Tete polièdric

No deixa de ser una anomalia que Vicenç Montoliu Massana, més conegut com a Tete Montoliu (Barcelona, 1933 – 1997), disposés fins fa pocs anys d’un únic assaig biogràfic, el seminal Tete, quasi una biografia (Proa, 1998), de Miquel Jurado, i d’una versió en format còmic, signada pel mateix Jurado i amb il·lustracions de Gani Jakupi —Tete Plays Tete (2008). De fet, de Tete Montoliu se n’ha parlat més aviat poc, o no tant com mereixeria el jazzista més important del nostre jazz i, per extensió, un dels músics catalans més universals de tots els temps. Sortosament, amb la commemoració oficiosa del 25è aniversari del seu decés, l’any 22, institucions i festivals, entre d’altres, van celebrar la figura i la rellevància del “millor pianista de jazz a Europa”, segons Lionel Hampton. La llista d’esdeveniments va ser una mica més reeixida que quan, per exemple, va fer 10, 15 o 20 anys de la desaparició del Tete.

En l’àmbit bibliogràfic, s’han publicat dues biografies en dos anys: Beyond Sketches of Spain (Oxford University Press, 2022), de Benjamin Fraser, i la que ens ocupa, Round About Tete (Llibres del Kultrum, 2023, en català i castellà), signada per Pere Pons (la Bisbal d’Empordà, 1965). El periodista empordanès va tractar en vida al pianista del carrer Muntaner, tot i que el seu testimoni amb prou feines apareix a l’epíleg. Pons, per contra, s’ha dedicat amb cos i ànima a recollir un seguit de testimonis directes, o a treballar amb l’abundant documentació que, ben segur, ha esmerçat per escriure “una mirada coral a la vida i l’obra de Tete Montoliu”, com diu el subtítol de l’obra. En aquest sentit, i sense seguir del tot un esquema cronològic, Pons intercala declaracions, anècdotes, vivències, moments de Tete Montoliu agrupats en diferents tipologies de personatges: dels tòtems del jazz amb qui va fer feina —i en alguns casos va compartir amistat— als qui el van tractar de més a prop. Entremig, una llista extensa de músics —d’aquí i de més enllà—, periodistes, cantautors, escriptors, productors, companys de generació… i així fins a una cinquantena llarga de testimonis, a banda de les 20 personalitats que glossen directament la seva figura a la segona part del llibre, i del pròleg de Paquito D’Rivera; un ventall calidoscòpic per establir una mirada polièdrica del mestre: des dels seus capítols més gloriosos fins als aspectes més controvertits.

Round About Tete obre i tanca, a la primera part, amb un moment significatiu: l’any 68, quan el productor Joachim Berendt, autor, també, del molt conegut assaig The Jazz Book —traduït al castellà per Fondo de Cultura Económica—, reuneix en un estudi de la Selva Negra als tenoristes Don Byas, amb qui el Tete havia fet coneixença a la Barcelona dels anys 40, i Ben Webster, per fer plegats un disc a quintet i amb Tete Montoliu a la base rítmica. Pons reprodueix llavors una conversa entre Webster i Berendt: “Qui és aquest paio? El de les ulleres fosques”, pregunta Webster, i Berendt respon: “Coi, Ben, és el Tete, el pianista!” “Però què dius! —continua Webster—, si el Tete és negre!” L’anècdota, reveladora, explica l’alta consideració que Tete Montoliu tenia per a molts jazzistes de renom: era un d’ells, un músic que, com recorda Pere Pons a les primeres pàgines, va captivar a mitjans dels 50 al vibrafonista Lionel Hampton, en una jam session organitzada pel Hot Club de Barcelona. Aquell fet va suposar un gir copernicà en la trajectòria del Tete: el va catapultar als grans escenaris del jazz, amb l’aquiescència, entre d’altres, del totpoderós productor George Wein.

Pons recull, ja a inicis de l’assaig, la devoció que li tenien grans figures del jazz: del famós títol de “Gran Señor from Catalonia”, per obra i gràcia de Dexter Gordon, a qualificatius com ara els de “fenomenal” (Dizzy Gillespie) o “músic trepidant” (Ron Carter). “Era el més semblant que teníem [a Espanya] a un músic de jazz”, declara en un fragment del llibre el crític Chema García Martínez. Entremig, detalls com ara la seva relació amb el món de la cançó, a través de Joan Manuel Serrat, o descripcions sobre la seva idiosincràsia per músics que foren companys de viatge a Barcelona: Francesc Burrull, Ricard Miralles, Jesús Peyrón i Ricard Roda, entre d’altres.

