Deixa’m explicar-te en primera persona

Primer hi ha la mort i després el retorn, primer el silenci i després la música, primer la fi i després l’inici. És així com s’explica L’Auditori en aquesta nova temporada, que tanca una trilogia temàtica iniciada a finals del 2020; apel·lant una idea cíclica que permet continuar el relat més enllà d’aquests tres capítols. I és així, també, com es presenta la temporada 22/23 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC): d’una banda, amb una simfonia que, més enllà d’explorar el bé o el mal, ens remet a la infància i, de l’altra, amb un cicle de cançons que prenen vida a través d’una veu obviada. D’una banda, la innocència de la primavera narrada per un compositor perseguit per qüestions existencials i, de l’altra, l’exercici de tècnica i bellesa d’un dels compositors convidats, enguany, per aquesta casa.

Ludovic Morlot, fotografia de Marie Mazzucco.

La Simfonia n. 4 en Sol de Gustav Mahler comença amb les «campanetes d’un trineu que passegen pel cel», en paraules del musicòleg Deryck Cooke, i les segueixen una melodia somrient i acolorida que ens avança allò que predominarà al llarg de l’obra: la serenitat i la pau. Aquesta partitura composta entre l’estiu del 1899 i el del 1900 adopta l’estructura clàssica de quatre moviments i se serveix d’una orquestració més lleugera que en les simfonies anteriors; va ser rebuda amb desconcert per part del públic en el moment de la seva estrena, però al llarg dels anys ha acabat sent una de les més interpretades a Occident. Amb un primer moviment d’estil neoclàssic, un segon amb ressonàncies folklòriques i un tercer que consta de dos temes contrastats, en aquest article ens detindrem amb més detall al quart; un cant als goigs celestials que demana d’una «expressió alegrament infantil».

El text parteix del poema «Das himmlische Leben» –La vida en el cel– de la col·lecció Des Knaben Wunderhorn –El corn de l’abundància o El corn màgic de la joventut–. Els versos d’aquest recull de poesia popular alemanya desprenen una despreocupació innocent que van atraure Mahler de manera significativa; és així com compondria més d’una desena de cançons per a veu i piano a partir d’aquests poemes entre el 1888 i 1899 que avui es coneixen com a Wunderhorn-Lieder. En qualsevol cas, hem d’entendre que el moviment o cançó que ens ocupa havia d’incloure’s dins la tercera simfonia però que, finalment, es va descartar i que, llavors, el compositor austro-bohemi va escriure tres moviments per precedir-la: és així com la ingenuïtat d’aquest final condiciona la resta de l’obra. A través de la veu d’una soprano, descriu un Cel de pau i de joia, de menjars, danses i cants, de felicitats que defugen tot allò terrenal i de veus angelicals que ens omplen d’il·lusió. És la imaginació de l’infant la que ens plasma una despreocupació festiva i que ressegueix i descriu a diferents Sants i màrtirs; un escenari, sens dubte, escaient per a la idea de «mort o retorn».

El programa es completarà amb una obra del compositor danès Hans Abrahamsen titulada Let me tell you (2012-2013), un encàrrec de la Filharmònica de Berlín que parteix de la novel·la homònima de Paul Griffiths. Es tracta d’un cicle de cançons que donen veu a l’Ofèlia del Hamlet shakespearià, però ho fan cenyint-se a les 483 paraules que va atribuir-li l’autor anglès: aquest va ser l’exercici literari de Griffiths, inspirat pel corrent Oulipo dels anys 60, i la peça musical en respecta els paràmetres. L’obra, que està dedicada a Barbara Hannigan, la soprano que la va estrenar, es divideix en tres parts –tres atmosferes– i, de la mateixa manera que la Quarta de Mahler, tot i requerir una gran orquestra, no demana un so massiu. El resultat és igualment visceral i delicat, fet de textures brillants i gèlides, construïdes amb glockenspiel, celesta i vibràfon, amb clústers micro-tonals i alguns ecos romàntics. L’autor del text, va descriure l’obra d’Abrahamsen com a «poesia d’hivern: de blancor, forma cristal·lina, quietud i expectació». L’obra va ser guardonada amb el Grawemeyer Award for Music Composition el 2016, entre altres reconeixements arreu d’Europa.

«Let me tell you how it was», diu Ofèlia a l’obra d’Abrahamsen en paraules de Griffiths, que son paraules de Shakespeare. Ella, que és explicada per tots ells en primera persona, arrossega una ombra, la de la mort, i una llum, la de la música: «There was a time when I could sing, and then I would sing and sing. My father would love to have me sing to him, at the end of a hard day. But that’s all over. Now he would say, if one should ask, that he’s no time for music. And what is music, if not time: time of now and then tumbled into one another, time turned and loosed, time sweet and harsh, flowers of time?».

Més informació i entrades a la seva pàgina web.