D’aquest concert consumible n’hem sortit consumats

Soc bastant poc d’anar a concerts; les aglomeracions i les esperes no s’adiuen amb la meva naturalesa. Però soc bastant d’Antònia Font i per això vaig al seu concert de la Fira de Girona, el darrer de la gira, per fer aquesta primera crònica. Primera en dos sentits: la primera de la meva vida i la primera de la sèrie d’onze cròniques que escriuré aquí a Núvol sobre Temporada Alta. Soc conscient que m’ha quedat un pèl llarga. Me sobren paraules de crònica però me falten paraules per explicar què significa per jo.

El meu passat ve amb mi. Durant deu anys vaig dedicar-me a les arts escèniques, cinc dels quals com a cap de producció en aquest mateix festival que avui torno a trepitjar, com cada any. És per això que tinc el cervell deformat. No puc evitar analitzar qualsevol actuació en clau de producció. Per exemple, només d’arribar, compto quants carrils d’entrada hi ha, detecto la quantitat de personal, voluntaris, tècnics, veig el dia de muntatge, les proves de so, desgrano la P.A. (els altaveus), em pregunto quin és l’aforament, explico als meus fills què és un canó de llum. Sí, he tingut la mala pensada d’anar-hi amb la prole (¿quan aprendré que si alguna cosa no sembla bona idea, acabarà per no ser-ho?).

Hi arribem a dos de vuit, quan cau es sol de s’hora baixa dins s’horitzó: és la meva primera crònica i el zel professional m’obliga a no perdre’m res. Aparquem a deu minuts. Més tard, la cosa es complicarà i centenars de cotxes acabaran multats a la Devesa (es municipals, és evident, fan aparcar bé sa gent). Malgrat que l’espai encara està mig buit, les cues al bar i als food trucks ja són quilomètriques (és incomprensible: ¿encara no tenim una ràtio de nombre de barres en funció dels aforaments?). Anem al bar, i ¿què mos donen?, no mos donen res. Per sort, he esmunyit il·legalment aigua i unes mandarines (l’aigua per quatre menors durant quatre hores hauria sigut la ruïna). Al cap d’una estona, em trobaré la gerent de Bitò (l’empresa que gestiona el festival), atrafegada i riallerament emprenyada per la gestió de les barres: va a buscar datàfons. També em trobo el Xevi, el cap tècnic, company de feina durant molts anys. La pregunta que li faig és inevitable: ¿Què, com s’han portat? Em refereixo a Antònia Font, esclar, perquè quan has treballat a dins, saps que hi ha grups, directors, persones absolutament arrogants i insuportables. M’alleuja molt que em digui que són de bona pasta i de bon treballar: no hi ha res més trist que admirar algú i assabentar-te que com a persones són uns merdes.

Jo faig algun cigarro a fora (és agradable poder sortir a respirar i alhora no estar-t’ho perdent perquè l’espai de La Fira ho permet). Quan ja fa una hora que canten, la segurata em pregunta: «¿Esto es catalán?». Ai.

A les vuit apareixen a l’escenari els Smoking Bambino. No els conec. Tampoc sabia que actuarien (a les entrades no hi figuren, tampoc al text principal del web). Els escoltem distretament: sempre aquesta sensació de no ser prou justos amb els teloners. Em sobta l’antítesi entre la música que fan ells i la d’Antònia Font, sembla que s’hagi anat a buscar el contrast perquè després l’alegria pugui esclatar amb més força. El cantant, amb veu cavernosa, enfila uns temes de ritme melancòlic, per moments leonardcoheneja una mica. El contrabaix sobre l’escenari em commou.

En una pantalla sobre el punt de venda de merchandising, ens expliquen que és un lloc segur. Que «si pateixes o visualitzes una agressió sexista», hi ha un punt lila per adreçar-t’hi. «Visualitzes», diu; les agressions lingüístiques no tenen aturador.

Les cues a les barres continuen, però la gent no fa mala cara: la il·lusió del concert esclafa les frustracions. Ens asseiem a terra, la nit serà llarga i la prole està cansada abans de començar. Observo la gent. La barreja és curiosa i insòlitament meravellosa: des de persones de seixanta llargs fins a adolescents, amb un gruix important de mitjana edat; famílies (amb proles més optimistes que la meva), dones amb vestits elegants, paios amb samarretes sense mànigues. Aquí hi ha de tot. A tres de nou, els Smoking Bambino s’acomiaden. I llavors ve el suplici dels tres quarts d’hora esperant. Ja ho he dit: no soc d’anar a concerts i entenc que fer gruar el públic forma part del joc, de la litúrgia dels concerts. Aconseguir que estigui una mica desesperat per potenciar l’efecte catàrtic posterior. També, esclar, augmentar el calaix de les barres. Tanmateix, si la funció dels teloners és escalfar el públic, aquests quaranta-cinc minuts destrempen de mala manera.

De fons, sona música ambient (en un moment se sent Honey, de Joan Miquel Oliver: crec que no tocava) i veiem en bucle un vídeo sobre la programació esplèndida de Temporada Alta. Quan estem tots ja a punt de caure en la desesperació, s’apaguen els llums. Una ratlla vermella creua la pantalla de vídeo de l’escenari, comencen a sonar els primers sons electrònics. El públic esclata amb Un minut estroboscòpica.

Entusiasme. Excitació. La música convertida en una necessitat física. La llum dels focus, les seves lletres elèctriques, els ritmes rutilants, les cares radiants. La llum mos invadeix. Durant dues hores i 34 temes, els Antònia Font despleguen el seu poder fulgurant. També per això me falten paraules: ¿com retratar en paper el corrent que recorre les més de sis mil persones que compartim el moment? Qualsevol cosa serà massa poc, massa tòpica.

Els Antònia Font repassen temes de tots els seus discos, amb uns vídeos de fons de colors saturats, audiovisuals dadaistes, irònics, a voltes també delicats. Video confeti. L’onada puja i baixa. Esclats fulgurants amb Oh, la la, amb l’Armando Rampas, amb Venc amb tu, entre moltes altres.  També la xiuladissa del «i representàvem Espanya» de Calgary 88.

Em trobo més coneguts. Amb el Fonalleras parlem de les portes mentals que s’obren quan tens fills, quan tens nets, quan se’t moren els pares. Es temps indiferent, ell no s’atura, ni mai s’acaba.

Jo me’n perdo algunes: la prole té gana, té set, té son, té plorera. Jo faig algun cigarro a fora (és agradable poder sortir a respirar i alhora no estar-t’ho perdent perquè l’espai de La Fira ho permet). Quan ja fa una hora que canten, la segurata em pregunta: «¿Esto es catalán?». Ai.

Em trobo més coneguts. Amb el Fonalleras parlem de les portes mentals que s’obren quan tens fills, quan tens nets, quan se’t moren els pares. Es temps indiferent, ell no s’atura, ni mai s’acaba. I penso que Antònia Font, amb la seva música, ens ajuden a reconciliar-nos amb la part feliç de la vida i amb totes les coses que no entenem, que ens ajuden a arribar a les zones calcificades, inexplorades, inesperades des meu cervell, a coses noves que no existeixen, i no sé per a què serveixen.

Em reca no haver pogut submergir-me més en el concert. Però alegria, encara que no tingui sempre ses òrbites en sincronia. Dos bisos més que generosos. El públic entregadíssim. Hem vingut aquí a consumar un amor, i l’orgasme ha arribat tal com esperàvem, amb un espetec final de fum i confeti de coloraines. La vida, això: fum i confeti de coloraines.