Els haikús visuals de Felícia Fuster

Aquest dimarts 18 de novembre a les 19.30h s’inaugura l’exposició ‘Haikús visuals’ de la poeta Felícia Fuster, que es podrà veure fins al 20 de febrer a la Fundació Felícia Fuster (Carrer Camps i Fabrés, 3 i 11, baixos, 3a). Per primera vegada es podrà veure l’obra plàstica i poètica de Felícia Fuster reunida dins una mateixa sala: els haikús de Fuster dialoguen amb les seves peces de collage. Lluïsa Julià, compiladora de la seva obra literària, comentarà els haikús i Pilar Parcerisas, comissària de l’exposició, presentarà l’obra en collage. Recollim aquí una breu presentació de Pilar Parcerisas.

“Amb els pinzells emmeno
camins antics; amb el trineu irreal de les
paraules intento avançar per la blancor
ignota del camp de gel”.

Felícia Fuster és una de les personalitats artístiques més originals i més destacades de la cultura catalana moderna. Poeta, narradora, traductora i pintora, Felícia Fuster pertany a una generació que podríem anomenar “la generació invisible” d’autors i autores que van néixer entre 1920 i 1930 i que les circumstàncies històriques van contribuir a difuminar.

Estudià a l’Escola Massana i a Llotja, i s’interessà pel vitrall i les arts decoratives. El 1947 exposà a la galeria Syra i el 1950 se n’anà a París. Hi desenvolupà una obra plàstica i literària com a poeta, narradora i traductora. Ha publicat entre altres Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes de vent (1987), I encara (1987), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001). Traduí del japonès una antologia de Poesia japonesa contemporània (1988) i Obra negra (1984) de Marguerite Yourcenar.

La seva obra plàstica s’ha exposat a París, Londres, Berlín, Nova York i també a Barcelona, tot i que algunes expressions artístiques de la seva producció encara són força desconegudes a Catalunya, com ho és la mostra que es presenta ara.

Poesia i pintura són dos camins indestriables de la personalitat de Felícia Fuster. Si la poesia és “combat” i “cos”, la plàstica és composició, nus, gest en moviment, que travessa l’espai com la paraula llisca sobre el blanc del paper. Aquests collages sobre blau envoltats de negre esdevenen traços lírics fets de fragments d’estampacions de gravat, ordenats intuïtivament en espais plens i buits. Cal·ligrafies gestuals sobre espais siderals, irreals, de somni, en què compta el fragment, el ritme, la desconstrucció.

La seva precisió i alhora simplicitat els relaciona fàcilment amb els valors orientals del buit i el silenci. Com en els haikús que escrigué, la pausa llarga en la lectura esdevé silenci, però també espai plàsticament buit, talment com si d’una escultura es tractés. Tanmateix, hem relacionat haikús escrits amb aquestes composicions visuals i hi hem cercat una balança conceptual equivalent.

Aquests collages austers busquen la complicitat de l’espectador i/o del lector, perquè poden ser llegits com a haikús visuals o signes poètics. Aquella abstracció lírica que iniciaren Kandinski i Klee és Haikús Visuals esmenada aquí per aquestes composicions d’arrel oriental, que surten del seu jo poètic, existencialista i humanista, com un paisatge visual que es troba amb l’haikú per la seva extrema austeritat com a forma poètica.

Com en un mirall de dimensions còsmiques, l’espectador s’hi veurà reflectit, empès a projectar-hi la pròpia imatge i quedarà encerclat en el buit, embolcallat d’un nus visual capaç de donar sentit a una nova experiència, unida d’una banda al pinzell i d’una altra a la paraula.