Víctor Jou, in memoriam

Diuen que mentre marxava sonava de fons “I can see clearly now” de Johnny Nash. Víctor Jou se n’ha anat en silenci i envoltat de la seva família més directa. Home més aviat tímid, sempre havia evitat la llum dels focus i encara més el protagonisme. En Víctor era una persona culta, reflexiva i de conversa agradabilíssima. La seva era una veu trencada, pausada i mai et feia sentir malament  ni aixecava el to quan creia que tenia la raó. Quan el vaig voler conèixer, em va citar a casa seva i el primer que em va explicar van ser les sessions de cinema clandestí que feia amb Claudi Montanyà i tota una sèrie d’amics. En una d’aquestes sessions, mentre visionaven “L’acoirassat Potemkin” va aparèixer la policia, però al contrari del que podia semblar, no hi anaven per ells, sinó pels veïns de baix, que es veu que fabricaven susbstàncies prohibides.

Al contrari del que imaginava s’anirien repetint les trobades, fins i tot em convidava a sopar, cosa que em sorprenia. A poc a poc vaig poder anar desgranant tota la seva obra, el seu llegat, que resulta força difícil de resumir sense sortir dels tòpics i dels nervis que a un l’impulsen a escriure.

L’obra d’en Víctor, tot i ser musical, agafa altres aspectes que van molt més enllà de la música i l’humanisme. En primer lloc, en Víctor va ser un visionari com pocs ha tingut la ciutat de Barcelona. Va aconseguir transformar els barris i creure en ells quan ningú ho havia fet abans. Quan el barri del Born era un barri arruïnat i totalment degradat, ell i Josep Aponte van decidir obrir un local per pendre copes i fer música en directe. Aquesta va ser la llavor que transformaria un barri en el qual ningú no creia. Posteriorment repetiria la fórmula al barri del Poblenou, un barri que aleshores era totalment gris i decadent i on va decidir obrir una segona sala de concerts, Zeleste, el que avui és Razzmatazz, en un moment en què ningú no creia en el barri. El temps i la llavor engendrada per Víctor Jou han fet d’aquests barris i de Barcelona, en general, un lloc més agradable, ple de vida.

La seva fou una aventura molt pensada, premeditada i s’inicia a principis dels anys setanta del segle passat quan en un viatge a Londres descobreix la sala de concerts Marquee. I no només el Marquee, a Londres es queda meravellat per la seva vida nocturna. Amb aquesta idea, a la tornada s’adona que els músics de Barcelona no tenen una sala moderna on poder tocar i que a la ciutat li fa falta una infraestructura d’aquest tipus. Ell vol posar la música i la ciutat al mapa de tot el que està passant a fora de les nostres fronteres i ho fa amb moltes dificultats que el porten a estar més de dos anys tramitant permisos i aconseguint avals, que avui ens sonen a una altra época, com l’aprovació del rector de Santa Maria del Mar.

Zeleste obre les portes el maig de 1973 i de seguida es convertirà en una referència de la nit barcelonina. Però sobretot, un lloc amb una programació estable de música en directe i d’on sorgirà tota una nova generació de músics que marcaran la pauta de tot el que vindrà després. A tot això se l’anomenarà Ona laietana i englobarà grups com la Companyia Elèctrica Dharma, Música Urbana, Secta Sònica, Blay Tritono, o solistes com Gato Pérez, Jaume Sisa o Oriol Tramvia, entre d’altres.  Amb Víctor Jou i el seu Zeleste també arriba la recuperació de la música de ball amb l’Orquestra Plateria i el contagi a tots els barris. M’explicava que tot havia estat molt instantani, difícil de gestionar i que de cop es van veure comprant equips de veu, furgonetes i viatjant amb els grups per tota Espanya. Després vindria la creació d’un segell discogràfic, Zeleste-Edigsa i la creació d’una escola de música moderna, la primera d’aquestes característiques al nostre territori.

Els primers anys de democràcia els passà amb dificultats al local per temes estructurals. D’aquí, que decidí empendre l’aventura del Poblenou. Però Jou no s’estava mai quiet, era un somiador en tota regla fins al punt que també va ser un dels impulsors del Mercat de Música Viva de Vic.

Arriba el moment que hem d’anar tancant el record a aquest amic. D’ell, segurament el que sempre em va cridar més l’atenció és aquesta visió tan romàntica i altruista de tot plegat. En el seu lloc, i en el paper privilegiat d’estar en el lloc on tocava, un altre hagués acabat en un despatx d’aquests amb corbata, o enmig d’algun “tinglado” polític. Quan el coneixies entenies perquè res d’això havia succeït. La seva era una manera de fer lliure, silenciosa i totalment entregada a la causa. A ell li agradava gaudir dels seus, gaudir d’una bona cançó i ajudar a qui ho necessités, tal i com ha marxat.