El meu Alcover Moll

Per commemorar el 50è aniversari de la publicació del Diccionari Alcover Moll, Núvol ha demanat a escriptors que espigolessin una paraula d’aquest diccionari i ens fessin cinc cèntims de la seva tria. Us hem anat presentant paraules cada dia, i les trobareu totes a l’article Els mots de l’Alcover Moll.

Avui som a les Terres de l’Ebre i us presentem les paraules triades per Emili Rosales, Albert Roig, Albert Roig, Joan Todó, Roman Aixendri o Jesús M. Tibau. A l’speaker’s corner d’avui divendres trobareu també paraules escollides per Gerard Vergés, Maria Banegas i Yannick Garcia. 

Emili Rosales. Escriptor. Editor de Destino.

Donar catra: donar explicació, clarícia de qualque cosa (Calasseit, Tortosa, Maestrat, Morella). «Ell que sap molt te’n darà catra». Seguim-los, estimat lector, i et daràs catra del trapull, Moreira Folkl. 135. Etim.: del cast. cata, ‘prova’, ‘esment’.

La definició de l’Alcover Moll és exacta: donar catra és donar explicació o clarícia; no purament fer-ne cinc cèntims. Es tracta d’una expressió en desús, que encara fem servir alguns a les Terres de l’Ebre –a Sant Carles de la Ràpita, segur–, però diria que cada vegada menys. 

Ma iaia Cinteta, que parlava el català més ric i ferm que he sentit, feia servir l’expressió més sovint que nosaltres, i quan encara la sento, que és ben poques vegades, penso en ella, en la botiga d’ultramarins ja extingida, en el seu pare, Mílio (no Emili ni Emilio) originari del Matarranya, i fet a ell mateix. Penso en el món de les Salines de la Trinitat i en el món del cabotatge, el comerç, la Mediterrània. 

Donar catra, però, és una expressió que només fem servir en alguns contextos. Fem servir aquesta expressió, sobretot, en negatiu: “No me n’ha sabut donar catra”, o com a propòsit vague: “Potser Tal te’n pot donar catra”. En canvi, és molt infreqüent sentir “Va ser Tal qui me’n va donar catra”. Misteris de la llengua. 

D’altra banda, no m’acabo de creure l’etimologia que dóna el DCVB. Per què ha de ser una deformació de cata? I per què del castellà? A sant de què?

Albert Roig. Poeta. 

“Ets un desjecte”, jo era un mardanot, m’ho dien ma mare i ma iaia, vatros hau de buscar al diccionari “dejecte”, a casa diem “desjecte”, la persona que és desjecta va deixada, abandonada en el vestir o, de vegades, en la netedat, els galifardeus i els poetes solen ser desjectes, jo ho vaig ser, perquè o viuen a les nits o viuen amagats vés a saber on i escriuen de dia tot el dia, els poetes solen ser també dejectes, vils mestres de la dejecció, a les nits o amagats, van sempre despullats, així escriuen, diuen, amb síl·labes de sang i carn, i ha de ser així perquè el poeta és un ésser etimològic, el seu país és el passat, en ell parlen mil morts i tot en ell és tan vell com cagar ajupit, que “dejectum” és “llançar avall”, evacuar les matèries fecals, així un poeta es lleva al matí, caga, es mira la caguerada i li diu — “Bon dia, volum de merda que he amollat i mire” i no en té prou, hi afegeix — “Aquesta bona merda assaonada i fràgil, dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat”.

Roman Aixendri. Filòsof.

Birbar: Arrencar les males herbes dels sembrats. En l’àmbit dels mitjans de comunicació és bo saber destriar les males herbes d’aquelles que ens poden arribar a donar un bon fruït. Birbar la informació requereix saber fer-ne lectura entre línies, no empassar-se tot allò que se’ns posa al davant sense haver-ne fet un anàlisi minuciós i sí, birbar requereix esforç.

Joan Todó. Escriptor.

El mot “raïm” em resulta fascinant, mirat des de l’Alcover-Moll. O, si cal ser exactes, els mots. Perquè hi ha un “raïm” masculí, derivat del llatí “racēmu”, i hi ha una “raïm” femenina (i, si hem de ser estrictes, arcaica, antiquada) que ve de l’àrab “raḥim”. I aquesta “raïm” significa ‘matiu, úter’, mentre el “raïm” mascul·lí és tot el que vostès ja s’imaginen, amb totes les seves variants (moscatell, garnatxa, afartapobres), amb totes les seves ramificacions, amb les accepcions metafòriques que s’allarguen com monedes gastades al llarg de línies i més línies, com fruits múltiples que sembla mentida que hagin sortit d’una sola matriu.

Jesús M. Tibau. Avellana 

Del diccionari Alcover Moll trio la paraula avellana.

Fa poc he comprat una bossa d’avellanes, i aquest fet aparentment simple, m’ha despertat records i emocions, perquè jo no en comprava mai d’avellanes, se’m feia molt estrany quan, de petit, en tenia tantes a casa.

