pensàvem en un nou projecte, ell va dir que havia de ser Moby Dick. El Daniel va proposar el nom d’Andrés Lima, que a mi em va semblar fantàstic, perquè a part d’un gran director hem coincidit tots dos com a actors a diferents projectes durant aquests darrers anys. I l’Andrés va suggerir a Juan Cavestany, i es va acabar de formar l’equip que ha arribat a l’estrena.

He llegit que la idea original era convertir la novel·la en un monòleg del capità Ahab, cosa a la que tu et vas negar de seguida. Ens podries explicar el perquè?

En un principi no es va concretar mai en un monòleg perquè durant totes aquestes converses encara no hi havia la figura d’un dramaturg. Va ser llavors quan algú va proposar la idea d’un monòleg, idea que jo vaig rebutjar de seguida. Jo havia fet dos monòlegs del Javier Tomeo, El gallitigre (que ell va escriure expressament per a mi) i El cazador de leones. Aquells dos muntatges van tenir un gran èxit de crítica i públic, però a mi em deixaven insatisfet. Com a actor m’agrada el treball en equip, i l’intercanvi de mirades i emocions que es produeix sobre l’escenari. Vull sentir que formo part d’una gran família. M’agrada arribar al teatre cada dia dues hores abans de la funció i retrobar-me amb els companys del muntatge, parlar de la funció del dia anterior, preparar-nos per la funció d’avui… Recordo que en la profunda solitud dels camerinos del Mercat de les Flors, on vaig fer El cazador de leones, un bon dia em vaig prometre a mi mateix que mai més tornaria a fer cap monòleg. Per això aquest espectacle no té format de monòleg.

Oscar Kapoya, Josep Maria Pou i Jacob Torres protagonitzen ‘Moby Dick’. © David Ruano

Al final l’opció triada per Juan Cavestany és reduir Moby Dick a tres personatges en escena, però en el fons no deixa de ser un monòleg del capità Ahab.

Trobar una forma dramatúrgica per aquest espectacle va costar força. Es va donar una gran casualitat que demostra que els grans temes sempre estan a l’aire, que van passant d’un cap a l’altre, així com ho fan els títols que un té ganes de fer. Quan Daniel Martínez va proposar el nom d’Andrés Lima, aquest va triar de seguida a Juan Cavestany (que els madrilenys i ell mateix pronuncien com a “Cavestani”). Quan l’Andrés el va trucar i li va proposar fer-ne la dramatúrgia, ell ja feia dos anys que estava treballant en una versió teatral de Moby Dick. Ens va passar les primeres set o vuit pàgines que havia escrit. Ens va semblar que allò estava concebut d’una altra manera de com imaginàvem nosaltres. Moby Dick és una novel·la que depenent del tamany de lletra i del paper, no baixa de les 700 pàgines i pot arribar fins a les mil. Aquesta versió em sembla exemplar: aquí ho tenim concentrart en vint-i-nou folis. I com ha escrit algú, en el nostre muntatge no hi falta res de Moby Dick.

Jacob Torres es posa a la pell de Starbuck i Ismael, i Oscar Kapoya interpreta Pip i altres personatges. La posada en escena aconsegueix, però, mitjançant les projeccions d’ombres i l’espai sonor, fer-nos veure i sentir realment la tripulació del vaixell.

