De fems i de marbres, la trilogia de Francesc Serés

14.08.2018

Els canvi de mil·lenni, sol anar acompanyat de tota mena d’especulacions, profecies o rumors finiseculars. Quan Els ventres de la terra va ser publicat, l’any 2000, ja feia preveure que Francesc Serés seria un escriptor important dins la literatura catalana contemporània. Després de divuit anys, es pot dir que aquestes prediccions s’han concretat, especialment, amb les dues novel·les que van seguir a Els ventres de la terra i que van donar lloc a la trilogia De fems i de marbres (Quaderns Crema, 2003).

Francesc Serés | Foto: Martí Albesa, Festival MOT

Aquesta gran obra en tres parts es pot llegir sencera, aprofitant la mateixa inèrcia de lectura, com si es tractés d’una única novel·la. Ho permet, sobretot, el mateix estil literari, la mateixa estructura narrativa i un mateix tema. De fems i de marbres és un tribut poètic a l’abandonament del món rural. La novel·la es construeix amb diverses històries explicades per narradors diferents, la qual cosa condueix a un relat polièdric, fet de moltes veus. El lector sabrà què va passar amb l’incendi de la fàbrica de totxanes, qui va matar a Sixte, el mosso de l’estable a les Finques Grans, on estan enterrats els milicians que van arribar a la Vall, què passa amb la història d’amor entre Maria i Assís, amb quin ritual animista Marià bateja a Júlia o què li va passar a l’Anna quan la van trobar en un sanatori després de dotze anys que acabés la Guerra Civil. Totes aquestes històries són fragments d’aquest gran relat, que és un homenatge a un món evanescent i caduc, el de la vida al camp.

La trilogia de Francesc Serés es pot comparar amb Vida Privada, per aquella poètica decadent que consisteix en retenir allò que s’esvaeix. Si Josep Maria de Segarra va immortalitzar el col·lapse de l’aristocràcia barcelonina durant la primera meitat del segle XX, Francesc Serés captura l’abandonament irreversible del camp, durant la segona meitat del segle. Per això, la seva obra assumeix el tòpic de l’ubi sunt. “On són totes aquestes veus que ens parlen des de l’absència? Què se n’ha fet d’aquest món perdut?” La resposta és: “aquí, dins aquestes pàgines”. La nostàlgia tan sols es pot comunicar a través de la poesia. És en aquest gènere on també es podria classificar De fems i de marbres.

El més lloable, des del punt de vista literari, és la manera com Francesc Serés dona forma a aquest text. La seva narrativa es caracteritza per una prosa poètica molt suggerent, continguda, sense retòrica, però alhora contundent i rotunda, que, a més, desplega una gran riquesa de vocabulari. De fems i de marbres també es distingeix per l’escriptura fragmentària, que interromp l’acció lineal i la presenta des de diferents angles. En aquest sentit, el relat s’ofereix al lector de manera discontínua, amb capítols que s’intercalen mitjançant canvis de narrador, d’enfocament i d’espai. Això converteix la lectura en una experiència dinàmica i, per aquest motiu, és el lector qui té el deure de reconstruir el relat a través dels seus fragments dispersos. Es tracta d’una tècnica narrativa habitual en la literatura moderna i el treball de Francesc Serés és una contribució molt convenient per a la nostra llengua literària.

La trilogia De fems i de marbres està formada per Els ventres de la terra (2000), L’arbre sense tronc (2001) i Una llengua de plom (2002). En conjunt, és una obra que va de menys a més on el lector podrà trobar-hi autenticitat, sensibilitat, intensitat i, sobretot, literatura en estat mineral, cristal·lí, pur. Un tros de marbre enmig dels fems, o el que és el mateix, un fragment de bellesa enmig d’un món horrible.

Podeu trobar les frases més literàries d’aquesta trilogia en aquest enllaç http://www.lyric-app.com/book?id=8

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Durant aquests dies d’agost l’estic llegint. Subscric fil per randa el comentari, afegint que és una obra dureta, a cops dura. I també que cal us esforç lector no menor, i en els temps actuals això li farà perdre lectors avesats a textos més lleugers i ràpids.
    Entenc la comparació amb Vida privada, però no se si és ben be el mateix.