Aquest fruit petit, el seu so juganer quan xoquen les unes contra les altres, és un bitllet al passat. Fills d’una llarga herència familiar, com gairebé tothom a Cornudella, mons pares, tot i dedicar-se principalment a altres feines, tenien trossos que calia cuidar, la majoria d’avellaners. En arribar la tardor, la família completa anava a plegar-ne i, al principi, hi passàvem el dia sencer, amb el corresponent dinar i esmorzar d’inoblidable sabor a la vora del foc, encerclat de pedres. Poques vegades he menjar res tan a gust com aquells senzills i humils dinars asseguts damunt d’un tronc, a l’ombra d’una figuera amiga. Plegar avellanes era dur, en aquells costers del Priorat on costava mantenir l’equilibri, pessigant les petites avellanes entre la pedra pissarra. Per tenir cura dels nostres tendres dits, ens posàvem didales; dits de guants de rentar roba retallats. Però de tant en tant trobàvem un avellanar assolat, ben arreplanat, curull d’avellanes que s’estenien com una catifa, que mon germà i jo ens disputàvem per plegar. Un gra de raïm que pessigàvem d’algun cep endolcia la tarda. Hores de calor s’alternaven amb dies de pluja, que aprofitàvem per pelar ametlles als baixos de casa, mentre escoltàvem la ràdio. El moment de plegar, esgotats, era un dels millors del dia, i m’agradava pujar ala Siata, assegut damunt d’un dels sacs plens.

Durant l’hivern, tant a casa com al col·legi, les clofolles d’avellanes encenien les estufes que, habitualment, feien saltar esclats de fum que inundaven l’aula enmig d’un gran xivarri.

Però el record més tendre associat a les avellanes ve de lluny. El padrí Josep va morir quan jo era molt petit, pràcticament no en recordo res, només una tarda que el vam anar a veure a casa seva (aquella casa, aquella olor). Ell feia moure unes avellanes a la mà (aquella mà, aquell soroll) i me les va posar a la butxaqueta d’una mena d’americana, decorada, crec, amb un escut mariner. Com a record és poc? Suficient.

Se’m fa estrany comprar avellanes.

Fragment del dietari Molles per no perdre’m, de Jesús M. Tibau. Editorial Petròpolis, 2012. El llibre es pot adquirir online, en paper i en format digital.

Jordi Puntí. Pissiganya

La paraula que jo trio és “pissiganya” –i és concretament en l’expressió “salta Judes pissiganya”. La trio per dues raons, una de lingüística i una altra de personal. La lingüística és perquè exemplifica l’abast imponent, a tocar de la follia, que té aquest diccionari sense fons. La personal és perquè em recorda les sessions del joc del diccionari que durant anys fèiem amb uns amics. Aquest joc consisteix a triar una paraula del diccionari i que els altres contrincants provin de definir-la (tant si la coneixen com si no). Després es llegeixen totes les definicions –la real i les inventades, totes barrejades– i cadascú vota la més versemblant. El que l’endevina guanya un punt; el que rep un vot per la seva versió inventada, també guanya un punt. En lloc de jugar-hi amb el diccionari de Fabra, nosaltres fèiem servir cadascú un volum de l’Alcover-Moll, i les sorpreses eren constants i divertidíssimes. Si he triat “Pissiganya”, és perquè un dia va sortir en una de les nostres jugades i em va fer guanyar molts punts.

Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural

M’agrada la paraula Passeig. Perquè passejar és una de les meves activitats preferides. Amb un amic o amiga el passeig ajuda a la conversa.
També m’agrada saber que si algú ens empipa massa el podem “enviar a passeig” una manera de dir-li que repensi el que diu o el que fa.

Bel Olid. escriptora

Trio la paraula sang. Vermella, fluïda, calenta. Sang viva que brolla fins que porta
la mort. Molí de sang, bèsties que roden i molen els somnis dels
altres. Taronja de la sang, figues de sang de cavall. Sang freda, sang
presa, mala sang. Plorar llàgrimes de sang. I la ge enganxant-se a la
ena, com la sang seca a la pell, envoltant l’esvoranc.

Enric Gomà. Guionista

burricada : f. acció o dita estúpida. Al Diccionari Lacavalleria (1696), hi trobem aquest exemple: “En el seu llibre hi ha mil burricades”. Com bé demostra l’exemple, és una paraula molt útil per parlar de llibres, com seria Una idea d’Europa de George Steiner.

Jordi Raventós. Editor d’Adesiara.

Jo no et diré una paraula, sinó una expressió que deia molt la meva àvia i que darrerament vaig trobar per casualitat a l’Alcover quan hi cercava una altra cosa. La veritat és que em va fer molta gràcia i, alhora, em va emocionar. És clar que hi diu que l’expressió es troba al Rosselló, i la meva àvia era de Martorell: em temo que el Rosselló més llunyà on havia arribat era el carrer de Barcelona, si és que hi havia anat mai! Vet aquí l’expressió: Tenir sempre les oques a ferrar.

Si bé sempre he dubtat sobre què és més difícil: “ferrar les oques” o “aferrar-les”.

Montserrat Camps i Piró. Professora de Llengua i Literatura Catalanes.