Quan penses en una posada en escena de Moby Dick has de pensar que tot passa en un vaixell ple d’homes en alta mar. Una de dos: o ets un teatre públic i fas una superproducció amb un repartiment de trenta actors i un vaixell que es mogui com el de Mar i cel, o jugues amb la imaginació i la complicitat de l’espectador. Aquest és el gran tresor amb el que comptem al món del teatre, que no tenen ni el cinema ni moltes altres arts: la complicitat del públic. Podem fer qualsevol obra en un escenari buit. Si volem fer creure que ens trobem al Jardí del Paradís, i ho fem bé, el públic s’ho creurà i ho veurà. Volíem fer un espectacle suggeridor: no portar el mar o un vaixell a l’escenari sinó suggerir-los, això ho teníem claríssim. Quan dic que aquest és un espectacle de productor també vol dir que el Daniel Martínez li va dir al Cavestany que com a màxim el muntatge podia tenir quatre o cinc actors. A vegades això és un al·licient: el Juan va arribar a la solució final, que amb Ahab i dos actors més es suggerís tota la tripulació. L’Andrés Lima va proposar que l’espectacle tingués una gran força visual, amb el mar sempre present, així com les ombres dels mariners. Això crec que està molt ben aconseguit, perquè dona la idea que el Pequod és quasi un vaixell fantasma, o bé que està tripulat per fantasmes, ja que no els hi veiem les cares. El Lima va trucar a Miquel Àngel Raió, que havia fer projeccions a Medea, i ell com que és submarinista de seguida va començar a enviar-nos filmacions que havia fet a sota del mar. Jaume Manresa, que és un músic excepcional, ha creat una banda sonora amb un cor d’homes de Madrid, que ens dona una dimensió quasi operística. Curiosament pot recordar a Billy Budd, de Benjamin Britten, que és una òpera basada en una altra novel·la de Melville. Veure com aquella idea que va néixer sobre una taula fa uns anys s’ha anat concretant en aquest espectacle és quelcom que em fa molta il·lusió.

Aquest element fantasmagòric del vaixell i els seus tripulants, ajudat per les ombres i les veus, gairebé pot fer creure a l’espectador que tot allò que veiem està succeint a dins del cap del capità Ahab.

És exactament això. Acabes de dir una frase fonamental, que nosaltres vam pronunciar moltes vegades a les reunions abans de començar els assajos. Realment podem fer un espectacle per explicar tot el que succeeix dins del cap del capità Ahab: són els ecos de la seva memòria que li ressonen.

Josep Maria Pou protagonitza ‘Moby Dick’ al Teatre Goya. © David Ruano

En diverses entrevistes has parlat de la línia que uneix tres personatges que has interpretat al llarg de la teva carrera: el rei Lear, Orson Welles i, ara, el capità Ahab. Em podries explicar de quina manera uneixes aquests tres personatges?

Ahab és d’entrada un personatge brutal, d’unes dimensions tan grans que primer penses que és impossible de fer. Crec que s’ha de ser una mica boig o una mica inconscient, com el mateix Ahab, per a llançar-s’hi de cap. Tots li veiem les possibilitats que té per a un actor, però d’altra banda en teatre s’ha fet en comptadíssimes ocasions. Orson Welles va escriure ell mateix una adaptació i va ser un fracàs estrepitós, més endavant Vittorio Gassman també la va fer, amb un muntatge grandiós, i no va ser gaire ben rebut. L’Ahab és un personatge tan enorme com el mateix Moby Dick, i et sents molt petit davant seu. I així és com et sents davant d’un personatge de Shakespeare.  Quan comences a veure les capes i les contradiccions del personatge, que té amb ell mateix i amb la seva relació amb l’exterior, t’adones que té moltes similituds amb grans personatges shakespearians.  En un assaig li vaig dir a l’Andrés, encara amb el text a la mà: “Esta frase podria ser de Macbeth. Y la siguiente, de Otelo. Y la siguiente, del rey Lear”. Com a broma m’agrada dir que aquest és un personatge que Shakespeare es va oblidar d’escriure, no hi va pensar. També hi ha aspectes del Pròsper de La tempestat. Si jo no hagués tingut l’experiència d’aquell Lear tan radical i tan portat a l’extrem que vaig fer amb el Calixto Bieito, potser no seria capaç ara mateix d’enfrontar-me a aquest Ahab. A més cal pensar que entre aquell Lear i aquest Ahab, entremig vaig fer d’Orson Welles, en un muntatge de 2008 titulat Su seguro servidor, Orson Welles, dirigit per qui és un dels majors especialistes en Welles, Esteve Riambau. Tot això s’ajunta per si sol. Welles estava embogit per fer d’Ahab, i a la pel·lícula de 1956 del John Huston va fer de predicador, que va ser com un regal que li va el director. Però era aquella època de Hollywood contra Orson Welles, els estudis no volien que Welles no fes d’Ahab. L’Esteve em va facilitar algunes gravacions que no es troben a tot arreu, fins i tot de col·leccions privades o familiars. Hi ha una gravació on ell mateix es grava amb una càmera de super 8 llegint el primer capítol de Moby Dick, i t’adones què hauria pogut arribar a fer si aquell projectes s’hagués arribat a fer realitat. Això em va donar una pista: si l’Orson Welles va voler fer d’Ahab, això significa que Ahab és un gran personatge, però que també hi ha molts elements en comú entre les dues figures. Aquesta sensació de fracàs, de final de tot, de lluitar contra sistema, contra la balena hollywoodiana. Amb l’experiència d’haver conegut a fons tant Lear com Orson Welles he tret del calaix dels meus records aquests dos personatges i els he aplicat al capità Ahab.

