Eusebi Güell: ahir pastors, avui senyors

Eusebi Güell devia ser d’aquella mena de persones que, conscient de la seva posició social i econòmica, sabia que podia influir en la vida política i cultural d’un país que tot just encetava un dels períodes de més ebullició de la seva història: la Renaixença, el Catalanisme i el posterior Modernisme. Moviments que van afectar no només l’art, sinó també el món polític, lingüístic, literari i històric, reconeixent Catalunya com una nació amb cultura i llenguatge propi, i dins dels quals el senyor Güell va tenir un paper molt important.

El X cicle de conferències que ha organitzat la Diputació de Barcelona al Palau Güell, com ja és tradició, gira entorn de la seva figura més pública: les activitats polítiques i culturals en les què es va involucrar. El cicle s’ha organitzat de forma paral·lela a l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es troba a les golfes del mateix Palau i que estudia en profunditat la seva vida i obra.

L’Eusebi sempre va prendre partida despatxant des del seu Palau, envoltat de les principals figures públiques del moment. No podem oblidar que era amic d’Alfons XIII i ostentava el títol de Comte, amb l’afegit que suposava pertànyer a una de les nissagues més importants i poderoses de la Catalunya de finals del XIX; podem dir que tenia el camí fet. Portaven per lema “ahir pastors, avui senyors”, amb tot el simbolisme i significat que això implicava; una mena de “self-made family” que diríem avui en dia, l’exponent més clar de la burgesia del moment. Aquestes famílies tenien de fàbrica un interès per tot allò artístic i cultural, era la cirereta que les feia cultes i refinades, avesades a les arts.

D’aquestes conferències n’ha pres part l’historiador de l’art Francesc Fontbona, que en sap un munt sobre art català modern; presentant el vessant humanista i pública d’Eusebi Güell. En l’àmbit polític fou tot un activista, dedicant-se de ple a construir la identitat política i cultural de la Catalunya finisecular: va patrocinar i promocionar la Renaixença, aquell moviment cultural que beu del Romanticisme. Va ser portaveu del memorial de greuges, membre del Centre Català d’Almirall i cofundador de la Lliga Regionalista.

La llista d’artistes, arquitectes, músics i literats tampoc és curta. Amb especial predilecció per la branca simbolista del modernisme, va encomanar grans obres a pintors com Aleix Clapés, qui va guarnir amb murals la sala de música del Palau Güell, i pintava un Hèrcules monumental que durant anys estaria exposat a les inclemències del temps al ser col·locat a l’exterior. Alexandre de Riquer també fou apadrinat per Güell i compta amb obres al mateix Palau. Pel que fa a arquitectes, prou s’ha dit sobre la seva relació amb Gaudí. Entre els literats trobem el tarragoní Josep Pin i Soler, qui entraria a les oficines d’administració de les indústries Güell. I pel que fa als músics podem nomenar el pianista Melcior Rodríguez d’Alcàntara, que estaria vinculat a la vida musical i festiva del palau, present en gairebé tots els concerts que s’hi van celebrar.

Eusebi Güell va servir-se d’aquest grup heterogeni d’artistes per reafirmar-se, com si és tractes d’una cort reial, però alhora aquests artistes van servir-se d’ell per tenir estabilitat econòmica, un client fidel que en alguns casos els demanaria el millor d’ells per crear veritables obres mestres que avui formen part del nostre patrimoni.