Capmany i Capmany: un aniversari a ritme de folklore

19.11.2018

La targeta d’invitació havia estat estesa. Dia i hora: 17 de novembre a les 17.30 hores. Lloc: Espai Francesca Bonnemaison. Motiu de la celebració: els 150 anys del naixement d’Aureli Capmany. Una seixantena d’invitats van acudir a la crida realitzada per la Diputació de Barcelona, que organitza un cicle titulat Capmany i Capmany. El compromís amb la cultura, sobre el pare i la filla, amb quatre sessions que tindran lloc aquest mes de novembre, la primera de la qual va retre homenatge al folklorista.

Membres de l’Esbart dansant un ball de parelles al ritme de la Cobla Ciutat de Granollers| Foto: Cristina Capdevila ©

“Eren dues persones que tenien molt magnetisme i una capacitat de despertar en la gent curiositat en qüestions vinculades a la cultura. Aspiraven a canviar el món a través del coneixement i de la reivindicació d’unes tradicions que corrien el perill de perdre’s. Per tot això, hem volgut enllaçar ambdues figures, perquè tant el llegat d’un com l’altre són patrimoni cultural del nostre país”, pronunciava el diputat de Cultura, Oriol Lladó, en el discurs que donava el tret de sortida a l’acte.

Qui no podia faltar a la festa era l’homenatjat, és clar. Per això, va ser el mateix Aureli qui va conduir la vetllada. “Començarem amb un ball molt estimat per mi”, ens avançava en veu en off. Es tractava de la Contradansa de Barcelona. Després, i per recordar-nos quan era mestre d’infants, va arribar el Ball del Xarrancó, que ballaren els més petitons. “Jo feia servir aquest tipus de dansa senzilla per treballar amb les criatures, però també els explicava rondalles, cantàvem cançons i jugàvem. I així els educava”, ampliava Capmany. De tot plegat, en parla a la revista infantil il·lustrada que va crear el 1904, En Patufet.

A aquest moment de tendresa el seguiren el Contrapàs del Poble de Prats de Lluçanès, dansa que li va editar la Mancomunitat de Catalunya el 1922, i un ball de parelles que tants han aprofitat per festejar, el Ball pla de Lladurs, que donà pas al Ball de Pedretes, interpretat pels més petits, tot i la seva dificultat. Els grans tornaren a sortir a escenari amb una dansa en rotllana anomenada Bolangera, en referència a les forneres. “Sobre la Bolangera de Castellbò vaig escriure un article que el 1921 va publicar una revista pels mestres anomenada Quaderns d’estudis”, explicava. Amb un nom que feia venir salivera, el Ball de Confits de Castelló d’Empúries, finalitzava la primera part de la festa.

Membres de l’Esbart dansant un ball de parelles al ritme de la Cobla Ciutat de Granollers| Foto: Cristina Capdevila ©

Els assistents van aprofitar per anar a prendre un refrigeri o visitar l’exposició situada al hall que, a través de quatre xifres punteres, t’apropava a la vida d’Aureli Capmany. Així, per exemple, es relatava que inicià una relació de devoció personal amb la dansa el 1904 i que el 1907, després d’una ballada de sardanes que tingué un èxit aclaparador a la Plaça Reial, decidí organitzar un grup estable de parelles que aprengués i demostrés les danses arreu.

“El fet va suggerir-me la idea que, d’establir-se un centre propagador d’aquestes ensenyances, format per un contingent de deixebles de bona voluntat, tal com s’havia fet amb la sardana, podria arribar el dia en què, de manera semblant, poguessin ésser dansats els ballets populars de Catalunya”, relatava.

El 1909, esdevingué director artístic de l’Esbart Català de Dansaires. Viatges, ballades i moltes activitats durien l’entitat i Capmany amunt i avall de Catalunya i a ser imitats arreu. L’any 1917 en deixà la direcció, tot i que la col·laboració continuà, i l’any 1930 l’Esbart va ballar a Montjuïc amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, essent ell membre de la Comissió de folklore.

La Guerra Civil Espanyola anul·là la vida pública de la majoria d’associacions culturals de Catalunya i el moment és aprofitat per l’entitat per fer realitat el projecte que Capmany ja proposà l’any 1910: l’Arxiu de Dansa Catalana, que comprèn notícies sobre la dansa catalana extretes de premsa, monografies, notes orals i escrits inèdits.

Aureli escrigué sobre dansa des del principi del segle XX, quan la descobreix, fins a la seva mort. Les seves obres han esdevingut imprescindibles per a les persones interessades en la dansa popular perquè, més enllà de la descripció dels balls i el seu context, s’arriscà a formular hipòtesis sobre la història i la classificació de les danses, deixant-nos més de 600 textos publicats entre articles, col·laboracions i llibres, alguns encara inèdits. “Impulsats per una vocació irresistible, ens hem dedicat a l’estudi i a la propagació de les nostres danses i cançons populars”, relatava a La dansa a Catalunya el 1930.

Dos assistents visitant l’exposicó ‘Aureli Capmany. La dansa i l’Esbart Català de Dansaires’ | Foto: Cristina Capdevila ©

La lectura dels plafons es va veure interrompuda pels primers compassos de la Cobla Ciutat de Granollers amb Joan Gómez a la batuta, que encetaven la segona part amb un contrapàs d’agregació, en què les parelles s’anaven afegint a poc a poc. A continuació, l’Aureli ens va dirigir arran de mar amb dos balls mariners: l’alegre ball de Nyacres, que encara dansen a Roses per la Festa Grossa, i la Dansa d’Arenys de Munt, que es pot veure a la seva plaça cada Sant Joan. “D’aquesta última en vaig parlar al butlletí del Casino l’Aliança del Poblenou, on en destacava el caragol, els canvis de parelles i les espolsades”, comentava Capmany.

El tram final arribaria acompanyat de pics i repics, amb el Ball de Bastons de Barcelona, i de l’elegància del Ball de cintes de Cardona, on els balladors es posaren en rotllana amb una cinta cadascun i al mig hi col·locaren un pal, creant un efecte òptic molt satisfactori. La brotxa d’or la posà el Pasdoble del ball de les gitanes del Vallès, moment en què tota la sala es contagià d’alegria, joia i moviment. Els convidats picaven de mans al pas de la música, que cada cop s’accelerava més, fins que va haver-hi un punt en què ja no van poder seguir el ritme binari de l’orquestra, que augmentava la velocitat a mesura que la partitura arribava a la seva fi. Aquesta descompensació entre el públic i la cobla se salvà, finalment, amb els acords finals, quan tothom es va fondre en un aplaudiment multitudinari.

Després de les salutacions finals, el xivarri es va anar apaivagant i la llum provinent dels focus de l’escenari es va dissipar. La fredor, ara, del teatre buit i de la fusta cruixint contrastava amb el caliu i la gresca viscuda minuts abans. Una alegria que, afortunadament, se segueix reproduint en els balls i danses de les Festes Majors de cada indret perpetuant, així, el desig d’aniversari de Capmany: Llarga vida als costums del nostre estimat país.