Un bon any

Entra l’any i voldria aturar aquesta roda terrible d’amors, llibres i fills. Tocaven les campanades a la plaça d’un poble irreal i la pell em fumejava amb la il·lusió que no em cabia al pit. El raïm no m’agrada gaire, sempre em fa bola, i encara en tenia a la boca amb el primer petó de l’any, però això feia riure i semblava que volia dir alguna cosa, com un presagi bo, la repetició d’un ritual antic que ajudaria a fer sortir el sol, que dos amants d’un altre temps molt llunyà en aquella mateixa plaça també es van fer un petó amb la boca mig plena, i a ells els hi va sortir bé. Era com ser dins d’una forma.

La roda és una forma amb molt bona reputació. La naturalesa cíclica de les estacions sembla que digui que l’ordre és més profund que el caos. Però viure és un estrip indeterminat en l’ordre. El consol de la renovació de la matèria no serveix a la consciència a la qual li ha estat donat un temps limitat per fer les coses bé. I, de tota manera, l’ordre de la Natura és una cosa que els éssers humans projectem des de les nostres orelleres de burro existencials. En temps còsmics, les estacions que hem conegut seran un sospir i tot el que es repeteix també desapareixerà.

Diria que últimament posem la fe en el pas del temps perquè l’hem perdut en nosaltres. És perfectament sabut que el temps cíclic és conservador i el temps lineal és revolucionari. Era el nucli subversiu del cristianisme: la idea que no tot serà sempre igual, que una bona nova pot canviar les coses, i que en el temps que s’ha obert podem fer una diferència. Ara que ja no creiem en messies ni en què serem capaços de prendre el control dels mitjans de producció, tenim una esperança sense base en què el canvi vindrà des de fora, l’entropia sacsejarà el taulell i deixarà les fitxes en una posició que hem renunciat a imaginar. Ens aferrem al fet banal que el temps està obert sense cap convenciment que l’obrirem nosaltres.

Mai m’havia costat tan decidir si l’any que acaba ha estat bo, i com vull que sigui el que comença. I dic “decidir” perquè hi ha anys que el món s’imposa i és fàcil llegir-ho, però n’hi ha d’altres en què el comptador del que has fet i el que t’ha estat fet es complica, i tot depèn del tall de la interpretació. Des d’un punt de vista objectiu, he perdut moltíssimes coses que ja mai podran ser, i que des d’aquí contemplo amb un dolor mut i degut. Però també he tingut la sensació de sentit i de tallar inèrcies, de trobar una força per donar sense esperar rebre. En algun punt del 2024 sabré què ha passat el 2023, i crec que continuar escrivint m’ajudarà.

La veritat és que vull molt que hagi estat un bon any, i vull molt que l’any que comença ho sigui, i hi ha alguna cosa en aquest voler-ho molt que em va portar a fer una llista de reproducció i posar-hi Un buen año, dels empordanesos Cala Vento, que té un vers que fa així: “Estaba con Joan en el Montgrí / Era el año en que te conocí / Un buen año / Lleno de amor”. És tan simple que fa riure: resulta que tot depèn de l’amor. Però quan entren les guitarres elèctriques i es foten a cridar ja es veu que no es pot dir gaire més. S’ajunten dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara i hi ha una oportunitat per revolucionar el temps. Entrava l’any i sentia que la roda s’aturava, perquè junts podríem fer una forma diferent.