The Lazy Lies. Descobriment de tempesta

24.07.2018

No hi ha delícia més plaent que descobrir, o que et descobreixin, una nova cançó, un nou àlbum, un nou grup de música. Ni la troballa d’Amèrica va ser tan satisfactòria. Ni la invenció de la sopa d’all. Ni tampoc el descobriment del foc. No. No hi ha delícia més plaent que descobrir un nou grup de música.

The Lazy Lies. © Miquel Taverna

Sota l’arbre, que fa ombra a una tarda assolellada d’estiu, diumenge vaig tenir la sort de topar amb ells cinc. Ignorant de mi, feia només escassos dies que coneixia l’existència d’un dels quintets barcelonins amb més camí per recórrer, que havia escoltat algunes de les seves cançons. Sense saber-ho, The Lazy Lies estaven a punt de convertir-se en la meva serendipitat; en la calma efímera d’abans de la tempesta. La breu aparició que van fer diumenge dalt de la muntanya melòmana, al capdamunt de Montjuïc, em va fer veure que hi ha massa coses maques que desconeixem.

Per això, consell d’amic, heu de conèixer-los a tots cinc. Ella, l’espurna que no para de bellugar-se, la veu, sensual i alhora canalla, que recorda a Nancy Sinatra, és Montse Bernad –a qui alguns vam poder conèixer, com a actriu, al teare de la Vilella–. Al costat, cabells grisosos i una veu suau i aguda, hi ha el polifacètic Roger Gascon, que a part de cantar, és el compositor de les melodies i les lletres, guitarra, teclats i percussió. Xavi Mir, barba fosca, posa les veus i toca la incessant guitarra que porta on vol la melodia amb posat serè i tranquil. I darrere, el ritme, el compàs: Dedé Cambrubí, l’únic que no porta ulleres de sol, toca el baix i balla el ritme de la música i Josep Mateo, pica i repica a la bateria.

Es miren, sense dir res, i un, dos, un, dos, tres i. El ritme encomanadís de la guitarra de  Flower Garden embriaga el jardí del Castell de Montjuïc. Entre que l’entrada hi és gratuïta i que el ‘Brunch Electrònic’ emplena el Poble Espanyol, trobar aparcament un diumenge d’estiu al vespre aquí dalt costa Déu i ajuda. Paga la pena, però, fugir del brogit i descobrir aquest oasi idíl·lic on el blau del cel es fon amb l’horitzó marí. “Esperem que no plogui, que portem tota la tarda molt nerviosos”, diu ella, la Montse Bernad. La previsió augurava que plouria però fa una tarda radiant.

Malgrat que com a grup només tenen dos anys de vida, del pop seixanter de The Lazy Lies ja se n’han dit moltes coses, i totes elles molt bones i boniques. Que la seva música és deliciosa i vintage, que recorden a The Beatles, a The Kings o, fins i tot, a The Birds en el tractament de les guitarres. M’atreviria a dir que, en algun moment, també tenen alguna cosa de The Beach Boys.

“Esteu preparats per ballar? Ens agrada molt que balleu!”, repeteix i repeteix ella. Només ho ha dit un cop, però amb el cos, els seus passos, invita a bellugar l’esquelet. Less Talk More Action (2018) és, justament, el nom de l’àlbum que van presentar a principis d’any i que ha estat aclamat per la crítica. Manté la frescor, el pop lluminós, els jocs de veus i les melodies sixties del primer disc, The Lazy Lies (2016), però, més contemporani, amb més arranjaments, experimenta nous sons per portar la seva música a nous territoris.

A la versió reinventada de The Lazy Lies, que els ignorants com jo fa poc que hem conegut, hi cap tot. Des de melodies tendres com Primrose Hill o cançons per, segons diuen, anar a robar bancs com Pinstripe Suit, fins al xiuxiueig de Breakfast in Bed o els millors hits de l’àlbum anterior. El seu directe és un còctel heterogeni i explosiu que convida a trencar amb la rutina, a fer coses diferents. A passar a l’acció i a parlar menys. Potser perquè algú els ha sentit, un núvol grisós s’atansa i amenaça l’habitud dels vespres d’estiu a Montjuïc: que hi faci sol. Els precs de la Montse Bernad no han servit de gaire i hauran d’escurçar el concert i tocar l’última peça.

El parabrisa a tota pastilla, zas-zas, zas-zas, escup l’aigua de la pluja com pot. Cauen gotes enormes. Sense avisar, tempesta d’estiu, ha començat el diluvi. Tant que ha costat aparcar el cotxe i cinquanta minuts escassos després ja torno a ser-hi. Zas-zas, zas-zas. Per sort, The Lazy Lies han tingut temps de tocar l’última cançó, So Fine. I, encara que hagi estat un concert efímer, ha estat realment bé. I és que ja ho diu la dita, que ‘poques paraules i ben dites’. Però, no ens enganyem: ens hem quedat amb ganes de més, que la serendipitat s’ha fet curta. Haurem de tornar-hi per redescobrir-los.

Beneïts descobriments. Beneïda tempesta.