Entre els innombrables referents que ressonen a les pàgines de Moby Dick, és inevitable parlar de la lluita de Job contra el Leviatàn.

Harold Bloom afirma que Moby Dick és la més gran novel·la de tots els temps, just per sobre del Quixot. Els tres grans llibres de la Humanitat són les obres completes de Shakespeare (considerant-les en un sol volum), la Bíblia i Moby Dick. La Bíblia ressona constantment a les seves pàgines: el concepte de pecat, la lluita del Bé contra el Mal, la idea de Justícia… I d’altra banda la novel·la conté un element que segueix sent molt vigent avui en dia: un home que converteix el seu greuge personal en un greuge contra tota la Humanitat, i que transforma la seva venjança personal en una venjança universal. Podríem trobar avui en dia molts personatges que ens ho recorden. És una home que per una obsessió personal és capaç de sacrificar tota la tripulació d’un vaixell, de conduir-los cap a la mort. Pots posar tot el poble, tota la Humanitat. És un boig, i lamentablement es pot aplicar a milions d’altres casos que coneixem. L’obsessió personal que, portada a un grau extrem, es converteix en bogeria i arriba a fer mal a tots els que es troben al seu voltant. Tant la novel·la com el nostre espectacle tot està tenyit pel color de la mort, perquè Ahab sap que aquesta és el seu destí final. Nosaltres hem treballat amb la idea que és un personatge s’està suïcidant des de que comença la funció. El més terrible és que amb el seu suïcidi arrossega a tota una sèrie d’homes amb ell, i ell o bé o no se n’adona o bé li és igual. Ahab té un component messiànic, se sent salvador de tota la Humanitat. Matant aquell monstre, aquell Leviatàn, està salvant tota la Humanitat.

Com a intèrpret, com et queda el cos després d’aquesta funció, tan exigent a nivell físic i vocal?