Amb salts endavant i endarrere, l’obra posa l’ull en episodis com els primers anys del mestre, quan va ser deixeble de la pianista Petri Palou, o els temps que fou alumne del Conservatori del Bruc, en plena postguerra franquista, o els primers passos com a booper, amb algun document francament revelador; o quan va raure a Nova York, l’any 67, amb l’excusa de fer un concert amb Núria Feliu, i s’hi va quedar una temporada que va resultar fructífera.

També para atenció al seu acostament tangencial a l’ona laietana, amb el disc Vampyria (Basf, 1974), enregistrat a duet, amb ell al piano elèctric i Jordi Sabatés al piano acústic; o al disc Al Palau (Zeleste / Edigsa, 1979), amb les notes que va escriure llavors el crític Albert Mallofré; o als temps en què voltava per les Europes —de Copenhaguen a Berlín—, a la dècada dels 60, quan, entre d’altres, va coincidir amb Roland Kirk, Johnny Griffin i Niels-Henning Ørsted Pedersen. I hi ha també el record del saxofonista navarrès Pedro Iturralde, de l’escena de Madrid, amb la qual el Tete va tenir una relació estreta, i del pianista andalús Chano Domínguez; i el del gran radiofonista Juan Claudio Cifuentes; i el record del mestratge de Tete Montoliu al Taller de Músics dels anys 80; i el seu barcelonisme militant… Aquest i altres episodis dibuixen un retrat prou ampli, en boca de molts, del pianista de l’Eixample.

Capítol a banda mereix la segona part del llibre, la dels testimonis directes a càrrec de personalitats tan diverses com els coetanis Francesc Miñana, Ramon Farran i Pere Ferré, o els seus familiars —la filla, Núria Montoliu, i el nebot, Jordi Blesa—; o de promotors, gestors culturals o productors com Lluís Cabrera, Julio Martí, Jordi Suñol i Valentí Grau —de la Jazz Cava de Terrassa, aquest últim, amb qui el Tete va mantenir un vincle especial—; o de músics com Ignasi Terraza, Aldo Caviglia, Horacio Fumero, Laura Simó, Javier Colina, Mayte Martín i Jordi Rossy, amb qui va treballar, amb alguns d’ells, en diferents etapes de la seva trajectòria; o, fins i tot, del fotògraf Antonio Narváez, road manager del Tete durant un temps, i Lola Gutiérrez, propietària de l’enyorat L’Eixample Jazz Club, que Montoliu freqüentava els darrers anys de la seva vida. Emergeix llavors la visió més heterogènia —i heterodoxa— del personatge: de l’admiració pel seu estil trepidant, únic, recognoscible, al caràcter eixut que sovint gastava; de la seva genialitat als seus capricis; de les converses apassionants a la relació tibant amb els joves talents dels 80; una corrua de testimonis que suposa una de les parts més valuoses d’aquesta biografia coral.

“Tots som Tete” s’anomenava un article que la revista Jaç va dedicar, l’any 2007, a Tete Montoliu. Segurament no hi són tots a Round About Tete, però sí una mostra més que significativa de l’obra i la figura de Tete Montoliu, el músic que va rebre grans elogis de la parròquia més il·lustre del jazz; el pianista de referència per a diverses generacions de jazzistes, de casa nostra i del món sencer, però que mai ha entrat, o no del tot, a l’olimp de les grans personalitats de la cultura nostrada. Pere Pons, amb la magnífica biografia coral que signa, contribueix a engrandir una mica més la figura del ‘Gran Señor from Catalonia’.

Més novetats

A banda del llibre de Pere Pons cal esmentar un parell de novetats que també, presumiblement, seran a les parades de Sant Jordi: Máquina!, quintaesencia del underground (Milenio), del company Àlex Gómez-Font, una biografia d’aquest grup emblemàtic de la música progressiva dels anys 70 a Barcelona —precursor, en certa manera, de la posterior ona laietana—, i El jazz suena en el corredor de la muerte (Crítica), d’Albert Marqués. El pianista i activista granollerí exposa el cas colpidor de Keith Lamar i la campanya per treure’l del corredor de la mort, als EUA.Lamar ha sobreviscut a més de trenta anys de captiveri gràcies al jazz. A Núvol li vam dedicar aquest article. https://www.nuvol.com/musica/acords-per-keith-lamar-237418. Martí Farré.

PD: David Toribio, propietari del Jazz Man, l’emblemàtic i entranyable establiment de la Dreta de L’Eixample, va anunciar dijous passat a xarxes socials que deixa de fer concerts, una mala notícia per a la vida cultural de la ciutat. No en va, pel minúscul escenari d’aquest bar amb 45 anys d’història ha passat el bo i millor de diverses generacions de jazzistes i músics de blues: de Pere Ferré, gairebé tots els dilluns de l’any, al també pianista José Carra, el darrer que va actuar al Jazz Man, dimecres passat. L’establiment, però, continua obert com a bar musical.