La música ens explica la Catalunya d’avui

L’Antic Gremi Revenedors, que ha publicat enguany 2048 x 100 = Barcelona. Cent veus per al futur d’una ciutat, on cent persones de la ciutat se la imaginen d’aquí a vint-i-cinc anys, segueix la gira de presentació del llibre, que aquest cop ha arribat a un dels baixos del carrer Petritxol. Després que Laura Fortuny i Xavier Cazeneuve encetessin un cicle de tres xerrades per parlar del passat i el comerç, ara és l’hora que la violoncel·lista i escriptora Ofèlia Carbonell i la soprano Begoña Alberdi discuteixin sobre present i pertinença a la ciutat.

La sessió s’inicia amb Carbonell asseguda sola a la taula, fins que comença a sonar pels altaveus O mio babbino caro, de l’òpera Gianni Schicchi de Giacomo Puccini i Giovacchino Forzano, i apareix d’una cambra contigua Alberdi, que regala uns minuts de música als assistents que omplen l’Espai Quera.

Tan bon punt acaba la peça,  Carbonell i Alberdi oposen les seves visions sobre la ciutat. Per a l’escriptora, Barcelona està envoltada per un aire de decadència, que és el que es respira, per exemple, a molts cercles d’internet; mentre que la soprano encara la veu com una ciutat lluminosa, que és “l’única manera en què la podria sentir un cantant”, afegeix.

Aquest positivisme té molt a veure amb la cultura. Alberdi ho té claríssim: la cultura ha de servir com a motor, no com a decorat de Barcelona, cosa que porta les dues músics a discutir sobre com aquesta ha de ser oferta. Arriben a un acord i a una discordança: la cultura ha d’estar a tot arreu; però mentre que per a Carbonell això implica un estat de conservació de les coses, Alberdi pensa que “només recordem les coses boniques del passat”, i que per això cal anar amb compte amb l’enyorança.

Carbonell argumenta que possiblement la identitat més petita, la del barri, sorgeix com a impossibilitat de trobar-ne una d’única per Barcelona.

Pel que fa al sentit de pertinença a Barcelona, totes dues tenen molt clar que aquest passa també per la cultura. De nou, però, troben petites diferències en els seus discursos. A mesura que la ciutat s’ha expandit, Barcelona ja no és Ciutat Vella, sinó que és tots els seus barris. L’ampliació de la ciutat comporta una expansió de la cultura, i això fa que Barcelona sigui un tot. Per a Alberdi, és molt important crear una identitat barcelonina, ja que el repte està en “sumar totes les identitats sense perdre la teva”. De fet, la soprano compara la ciutat amb una orquestra: “tots els instruments són importants, si només sentim una melodia, no ens arriba tot”. Carbonell, però, argumenta amb la seva resposta que possiblement la identitat més petita, la del barri, sorgeix com a impossibilitat de trobar-ne una d’única.

On sí que coincideixen la soprano i l’escriptora és en reivindicar l’existència de teatres i sales petites davant la proliferació de macrofestivals que pretenen atraure als turistes per sobre dels barcelonins.

Una de les formes que Alberdi va trobar per democratitzar la cultura durant la pandèmia, un moment en què gaudir-la en viu era inaccessible per a tothom, va ser sortint a cantar a la finestra de casa seva. Malgrat aquesta experiència de regalar òpera, la soprano és ferma pel que fa a abaratir-ne el preu com a mesura: és inviable, ja que una òpera necessita moltíssims treballadors amb el seu corresponent sou. El que creu que ajudaria a apropar-la a la gent és la informació, és a dir, apropar la cultura en general, sense necessitat que la gent vagi al Liceu a un preu insostenible per la indústria.

El cicle clourà el pròxim dijous 4 d’abril a la llibreria Ona, al carrer Pau Claris 94, on la crítica literària Júlia Ojeda i l’historiador Agustí Alcoberro debatran sobre l’emergència lingüística del català. Trobareu tota la info del cicle al web del Gremi Revenedors.