Buit i mort, les dues coses. Si mires el meu currículum, he pogut fer grandíssims personatges, que requereixen molta energia, per la meva complexió física. I sempre he tingut la sort de tenir molt bona salut i energia. Doncs bé: aquest personatge em deixa absolutament buit. També he de dir que seria diferent fer-lo si jo tingués trenta-cinc anys, però és que llavors no el podria fer. Ni jo ni ningú. Melville, a la novel·la, diu que el capità Ahab té seixanta anys, però hem de pensar que són seixanta anys del 1851, que avui en dia serien més de vuitanta. Molts de nosaltres estem una mica equivocats perquè tenim al cap la iconografia de la pel·lícula del John Huston, amb el capità Ahab interpretat per Gregory Peck [en aquell moment tenia quaranta anys], molt elegant, que ni es despentinava i semblava sortit d’Oxford. En realitat el capità Ahab és una bèstia, un home molt gran que es troba al límit de les seves forces. Jo ara faré setanta-tres anys, porto quasi cinquanta anys dalt dels escenaris, però encara vaig pel món com si en tingués divuit. Gràcies a Déu encara tinc l’energia suficient, almenys la justa, per arribar al final de la funció. Tinc la força suficient per sortir de l’escenari, asseure’m a una butaca i que em vagin traient la cama ortopèdica, la cicatriu que porto a la cara i tots els complements. Llavors puc començar a respirar una mica. Durant els assajos m’ha preocupat moltíssim pensar si jo seria capaç de fer aquest personatge fins al final. Sóc un actor que m’agrada arribar el primer dia d’assaig amb el text après, tinc els meus dubtes (com tots els actors) però vull tenir la feina ben feta. A Moby Dick m’ha costat molt aprendre’m el text, ho he anat fent dia a dia. Durant els assajos em cansava molt, i no ho deia a la resta de l’equip. Ara ja puc dir-ho, perquè ja hem passat l’examen de l’estrena, però jo tenia molts dubtes sobre si podria arribar al final de la funció. L’Ahab comença l’obra amb el motor a 1500 revolucions, sense tenir temps pràcticament d’escalfar, però saps que al final de la funció ha d’arribar a les 3500 revolucions. Això et deixa sense alè, sense fiato. És com si en una òpera haguessis de cantar una ària rere l’altra, tota l’estona. Als assajos jo tenia molta por, i ara ho puc confessar, però no ho compartia amb els altres per no alarmar-los. Quan vam fer la primera funció amb públic, abans de l’estrena oficial, aquell dia ja em vaig llevar amb el convenciment que aquell era un dia fonamental de la meva vida, perquè no sabia si seria capaç d’arribar al final de la funció. Estic explicant moltes coses que no he explicat mai, eh? Perquè, vulguis o no vulguis, encara que hagis fet diversos assajos generals, l’entrega no és mai la mateixa fins que no arriba el dia que tens el públic al davant. Per mi l’espectacle no està complet fins que no el representes davant d’un públic. En els cinc minuts abans de començar a l’espectacle, quan pujo a l’escenari, sec a la cadira i sento l’avís, en aquell moment tinc la sensació que em poso dalt d’un precipici, a punt de saltar. I quan es fa el fosc, sóc conscient que m’enfronto a l’abisme, i no sé com acabaré. Això és terrorífic i al mateix temps molt gratificant. El primer dia tenia una por enorme: no a oblidar la lletra, o que al públic li agradés o no. El meu únic temor era no poder arribar fins al final de la funció. Quan vaig arribar al final i vaig comprovar que no havia tingut un infart, que encara tenia veu, que encara podia respirar, vaig pensar: “Ara sí, Josep Maria. Ho podem fer”. I aquesta sensació la tinc cada dia, tant a l’inici com al final de la funció. Però bé, som així de bèsties o així de masoquistes. Aquesta sensació de perill em produeix un plaer enorme, què hi farem. L’altre dia comentava amb els companys que un dia hauria de fer la funció amb una polsera d’aquelles que et compta les pulsacions del cor, per veure si en algun moment estic per damunt del meu nivell aconsellable. Quan vaig al gimnàs sempre estic pendent de les pulsacions, per no passar-me de les 130 o 140 que em diu el meu metge. I aquí estic segur que les sobrepasso.

Josep M. Pou encarna el capità Ahab a ‘Moby Dick’

Enguany farà deu anys que ets el director artístic del Teatre Goya. Abans d’iniciar les celebracions de l’efemèride, com veus la feina que has realitzat durant tot aquest temps?

