El risc de recordar Roig

1.02.2018

Roger Sempere Roig, fill de l’escriptora i periodista Montserrat Roig, explicava en un acte al Born CCM el privilegi però també la dificultat que representava tenir una mare com la seva. El privilegi tots el podem imaginar, el que potser ens costa d’entendre és la dificultat.

Perquè quan Sempere parlava de dificultat es referia a la memòria personal. Fins a quin punt queda diluïda la vivència que tu tens de la teva mare quan estàs envoltat de persones que l’adoren, que t’expliquen centenars d’anècdotes seves, que en guarden documents i que fins i tot li dediquen una exposició com la que veiem al mateix Born?

La resistència de la memòria del fill topa amb dos factors més, a part de les explicacions de les persones que van ser properes a la periodista. El primer és l’obra de la seva mare, que era molt productiva i que va publicar una trentena de relats, novel·les i assajos, sense comptar els seus articles a la premsa o la producció audiovisual. Tot el que va crear la defineix.

De fet, després de l’obra ja no caldria dir res més: Roig deixa clar en les seves publicacions qui és ella, en què creu, què anhela i com ho treballa. El segon factor que posa a prova els records del fill és que la periodista va morir amb quaranta-cinc anys, quan ell en tenia vint-i-un. I la memòria no queda tancada amb pany i forrellat, sinó que és flexible i es va modulant, i hi afegim detalls i també n’esborrem.

Al seu cap s’hi barregen les experiències pròpies, les fotografies i les històries. Històries de tota mena, personals, literàries o no. Al mateix col·loqui, la historiadora Carme Molinero va explicar amb molta precisió el context social i polític de l’any 1977, i això també influeix en els records que Sempere té de Roig, perquè tot el que passa al nostre voltant ens conforma com a persones i dona raó de ser a moltes de les nostres actituds o idees.

Roger Sempere està condemnat a viure entre aquests dos mons, i ell assegura que ho veu com un “privilegi”. I segur que ho és, perquè el de Roig és un cas positiu: la seva figura es recorda amb respecte i entusiasme. Però la reflexió del seu fill posa en relleu la importància de tenir records propis, tant a nivell individual com col·lectiu. Catalunya –que seria un cas negatiu, perquè mai l’han volgut explicar bé des de fora- ho sap de sobres: la memòria o la treballes o te la imposen.

Tinc la sensació que l’acte d’ahir del Born va ser necessari, però no tant per nosaltres, que tendim al groc i afinem les orelles quan sentim un detall quotidià i personal d’una persona que admirem; sinó per Sempere, perquè vol tenir una mare per explicar i no una mare explicada: “Em fa il·lusió ser aquí però alhora intento protegir-me perquè sé que tot això m’està modificant els records”, va dir. I la sala va comprendre fins a quin punt és un risc deixar que els altres narrin la nostra història. La memòria és, també, una decisió pròpia.