Hassan Fathy i l’arquitectura pels pobres

20.06.2019

Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit podria semblar una declaració d’amor, però és el títol de l’exposició que l’artista Hannah Collins (Londres, 1956) inaugura a la Fundació Tàpies. Una mostra alhora documental i poètica que exposa fotografies sobre els projectes utòpics duts a terme per l’arquitecte Hassan Fathy a Egipte als anys 50, i que tot i el seu fracàs, suposen una de les contribucions més importants en l’arquitectura i l’urbanisme del món àrab.

‘Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit’, de Hanna Collins | Foto: Hannah Collins, 2019

“Neguem la possibilitat que el món àrab hagi estat modern”, diu Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies, en la presentació de l’exposició Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit de Hanna Collins. L’artista anglosaxona ocupa les sales inferiors de la Tàpies per parlar sobre els projectes de l’arquitecte Hassan Fathy (1900-1989). Com ella mateixa explica, entre el 1946 i el 1954 Fathy va dissenyar i construir Nova Gurna, un indret on la població de Gurna havia de ser reubicada en contra de la seva voluntat. Fins aquell moment, Gurna era un assentament situat a Tebes, a la riba esquerra de l’Alt Nil, sobre una necròpoli on els habitants vivien de l’espoli arqueològic.

I què tenia d’especial Nova Gurna? Que a l’hora de pensar-la, Fathy va introduir principis ecològics a l’arquitectura de tova de l’Orient Mitjà, amb el desig que la població rural del nord de l’Àfrica pogués disposar d’habitatges sostenibles, aigua potable, escoles i ajuts per desenvolupar la seva cultura. “Em va sorprendre la força cultural de Fathy, que havia dissenyat un poble amb un teatre a l’aire lliure -d’aquí ve el títol-, un mercat, una escola i una mesquita, perquè als anys 40 l’optimisme era possible”, diu Collins. L’arquitecte egipci, autor del reconegut llibre Architecture for the poor, tenia l’esperança que la nova ciutat faria possible un sistema de vida sostenible pel futur, i que no dependria de l’espoli del passat.

Però el nou assentament mai no va ser acceptat pels residents, que es van sentir forçats a adaptar-se a un nou tipus de vida imposat, i que segons Collins, no tenien l’educació possible per mantenir aquelles noves formes de vida. A part de les imatges de Nova Gurna, a la Tàpies també hi veiem la història de Nova Baris, un altre poble fet per Fathy que havia de convertir-se en una comunitat sostenible que creixés i exportés fruita i verdura des del desert, gràcies al fet que el 1960 s’havien descobert reserves subterrànies d’aigua a l’oasi d’El-Kharga, a tres hores de camí des de Luxor i enmig d’un desert inhòspit. “Fathy és una figura marcada pel fracàs”, apunta Carles Guerra: Nova Baris va quedar inacabada perquè la seva construcció es va interrompre a causa de la guerra el 1967, i la restauració de Nova Gurna es va aturar després de la Primavera Àrab del 2011.

“Les fotografies de la Hannah, lluny de la nostàlgia, són una lliçó de futur”, diu també el director de la Tàpies. Per què? Perquè segons Collins, la tasca de Fathy no va ser en va: “A mesura que la necessitat de repensar l’esgotament dels recursos possibles esdevé cada cop més urgent, les experiències de Nova Gurna i Nova Baris ens donen esperança i optimisme, convertint-se en una visió pel futur i obrint la possibilitat de trobar nous camins a seguir”. Les fotografies de l’artista parlen de la vida quotidiana i de la història en minúscules, i a la Fundació Tàpies prenen diferents formes: algunes s’exposen a la manera clàssica, d’altres de manera seqüencial en un film, i dues presentades en grans formats.

Com explica l’artista, ella no pot donar cap resposta als fracassos arquitectònics de Fathy, però sí que pot fer-hi una reflexió alhora crítica i poètica, que evidenciï tant la necessitat de desenvolupar polítiques sostenibles com la importància de parar atenció al món rural, no només a Egipte sinó arreu del món. Com reivindica la Tàpies, les imatges de Collins generen una profunditat de camp que va més enllà de la percepció del que és local. Un punt en què coincideixen la vocació de l’artista i la vocació de la Fundació Tàpies, perquè com resumeix Guerra, “volem buscar modernitats en condicions polítiques adverses”. Qui vulgui veure la mostra té temps per fer-ho fins al 13 d’octubre.