Estic molt content d’aquests deu anys, per moltes coses. En primer lloc, perquè crec que el públic se l’ha fet seu. És molt difícil obrir un teatre i que des del primer moment la gent tingui ganes d’anar-hi, i un cop hi vagi tingui la sensació que aquell teatre no és nou, sinó que porta allà tota la vida. Crec que això és el que ha passat amb el Goya: el públic se l’ha fet seu de seguida. Encara que parlem tan sols de l’arquitectura, de l’espai, crec que els espectadors s’hi troben a gust. Trobo que és un teatre molt ben pensat, que té una relació entre l’escenari i la sala molt adequada, i un aforament ideal (502 espectadors), ni massa gran ni massa petit. És veritat que algunes vegades el públic ha vingut més i en d’altres ha vingut menys, i hi ha hagut algunes funcions que no han tingut l’acollida de públic que hauríem volgut, però això forma part de la vida de qualsevol teatre. Quan Focus em va oferir la direcció teatre jo vaig fer voler fer una declaració de principis i inaugurar-lo amb Els nois d’història, d’Alan Bennett. Molta gent em deia que era una obra massa anglesa, que parlava només de l’educació i la literatura… Aquesta obra parla de la importància de la cultura i de quin paper han de tenir la literatura, la poesia o l’art en la (bona) educació d’una societat. Crec que això el públic ho va entendre molt bé, en primer lloc perquè va ser un gran èxit, no només al Teatre Goya, sinó arreu de Catalunya i Espanya. Llavors va venir l’espectacle La vida por delante, de Romain Gary, amb la Concha Velasco, que va ser un èxit brutal, i n’hem tingut molts d’altres. La segona temporada vam fer Un marit ideal, d’Oscar Wilde, un espectacle dirigit pel Josep Maria Mestres i el públic va interpretar l’obra en clau política, relacionant-la amb els casos de corrupció d’aquell moment. Això és el que em sembla fonamental en un teatre: programar de tal manera que el públic pugui vincular textos clàssics com els de Wilde amb l’actualitat més immediata. En aquests moments el dramaturg anglès que desperta més passions és Jez Butterworth, que el 2009 va estrenar un text anomenat Jerusalem al Royal Court de Londres, i que puc anunciar que el farem al Teatre Goya d’aquí a un temps. Doncs bé, el 2012 nosaltres ja vam estrenar un text de Butterworth, Parlour song (Música de fons) dirigit per Magda Puyo, i no va venir ningú a veure’l. I estic segur que si el féssim ara, tindríem el teatre ple. El Goya ha anat creant un estil i el públic s’ha anat acostumant a un cert tipus de teatre. Som eclèctics, però la veritat és que pensem en un grup ampli d’espectadors. A Barcelona ja existeixen altres teatres que programen per a públic més reduïts i especialitzats. Al Goya pensem en un teatre per al gran públic, però això sí, elevant el llistó als màxims nivells artístics. I de vegades ho aconseguim, i de vegades no. Però hem de tenir en compte que quan vam inaugurar el teatre, el 2008, era quan estava començant la crisi. D’això tant Focus com jo en som molt conscients, que alguns dels espectacles que jo hauria volgut veure a l’escenari del Goya no s’han vist per culpa de la crisi. Jo confio que ara, que s’han normalitzat una mica les coses, puguem reprendre alguns d’aquells espectacles que no vam poder fer en aquell moment. Per exemple Jerusalem, que si no la fem la temporada que ve serà la següent, i que jo crec que és un dels grans textos del teatre contemporani.

 Per acabar, jo que vaig molt sovint al teatre, de vegades et veig a sales més petites com la Beckett a la Hiroshima. Cosa que no passa massa amb d’altres directors artístics, he de dir. Quins són els autors, els directors o les companyies d’ara que t’interessen o que segueixes?

Realment m’interessen tots. Per la meva edat he vist el naixement i el creixement de molts autors. Recordo les primeres funcions del Josep Maria Miró o del Jordi Casanovas, que vaig veure néixer com el mateix Sergi Belbel, tots hereus en certa manera del Papitu Benet i Jornet. També m’interessa el que fan el Pau Miró, o l’Esteve Soler, però hi ha una pila de noms, i no em voldria deixar ningú. Al Goya hem volgut fer alguns d’aquests textos, com va passar amb Barcelona, del Pere Riera, que quan va acabar la temporada al TNC la vam voler acollir de seguida. Hem tingut també en cartera molts autors nous, però és veritat que de la manera com Focus està organitzat, aquests muntatges sempre s’estrenen a La Villarroel, una sala que està especialitzada en la dramatúrgia contemporània. Crec que ara mateix estem en un molt bon moment, però no només pel que fa als autors. Has tret un tema que de vegades a mi m’emprenya una mica: hi ha una tendència a mesurar l’estat del teatre d’un país només a través dels dramaturgs. Però és que el teatre no el fan només els autors. Necessitem un bon corpus de directors, actors, escenògrafs, músics, il·luminadors… i això ho tenim ara mateix a Catalunya. Sempre que tinc temps, que és quan no tinc funció (perquè sinó és impossible) vaig a veure tot el teatre que puc, sobretot a les sales petites. De fet tinc molt més interès en anar a descobrir nous talents, i trobo actors que m’ho agraeixen molt. Els que ja comencem a formar part del passat estem obligats a obrir el camí a les noves generacions. Més enllà d’això, em provoca un gran plaer fer aquestes descobertes. En alguna ocasió, quan he anat a una sala i m’ha agradat tant allò que he vist que a la sortida he esperat al director o a l’actor de l’espectacle, m’he emocionat i tot. Això m’agrada molt, i a més em gratifica i em justifica a mi mateix moltes coses.

Per comprar entrades per a Moby Dick, feu clic aquí. 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’encantaria trobar una crítica d’aquesta obra. He anat al teatre i us he de dir que ha estat una decepció majúscula.