Ma padrina , d’Alcoletge ( comarca del Segrià), sempre deia “no en passis quimera”, en el sentit de no preocupar-se per alguna cosa, o també “Noia, estàs ben enquimerada”, quan demanava continuadament la mateixa cosa. El diccionari Alcover-Moll descriu en la primera accepció de l’entrada de “Quimera” el conegut animal fabulós que tenia cap de lleó, cos de cabra i treia foc per la boca. En la segona accepció, quimera ja és una imaginació personal i fictícia, sentida com a realitat, és a dir, una ficció que hom creu com a real. És en la tercera accepció que el diccionari la tracta d’idea fixa, mania, preocupació o desig intens i cita textualment el mateix exemple de l’expressió que usava ma padrina, amb el verb “passar” ( “No passeu quimera que tot anirà bé”). Jo sóc professora de Llengua i Literatura Catalanes en un centre d’adults i també he treballat amb adolescents. És evident que les franges d’edat marquen un estil en la parla d’un mateix idioma i que aquesta expressió ja no se sent a dir. Ara digueu-me què se n’ha fet d’aquell parlar tan genuí de ma padrina, digueu-me com podem encomanar al jovent el gust per les arrels en matèria lingüística, quan està ben enquimerat en els plaers que li aporta la globalització.

Àlex Gutiérrez. Periodista. Cap de la secció de Mèdia de l’Ara. President de la Fundació Escacc. Membre fundador de Núvol.

La meva tria és patata, perquè no m’agrada la tendència del personal d’escollir paraules refistolades (refistolades és una paraula refistolada, ho sé: per això l’escric tres cops). Ah, i també la trio perquè les patates fregides m’agraden molt. Així que:

Patata, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. El meu pecat, la meva ànima. Pa-taa-ta: els dos llavis separant-se per deixar que la llengua colpegi les dents en el segon i tercer compàs. Pa. Taa. Ta.

Joana Serra de Gayeta. Lingüista. Escriptora

La meva paraula és horabaixa. Evoca un temps que podem dir no és temps concret. Entre la posta de sol i la nit, O el capvespre, quan el sol comença a tombar.

Me fa recordar els horabaixes d’estiu, sempre llargs i amb una riquesa de colors insuperable.

I, en l’hivern, l’horabaixa tancam persianes i encenem els llums. Al carrer, sobretot davant la mar, unes postes de sol inoblidables.

Els horabaixes de la infantesa, inacabables.

Joan de Déu Domènech. Escriptor.

Trio la paraula Espanya. Precedida per espantós i espantosament, i seguida per espanyadís, espanyador, que fa el castellà estropeador, i espanyar, que és trencar violentament el pany d’una porta o d’una caixa, enmig hi ha la paraula Espanya; és a dir, entre el foc i les brases, comença amb la por i acaba amb un robatori.

Primer és la península Ibèrica en la seva unitat geogràfica –la Hispania romana–, i al cap de molts segles, un estat polític constituït a l’extrem sudoest d’Europa i que comprèn la major part de la península Ibèrica i les illes Balears i Canàries. Entremig, el topònim assenyala la part de la península Ibèrica no catalana o dominada pels sarraïns. Una esplèndida col·lecció de cites medievals documenta aquest parer i fa veure d’on venen i d’on venim.

Biel Mesquida, autor de Llefre de tu, publicat enguany a Club Editor.

“El meu mot és Llefre perquè m’ha donat la força d’un títol, m’ha mostrat una manera nova de dir amb un mot coses que deia separades, la golafreria i la llemicositat, m’ha descobert un paisatge novíssim ple de possibilitats expressives, m’ha ajudat a tibar la llengua catalana i fer-la més viva i més sàvia, m’ha donat saba de llengua, m’ha donat llengua. Què més vull. M’ha donat el gust de la llengua. L’Alcover-Moll és una reservori de gusts de la llengua catalana!!!”

Maria Barbal. ‘Arrecerar’

M’agrada el mot arrecerar. L’Alcover Moll en diu: posar a recés, a 
lloc on no arribin les molèsties de la intempèrie.
 El sentia dir a la meva mare, sobretot quan plovia i no portàvem paraigua.

Marta Rojals. Fato

‘Fato’ és una paraula d’aquelles que es porten de naixement i es fan servir per instint. ‘Fato’ és polivalent, val per a designar tot de coses, molt d’això i allò. ‘Fato’ ha de fer embalum, ser una cosa física. Em sembla fins i tot que és el nom d’un menjar típic de no sé on. En tot cas, també val per a menjar: ‘Tot aquest fato no me’l menjaré’.Tantes imprecisions són expresses: és per instint que saps si tal cosa o tal altra es pot considerar ‘fato’. I per instint notes que grinyola quan està feta servir a la babalà. A ‘La segona hora’ de Rac1 fan una secció hilarant que es diu ‘Al Youtube hi ha molt de fato’. Doncs el nom grinyola. Perquè el ‘fato’, de bones a primeres, s’ha de poder tocar. I si no és així, és que m’enganya l’instint.