Repte superat

La Fundació Òpera a Catalunya tanca temporada amb una òpera tan infal·lible com difícil de muntar, Turandot, una contribució més a la commemoració de l’any Puccini que, de fet, continuarà amb la presentació ja anunciada de La Bohème i Tosca el curs 2024-2025. L’òpera pòstuma del de Lucca presenta una bona colla d’esculls que la converteixen en un desafiament de primer ordre: en casos com aquests no si val a confondre popularitat del títol amb tenir la feina fet​a de bell antuvi.

Perquè de feina n’han tingut molta, a Sabadell, per poder oferir Turandot amb aquesta qualitat. D’entrada, amb el cor, omnipresent durant tota la peça i que ha experimentat una evident renovació els darrers anys. Tot i que manca encara empastació quan les cordes no se situen juntes en escena, se senten veus individuals amb bon nivell, formació i, sobretot, actitud decidida i ambició artística. Serà ideal quan la solidesa mostrada en els grans tutti es faci extensiva als moments més lírics, com la primera escena del primer i tercer acte, on s’hagués agraït un punt més de subtilesa.

Trobar solistes solvents per als compromesos papers principals no és tampoc una tasca fàcil. Afortunadament, la Fundació​ compta des de fa anys amb l’extraordinària Maribel Ortega, una cantant d’instrument potent i fort compromís amb el personatge que no​ es conforma amb deixar el públic​ clavat a la cadira a força d’aguts esmolats: la soprano para atenció al text, matisa la seva expressió i es permet exhibicions tècniques més enllà de la projecció poderosa. Sí, la Turandot és cruel i despietada però en mans d’Ortega la seva vulnerabilitat i fragilitat són creïbles. Probablement l’instrument hagi perdut frescor però la riquesa de recursos de la soprano és aclaparadora.​ Per la seva banda, de tenors que puguin afrontar Calaf amb dignitat no anem sobrats. A Sabadell l’ha debutat Antoni Lliteres, i se n’ha sortit prou bé. A favor seu, una entrega absoluta, uns aguts segurs i una dicció de manual. A millorar, una certa tendència​ a la monocordia expressiva i els sons excessivament oberts. Donem-li temps perquè de ganes i energia en té moltes. La soprano Ivana Ledesma (Liù) va sortir ovacionada i va impressionar amb els seus pianíssims i una veu no massa distintiva però atractiva a la part alta. D’instrument més robust​​ de l’habitual en aquest rol, és possible que se senti més còmoda en papers de més pes. Magnífic com sempre -i desaprofitat en aquesta ocasió- el contundent Jeroboá​m Tejera com a Timur.

En les funcions de Turandot acostumen a agradar molt els ministres i, efectivament, a Sabadell Carlos Daza, Marc Sala i Jorge Juan Morata van ser molt celebrats. I per mèrits propis: excelsos vocalment, especialment un imponent Daza de veu noble i ben timbrada, van conformar uns personatges més enllà de la paròdia i van brillar especialment en la rememoració nostàlgica de les seves llars enyorades. Molt meritori en el seu curt paper Cristòfol Romaguera com a mandarí​​ i interessant per bé que​ una mica faltat d’autoritat Jordi Casanova com a emperador.

Les propostes de la Fundació Òpera a Catalunya ​no són el lloc per buscar Regietheater, així que​ no pot sorprendre ningú que la producció​ de Carles Ortiz sigui clàssic​a i reconfortantment previsible. D’escenografia aparatosa (amb irritants manipulacions de l’attrezzo a la vista del públic) però vestuari colorista i estètic (signat pel mateix director d’escena), no distreu de la narració ni aventur​a cap de les múltiple​s lectures psicoanalistes que darrerament estan tan en voga quan parlem de Turandot. El moviment escènic és limitat, no gaire rebuscat i encara per perfeccionar pel que fa a les escenes multitudinàries.

El mestre Daniel Gil de Tejada signa una lectura prudent de perfil baix, que no es recrea en l’espectacularitat exagerada i que ofereix els seus millors moments en els passatges més intimistes. De tempo puntualment morós​, el resultat és notable i destaca per l’atenció i el respecte als solistes i per un cromatisme aconseguit. Actuacions puntuals destacables, com les del primer violí o la percussió, al servei d’un conjunt força equilibrat i funcional.

La Turandot que podran trobar de gira fins a mitjans de maig és un espectacle ambiciós i globalment bo amb moments notables i contribucions destacades. Si considerem la magnitud del repte i les considerables trampes que planteja la partitura, la Fundació Òpera a Catalunya supera el repte amb nota.