Vuit històries bèsties

Quan la condició humana arriba a l’extrem de quedar-se sense dignitat i de perpetuar-se en la derrota quotidiana pot esdevenir hilarant sota la perspectiva adequada. Això és el que aconsegueix l’escriptor i periodista ripollenc Jordi Remolins amb Bèstia bèstia (Editorial Neurosi, 2016).

Es tracta d’un recull de vuit contes breus tan irreverents com el grup Ilegales, que tenen una cançó homònima al títol­­­ del llibre. Cadascun dels relats involucra un animal, una manifestació artística —les vuit arts afegint-hi el còmic—, i un protagonista diferent amb els peus ficats en un bassal de merda que se’l va empassant cap a una espiral de bestialitats. Remolins ja havia utilitzat un format similar al recull Pecats Regionals (Neurosi, 2002) i ara el recupera per fer encaixar un seguit de peces comunes a cadascuna de les històries.

L’autor barreja elements d’humor —tan negre com el primat de la portada— amb temes com la soledat, l’excés d’ego o les nombroses crisis d’identitat, d’edat o de matrimoni. Però les mesurades dosis de violència i de sexe que acompanyen les narracions no són en cap cas gratuïtes, sinó que, d’una banda, serveixen de mecanisme a Remolins per perpetrar l’estat lamentable dels personatges i, de l’altra, evoquen la seva pròpia estètica per transcendir el fet quotidià i embellir el relat —tal com fa el cineasta Quentin Tarantino amb les imatges. Un enfoc que s’alinea amb el gamberrisme d’altres autors del nostre país, com Jair Domínguez.

La brevetat de les històries —editades en un format de butxaca, per a una lectura àgil i ubiqua— implica una concentració dels esdeveniments ben retratada a través d’un estil que va al gra, proper i sense pèls a la llengua, que encaixa amb una veu narrativa plena d’ironia i cinisme. El que quedaria molt tràgic explicat a través de l’aprofundiment i la dosificació, aquí s’aconsegueix convertir en humor gràcies a la inclusió d’elements estrambòtics, a la concatenació sobtada i a la hipèrbole.

“Sol. La prematura mort dels progenitors, fills únics com ell, i la separació recent amb la xicota de tota la vida després que ella constatés els avantatges del lesbianisme l’havien deixat sol en el món. El parent més proper era un germà de l’avi matern, solter, que vivia en una residència i defugia qualsevol mena de contacte. Millor.”

De la mateixa manera que les manifestacions artístiques —que donen títol a cadascun dels vuit relats— tenen punts de contacte entre elless, a Bèstia bèstia també s’estableix una relació entre els contes a través de petits detalls que fan l’ullet al lector. Igualment podem trobar també clares referències externes, com per exemple la d’una icònica escena d’El Padrino. Estrofes de cançons acompanyen el començament de cada narració per donar pistes del contingut i que, en conjunt, conformen la banda sonora ideal d’aquesta bèstia recreació del caràcter humà.