El foc i la pau de Mercè De La Fuente Trio

Fa pràcticament un mes, a finals de juliol, vam parlar de descobriments. El pop seixanter de The Lazy Lies va ser la troballa d’una tarda de tempesta estiuenca dalt del Castell de Montjuïc, la muntanya melòmana. Passat el temporal, diumenge vam tornar-hi per descobrir la calma del trio de jazz Mercè de la Fuente. Una alenada de pau i serenor jovial, molt jovial, que tot just comença.

De Mercè de la Fuente se n’ha parlat, de moment, molt escassament. Fa tan poc temps que corre pels escenaris que trobar-la pel núvol d’informació que transita per la xarxa és complicat. Hi trobareu una única cançó, ‘Alone Together’, enregistrada fa més d’un any quan encara ni s’havia format el trio. Malgrat que ja fa temps que tots tres es dediquen professionalment a la música, fa només escassos mesos que van iniciar aquest projecte conjunt. Ella, l’elegant Mercè de la Fuente, és la veu –tènue, esquinçada, greu– i el piano; la protagonista i creadora d’una idea vinculada al seu projecte de final de carrera al Taller de Músics. I ells, Pau Lligadas, al contrabaix, i Santi Colomer, a la bateria, donen vida, ritme i forma a una aventura que, de bolo en bolo i d’escenari en escenari, va emprendre el vol a principis d’estiu. Diumenge a l’horabaixa van deixar-se descobrir en un indret màgic.

El blau d’un mar que no s’acaba i que besa el cel a l’horitzó; el tràfec dels vaixells i les embarcacions del port que no descansen, i la brisa marina que bressola les branques dels pins, mentre la ciutat, ataronjada pels darrers rajos de sol, reposa al peu de la muntanya. Hi ha llocs que conviden a la serenor i que fan la música més bella i agradable. Els patis interiors del Castell de Montjuïc, allà on la calitja de la ciutat no arriba i l’ataràxia marca la cadència del temps, són un d’ells. Un ambient desimbolt i parsimoniós, idoni per gaudir del jazz i presenciar la posta de sol d’una vesprada d’estiu. Això sí, com a pràcticament cada racó de la Barcelona d’agost, és ple de turistes.

Cada missatge, per tant, havia de ser en català i en anglès, perquè tothom pogués entendre’ls. La veu un pèl massa tímida de Mercè de la Fuente (La Llagosta, 1990) anunciava que són una formació flexible i que, com a trio, interpretarien estàndards de jazz i ritmes llatins, de bossa nova, amb arranjaments personals més pròxims al folk. El primer, per anar fent boca, va ser ‘Barro tal vez’, de Luis Alberto Espineta, una cançó que parla dels sentiments que la música és capaç de transmetre. Deia el filòsof alemany Friedrich Nietzsche que la vida sense música seria un error. La música parla i fa aflorar emocions i sentiments; però també és punt de trobada, nexe d’unió entre cultures, maneres de pensar i vides que, aparentment, circulen per eixos paral·lels. De la Fuente és un exemple d’aquesta màxima.

Entre l’ampli amalgama d’estàndards que van oferir, des d’Espineta fins a Antonio Carlos Jobim, van incorporar-hi tres temes propis –un en català, un en castellà i un en anglès– compostos per ella. ‘Crossing lines’ és, precisament, la història de dues persones totalment alienes entre elles que tenen, com a únic punt en comú, la música. Nascuda de l’harmonia d’una partitura que va prestar-li un amic seu, Mercè de la Fuente va imprimir-hi un fragment de la seva ànima amb música i lletra pròpia. Les seves cançons, tal com explica, parlen de vivències personals, de l’amor lliure i de trencar límits.

“Si no és lliure, no és amor”. El primer tema que Mercè de la Fuente va compondre, ‘Foc i pau’, dedicat a la seva parella, reivindica la perseverança per esquivar totes les traves que dificulten el camí de l’amor. Contrabaix i bateria, sempre presents, hi cobren força i protagonisme. Per a la cantant i pianista, el procés de composició ha estat una catarsi, perquè ha deixat florir experiències personals que volia transmetre i que, com una àncora, duia arrelades.

De mica en mica i influenciada pels seus referents, Bill Evans, Nina Simone, Dena DeRose o Leonard Cohen, Mercè de la Fuente ha començat a dibuixar la seva trajectòria. “Quan tot sigui més madur, ja em plantejaré fer un primer àlbum”, explica. Ara per ara, acompanyada de Pau Lligadas i Santi Colomer (amb qui ha creat una sonoritat exquisida) té com a objectiu seguir component per poder dir tot allò que vol expressar i que li queda per dir. Mentre els últims rajos de sol tenyien de foc l’escenari, la nostàlgia de ‘Ya fué’, el seu tercer tema, va posar punt final a la vesprada del concert que el trio va oferir diumenge. La seva és una mirada prometedora i de futur, de pau i serenor, que només mira endavant i deixa el passat enrere.

Per a més informació dels Vespres d’estiu, el cicle de concerts a l’aire lliure que cada diumenge acull el Castell de Montjuïc, podeu consultar aquest enllaç.  El quartet Scaramouche clourà aquest diumenge (26 d’agost) dos mesos de concerts, calor, serenor, pau i també tempestes. Format per Ema Jean (veu), Diego Mena i Jacob Marcè (guitarres) i Jon Unanua (contrabaix) posaran punt final al cicle amb un repertori molt versàtil de gipsy jazz que abasta des del swing més clàssic, fins al funky o la bossa nova.