Eusebi Güell: ahir pastors, avui senyors

4.11.2018

Eusebi Güell devia ser d’aquella mena de persones que, conscient de la seva posició social i econòmica, sabia que podia influir en la vida política i cultural d’un país que tot just encetava un dels períodes de més ebullició de la seva història: la Renaixença, el Catalanisme i el posterior Modernisme. Moviments que van afectar no només l’art, sinó també el món polític, lingüístic, literari i històric, reconeixent Catalunya com una nació amb cultura i llenguatge propi, i dins dels quals el senyor Güell va tenir un paper molt important.

Eusebi Güell

El X cicle de conferències que ha organitzat la Diputació de Barcelona al Palau Güell, com ja és tradició, gira entorn de la seva figura més pública: les activitats polítiques i culturals en les què es va involucrar. El cicle s’ha organitzat de forma paral·lela a l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es troba a les golfes del mateix Palau i que estudia en profunditat la seva vida i obra.

L’Eusebi sempre va prendre partida despatxant des del seu Palau, envoltat de les principals figures públiques del moment. No podem oblidar que era amic d’Alfons XIII i ostentava el títol de Comte, amb l’afegit que suposava pertànyer a una de les nissagues més importants i poderoses de la Catalunya de finals del XIX; podem dir que tenia el camí fet. Portaven per lema “ahir pastors, avui senyors”, amb tot el simbolisme i significat que això implicava; una mena de “self-made family” que diríem avui en dia, l’exponent més clar de la burgesia del moment. Aquestes famílies tenien de fàbrica un interès per tot allò artístic i cultural, era la cirereta que les feia cultes i refinades, avesades a les arts.

D’aquestes conferències n’ha pres part l’historiador de l’art Francesc Fontbona, que en sap un munt sobre art català modern; presentant el vessant humanista i pública d’Eusebi Güell. En l’àmbit polític fou tot un activista, dedicant-se de ple a construir la identitat política i cultural de la Catalunya finisecular: va patrocinar i promocionar la Renaixença, aquell moviment cultural que beu del Romanticisme. Va ser portaveu del memorial de greuges, membre del Centre Català d’Almirall i cofundador de la Lliga Regionalista.

La llista d’artistes, arquitectes, músics i literats tampoc és curta. Amb especial predilecció per la branca simbolista del modernisme, va encomanar grans obres a pintors com Aleix Clapés, qui va guarnir amb murals la sala de música del Palau Güell, i pintava un Hèrcules monumental que durant anys estaria exposat a les inclemències del temps al ser col·locat a l’exterior. Alexandre de Riquer també fou apadrinat per Güell i compta amb obres al mateix Palau. Pel que fa a arquitectes, prou s’ha dit sobre la seva relació amb Gaudí. Entre els literats trobem el tarragoní Josep Pin i Soler, qui entraria a les oficines d’administració de les indústries Güell. I pel que fa als músics podem nomenar el pianista Melcior Rodríguez d’Alcàntara, que estaria vinculat a la vida musical i festiva del palau, present en gairebé tots els concerts que s’hi van celebrar.

Eusebi Güell va servir-se d’aquest grup heterogeni d’artistes per reafirmar-se, com si és tractes d’una cort reial, però alhora aquests artistes van servir-se d’ell per tenir estabilitat econòmica, un client fidel que en alguns casos els demanaria el millor d’ells per crear veritables obres mestres que avui formen part del nostre patrimoni.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris