Xavier Puig: “Fem música minoritària però necessària”

En el marc del Festival Internacional de Música dels Pirineus (FeMAP), el proper 17 de juliol a Castellciutat (La Seu d’Urgell), el 18 a l’Espai Cultural La Lira de Tremp i el 19 al Santuari del Miracle de Riner podrem escoltar el Cor de Cambra del Palau de la Música, acompanyat de La Caravaggia, interpretaran Ensalades i madrigals del Renaixement català, amb soliestes com Anaïs Oliveras, soprano, Toni Gubau i Daniel Folqué, contratenors, Carles Prat, tenor, Germán de la Riva i David Pastor, baixos. Parlem amb Xavier Puig, director del Cor.

En general, el Renaixement és percebut com un temps més aviat desgraciat a Catalunya, perquè amb la pèrdua de la cort reial i la crisi econòmica i social bona part dels artistes emigren o es castellanitzen. Dit això: quin interès pot tenir la nostra música renaixentista per al públic actual?

És cert que el focus cultural es desplaça a València, molt especialment a la cort de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, fugint de la guerra de Joan II que assetja Catalunya. Però els músics catalans hi exerceixen el lideratge: Mateu Fletxa és el mestre de capella de la Catedral de València i Lluís de Milà és músic de la cort. A Barcelona hi resta Pere Alberch Vila, com un cèlebre organista amb fama europea, i Joan Brudieu es manté relativament aïllat a la Seu. De fet sembla clar que Fletxa va néixer com a Mateu Freixa, però en treballar a fora es va castellanitzar el nom. I la música que d’ell conservem és d’una frescor i gràcia indubtable, que han interpretat grups de tot el món.

Atès la propensió que tenim els catalans a menystenir la nostra tradició musical, ens podem preguntar quin ressò internacional tenen compositors com Pere Alberch, Joan Brudieu o Mateu Fletxa el Vell?

Les Ensalades són un gènere i un llenguatge ben personal i incomparable que hem exportat arreu. Recordo que van ser les interpretacions dels King’s Singers, que van difondre les Ensalades per sorpresa de tots! I que l’edició única que es conserva al Palau de la Música tenia visitants musicòlegs de tot el món. Els madrigals de Brudieu són absolutament homologables a la literatura europea, i si no poséssim el nom al madrigal de Fletxa el Jove que cantem, podria passar per un Marenzio autèntic… Ens cal molt més convenciment, però tot i això, aquest és encara un repertori que està enregistrat. El tema edicions és un altre món, perquè no n’hem trobat una de definitiva i pràctica, per això ens l’hem hagut de fer de nou.

El gènere de l’ensalada, amb la seva mescla de música popular i culta, té un component teatral que el fa molt atractiu i que en el seu temps servia per projectar una funció moralitzant. Creus que el públic d’avui pot copsar encara aquesta dimensió moral?

Justament el què aporta Flexta al gènere és la seva dramatització. Abans d’ell l’Ensalada era un poti-poti de diverses cançons i ell ho vincula tot a un argument de principi a fi. Molts musicòlegs creuen que eren obres escenificades a mode dels Pastorets d’ara. Per això hem fet aquest esforç d’escenificació que ajuda a seguir l’argument i que, com dius, fa el concert molt atractiu. No crec que ara tingui un efecte moralitzant sinó més aviat d’explicar aquell temps, com ho fan els retaules de les nostres esglésies.

La combinació de la música coral del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana amb l’acompanyament instrumental de la Caravaggia fan posible el luxe estètic de la mostra de música renaixentista. Quin grau de dificultat tècnica té la imbricació de les dues formacions?

La veritat és que ha estat una combinació fàcil. El so d’aquests instruments lliga molt bé amb les veus i ens han inspirat un so determinat. Realment és música per a aquesta combinació. Fins i tot l’afinació mesotònica que no tenim acostumada, ha estat de fàcil adaptació.

Amb aquesta col·laboració tan fructífera entre el Cor de Cambra del Palau i la Caravaggia, hi ha algun projecte comú en cartera?

Doncs no, de moment. No és un repertori habitual nostre, però l’experiència ha estat tan enriquidora que no descartem tornar-hi!

Amb els anys, l’interès per la música culta és cada cop més gran, tot i que el públic jove sembla restar-hi al marge. Quines estratègies caldria plantejar per atreure’l?

Diuen que el públic va accedint-hi amb l’edat, però és cert que la mitjana d’edat dels concerts és preocupant. El públic infantil no falla, i amb l’adolescència els perdem. La clau és com recuperem els oients als 30-40 anys. Hi ha molts factors: des del preu d’alguns concerts, que no convida, fins a la pèrdua de la pràctica de la música amateur. Els músics no hem de parar de pensar en com oferir la música atractiva en format i repertori per al màxim de públic (aquest producció n’és una mostra!), però també hem d’assumir que hi haurà una música minoritària però necessària. Ara mateix és difícil defensar-ho, però sense un cert elitisme la història de l’art no hauria avançat. Finalment crec que el més important és fer-la ben feta. La qualitat és el millor reclam per al sector de població al qual ens dirigim.

El Festival de Música de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) es troba en un creixement sostingut des de la primera edició, l’any 2011, amb 10 municipis i 16 concerts, als 36 municipis i 53 concerts d’enguany. Quin balanç es pot fer de l’impacte cultural, social i econòmic que té sobre el territori?

Bé, jo no tinc les dades ni el coneixement per la valoració, però crec que la virtut del FëMAP ha estat la capacitat de sumar. Ara ja és un festival, no d’un ajuntament ni d’una persona, sinó d’un territori. I això el fa d’un valor inqüestionable. El futur passa per mancomunar serveis, també culturals, en el territori. Allò que cada ciutat vulgui la seva orquestra i el seu festival, no és sostenible. Cal sumar esforços per fer un esdeveniment de tots. Crec que aquesta ha estat la lliçó del FëMAP.

Les nostres comarques pirinenques presenten dos atractius que les singularitzen en relació a la resta del país, el paisatge i l’art romànic. Són aquestes les claus de l’èxit del FeMAP?

Sí, la música té lloc en un temps i espai determinats. L’entorn és un factor clau, i aquests són els millors companys de viatge d’aquesta música. D’altra banda, tenim un país territorialment molt desequilibrat, i fer un gran festival fora de la costa i l’Empordà era un repte del país. A l’estiu on s’està més fresc és als Pirineus, veient el paisatge, admirant el patrimoni i escoltant la nostra música!