El català, llengua amenaçada

24.02.2019

Dimarts al vespre, Josep Maria Castellà, professor titular de Lingüística a la Universitat Pompeu Fabra, i Carme Junyent, professora de la Universitat de Barcelona i directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, es van trobar a l’auditori del campus de la Ciutadella de la UPF per reflexionar sobre el panorama lingüístic que defineix el nostre món actual. La conferència “La vida i la mort de les llengües; diversitat lingüística per al benestar del planeta” s’emmarcava dins el cicle de Diàlegs Humanístics que organitza la mateixa universitat.

Carme Junyent

El judici del procés ha estat tenyit, des del primer moment, per les qüestions lingüístiques. No només s’han rebutjat les declaracions en català, sinó que Jordi Turull també va haver d’exercir com a traductor davant les peticions del fiscal Jaime Moreno. Justament aquests dies, quan els poders de l’Estat evidencien, una vegada més, el desinterès per la llengua catalana, la conferència va centrar-se en la preocupant manca d’intercomprensió lingüística i les conseqüències que això té en la condició vital d’una llengua. Avui en dia, un 10% de llengües compten amb els seus darrers parlants, un 40% ja no s’estan transmetent i un 40% presenten símptomes de desaparició. Carme Junyent va expressar que el 96% de la humanitat parla només el 4% de les llengües que existeixen, un símptoma clar del perill d’extinció en què es troba la diversitat lingüística.

Segons l’especialista en llengües amenaçades, aquesta tendència homogeneïtzadora dels codis de comunicació només es pot aturar amb la solidaritat dels parlants de llengües majoritàries i el compromís dels parlants de llengües minoritàries. El multilingüisme ha d’esdevenir el protagonista en aquesta cursa, que ja es disputa a contrarellotge. Tal com va constatar Josep Maria Castellà, “la primera fase de substitució lingüística és quan tots els parlants es tornen bilingües”. En un bilingüisme consolidat, sempre hi ha una de les dues llengües que és necessària a mitges i que resta en un segon pla, com és el cas del català. Ja fa temps que s’ha iniciat el procés de minorització a casa nostra i no sembla que la immersió hagi resultat tan efectiva com esperàvem.

La qüestió de l’anglès també va ocupar una part de la conferència. El professor de la UPF, d’una banda, va admetre que els parlants de llengües romàniques hem comès un error en adoptar aquesta llengua vehicular en situacions d’intercomprensió. D’altra banda, Junyent va fer referència al llatí de l’edat mitjana, que tallava les ales a la creativitat que el Renaixement va revitalitzar amb l’auge de les llengües vernacles. La lingüista, en aquest sentit, va definir l’anglès com “la llengua que s’ha de saber, però no s’ha de fer servir”.

El diàleg va cloure’s amb una mirada cap al futur de la llengua catalana. Castellà va apuntar la necessitat d’una ideologia mundial, una consciència ecolingüística que promogués la protecció de les llengües en perill d’extinció. Junyent es va mostrar taxativa: no hem d’esperar que la política lingüística solucioni la minorització, perquè el problema som nosaltres mateixos. Diàriament permetem les situacions d’acomodació lingüística amb el canvi al castellà, una tendència que convé revertir. Hem de ser conscients que la llengua depèn de nosaltres i de les nostres accions quotidianes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ser un mateix no és gens fàcil, sembla que tot vagi en contra. Tanmateix, és fent front a les dificultats que un demostra la seva fortalesa. Fortalesa o debilitat, aquesta és la lluita de cada dia. I la llengua no n’és una excepció. Sobreviure o morir, tot dependrà de nosaltres; tant a nivell individual com col·lectiu.

  2. Els percentatges són: 10% amb darrers parlants, 40% que ja no s’estan transmetent i 40% que mostren símptomes