Carles Camps Mundó: la mort i la paraula

El poeta Carles Camps Mundó ha publicat La mort i la paraula (1988-2018) a Llibres del Segle, culminació de trenta anys d’ininterrompuda activitat poètica l’autor de la qual, si el país no és encara sord del tot —cosa que dubto—, no pot figurar ja, com diu Sam Abrams en el seu pròleg, “com un més entre la multitud de poetes d’aquest país”.

I ja que parlem de pròlegs, un llibre és més llibre quan un bon pròleg l’acompanya, perquè és obligat remarcar aquí que el pròleg de Sam Abrams és d’una brillantor extraordinària, ja que no solament es limita a parlar de la poesia de Camps, sinó perquè, a més de l’encertat diagnòstic que fa de la situació que viu, avui, la poesia a Catalunya, és una estimulant i positiva exposició del que és la poesia moderna. Val la pena que, abans d’entrar en matèria, d’endinsar-se en l’obra poètica de Camps, el lector llegeixi amb atenció aquest pròleg perquè en sortirà prodigiosament il·luminat, amb eines noves per entendre, no ja la poesia de Camps, que també i sobretot, sinó la d’altres autors que han fet gran la tradició poètica europea i nord-americana contemporània.

Crec sincerament que l’alt nivell que Camps ha assolit com a poeta hauria de fer reflexionar a qui pertoca per adonar-se que, sense estridències, sense fer soroll,  Camps ha bastit una obra d’una solidesa aclaparadora que el converteix, des d’aquest mateix moment —i torno al pròleg de Sam Abrams— “en un cim de la lírica catalana moderna i contemporània, un cim que ens permet una visió que ens talla l’alè”. Camps hauria de ser considerat, ja avui, un clàssic, un dels grans poetes vius de la nostra tradició, al costat de Màrius Sempere o de Lluís Solà; un poeta que segueix el deixant de Carles Riba, J. V. Foix i Joan Vinyoli, o el dels grans poetes universals que van saber casar filosofia i poesia. Parlo d’autors com Valéry, Eliot, Rilke, J R Jiménez, Montale, Saba o Ungaretti.

La poesia de Camps no és una poesia fàcil. No és una poesia que faci cap concessió a l’efusió sentimental, ni tampoc un instrument que serveixi “per acontentar les tietes”, com diu J. V. Foix a la seva “Lletra a Clara Sobirós”. Al contrari, és una poesia de reflexió, de pensament, com si Camps hagués canviat la seva vocació inicial de poeta per la de filòsof, com si hagués sabut imbricar l’una en l’altra fins a fer-les pràcticament indestriables. Perquè la poesia de Camps “investiga” sobre llenguatge (Foix ja es definia a si mateix com a “investigador en poesia”) i fa de la poesia, de la “seva” poesia, “objecte de coneixement” (tal com volia Riba), un coneixement que ell centra sobretot en una reflexió sobre el llenguatge. O més ben dit: sobre la crisi del llenguatge o, si es vol, sobre la falta de confiança en el llenguatge com a reproductor de l’ordre del món, sobre les seves limitacions, però també sobre la paradoxa de la necessitat de la seva existència. Per això, no és casualitat que a l’epígraf que inaugura Elegia de l’origen digui: “Tot ens passa en el llenguatge. Parlar del llenguatge és parlar de tot el que ens passa”. Més enllà dels grans temes de la lírica de totes les èpoques —la fragilitat de ser, el pas irremissible del temps, la mort ineluctable—, el centre nuclear de la poesia de Camps és, com remarca ell mateix en el seu últim llibre, és “l’anhel epifànic de poder viure sense designar, cos a cos amb les coses sense necessitat de la intermediació del llenguatge”; és a dir, el llenguatge, les paraules, com a element que ens inscriu en el temps i per això ens fa peribles, mortals. Però també el llenguatge com a coartada del poder, quan utilitza les paraules per amagar o distorsionar o falsejar la realitat (com estem veient, tràgicament, aquestes últimes setmanes i com ho veurem encara més en un futur immediat): “Que les paraules no conservin/ cap dret en nom de la bellesa/ni tinguin mai més la paraula./ Que oblidin per sempre que ens eren/ redemptores com a pregària/ o que ens calmaven amb les seves/ metàfores consoladores/ i amb les seves enaltidores imatges”. O encara: “Aquest va ser l’error/ comès pels déus: ens van/ donar veu. Amb els noms/ hem destruït el Ser”.

La poesia de Camps ens parla de l’angoixa de l’existència, de l’anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de la persona en el món; és una poesia que ens planteja la consciència de l’existir mateix, del sentit de la vida pensant sobretot en la finitud del món i de la condició humana, que és com dir la fragilitat, la responsabilitat o la llibertat. En la poesia de Camps, el que en podríem dir “la veu narrativa” és, com volia Kierkegaard, el ser humà com a subjecte dins un univers indiferent, objectiu, de vegades ambigu i sobretot absurd. Perquè tot és pèrdua, transformació. Ell mateix ho diu en un text d’autopresentació abans de la lectura dels seus poemes a la Casa Taulé, seu de l’Alliance Française de Sabadell el 28 de maig del 2005: “És l’oposició desig-record que ens impedeix viure, com els animals i les plantes, l’etern present de què ens parla Rilke […] Tant dir que el poema parava el temps […] quan en realitat […] qualsevol text no és res més que successió, o encara més ben dit: consciència de successió. Un cop acabem de dir o de pensar ja tot allò és record i res més que record, perquè el record també és lingüístic: ens expulsa constantment de tota mena de paradís […] ens impedeix ser eterns en l’instant […] com ho són un arbre o un gos… Les paraules ens encadenen a la corrua de passat i futur, de memòria i afany, a la cadena de presoners de la totalitat del temps”.  En la poètica de Camps tot és partença, comiat, separació, inútil resistència contra el fluir constant i continu: “la ruta de fugida cap a cels abstractes”, com diu ell mateix en un llarg poema de L’oració total, una mica —posats a trobar-hi semblances— a la manera de Rainer M. Rilke. I de les estranyes, fascinants Elegies de Duino del poeta alemany trec ara aquests versos de la setena elegia que il·lustren perfectament les paraules de Camps: “No hi haurà món enlloc, estimada, més que en el nostre interior. La nostra vida és transformació. I encara: “Cada sord gir del món té uns desheretats,/ als quals ja no pertany ni l’abans ni tampoc el després./ Perquè el després també és llunyà pels homes”.

Com a “L’enterrament dels morts”, el poema que obra La terra erma, de T. S. Eliot (ja veuen que no he citat aquests autors per casualitat), Camps ens parla “barrejant memòria i desig”, però no defuig el joc conceptual: “les paraules […] ens parlen/ amb desig i en memòria”; o bé: “no pas memòria d’uns fets,/ sinó desig de recordar/ com si fos res sigut el que vull que va ser…”, versos que juguen amb la sintaxi i el sentit per abocar a un text a vegades abrupte, eixut, difícil si es vol, però bellíssim, amb imatges d’una gran intensitat que confirmen el diagnòstic, tan ben exposat, de Sam Abrams en el pròleg: que un text poètic ha d’aportar pensament, però no pot deixar de ser un text de clara voluntat literària i artística. I això, l’obra de Camps ho compleix sobradament. Com es diu ara, “amb escreix”.

No vull acabar aquesta modesta intervenció sense expressar el meu agraïment (que és el de tots) a l’editor Roger Costa-Pau i Llibres del Segle per l’edició d’aquesta obra, que prestigia la persona i el segell editorial. Ell ha entès de seguida, des del primer moment, que es trobava davant d’una obra excepcional, i ha estat valent i n’ha fet possible l’esplèndida edició que avui celebrem. És molt reconfortant saber que al costat dels grans gegants editorials, sovint sords i cecs a la literatura de qualitat, hi ha gent amb gust, talent i valentia per apostar decididament per un llibre com La mort i la paraula, una obra compacta, sòlida, construïda amb aquella “callada manera senzilla d’amorosir el pensament per una gràcia tenaç”, com diu Carles Riba a la primera de les seves Elegies de Bierville. Una manera callada, sí, però constant, infatigable, aliena a altres sol·licitacions, que és l’única possible de bastir una obra artística de l’ordre que sigui amb garanties de permanència i durabilitat, una obra que ens enriqueix a nosaltres com a lectors i ens forneix, com afirma Sam Abrams a l’epíleg de Cap nom del món, “les eines necessàries per afrontar el difícil repte de la vida contemporània”.