Una ràbia llargament continguda

Vigila amb mi surt dins una col·lecció de novel·la negra, però no hi trobareu cap inspector de policia ni cap detectiu alcohòlic, sinó directament la confessió d’una dona artista que ha assassinat el seu nòvio. No es tracta d’un discurs d’expiació, no hi trobareu recança ni penediment, sinó tot al contrari: la celebració d’una venjança en tota regla.

Vigila amb mi és l’expressió d’una ràbia llargament continguda. Anna Carreras hi ha abocat la fel i l’humor més negres per estripar les costures del patriarcat. Emma és una dona que se sent atreta per individus perillosos i cau en mans de l’Hugo, un home que gasta aires de poeta però que en realitat és un delinqüent. “En la meva vida gairebé sempre hi ha hagut un home que desitjava i que no em donava res, al mateix temps que no em commovia, però del qual en treia moltes coses”, confessa la protagonista, que vol i dol, atrapada en un patró de relació tòxica amb els homes.

Vigila amb mi és una novel·la escrita des d’una certa misantropia, i amb una acusada misàndria o androfòbia. No és una actitud gratuïta, sinó que surt d’una convicció visceral que ha marcat la relació d’Emma amb els homes: “Les dones naixem i creixem amb la por de ser agredides o violades, i per desgràcia certes idees no poden ser eliminades per segles que passin”.

Vigilia amb mi no és el soliloqui d’una persona penedida que passa comptes amb si mateixa, sinó l’exaltació d’un acte de violència i la seva sublimació a través del filtre artístic.

Vigila amb mi descriu un acte abjecte, però l’esforç de l’autora no consisteix tant a justificar psicològicament el trastorn de la narradora homicida o a fer-nos entendre la seva acció com un gest desesperat de legítima defensa, sinó que porta la descripció de la violència al terreny de la celebració, a un acte d’alliberament i fins i tot d’autoafirmació artística, perquè l’Emma és una pintora que necessitarà literalment la sang d’un home per sublimar el seu gest a través de l’art.

Anna Carreras Aubets (Barcelona, 1977) ha escrit una novel·la que resulta més interessant pel discurs de la protagonista (desinhibit, cruel, paroxístic) que no pas pels actes violents que vertebren el relat. Emma, la narradora, ens confessa des de la primera frase que s’ha carregat l’Hugo, la seva parella. Al llarg de tot el llibre ens justificarà aquesta acció abominable amb un relat prou truculent per fer creïble o plausible que una dona com ella hagi pres una decisió tan extrema. Tot i així, hi ha tot un fil argumental de la novel·la que de manera divertida però grotesca ens descriu l’Emma com una assassina en sèrie que té la pulsió d’eliminar la gent mediocre. Carreras en treu punta amb aquell humor marca de la casa, però ens desvia del focus central del relat, que és la justificació de les motivacions per matar la seva parella. En aquest sentit, em bastaria la traïció de l’Hugo i l’enverinament de la relació per entendre el seu acte homicida. Convertir l’Emma en una serial killer porta el personatge a una deriva patològica que resta força al seu acte de refundació personal.

Llegint el relat despietat de l’Emma, em preguntava què passaria si en lloc de ser la justificació d’un assassinat en boca d’una dona, fos el relat complaent d’un home que ens expliqués amb la mateixa prepotència un feminicidi. Penso que avui no hi ha cap escriptor (home) que tingui els nassos d’escriure una novel·la com Vigila amb mi invertint els rols. Es llegiria com un relat misogin, una apologia del feminicidi, i l’autor seria immediatament lapidat a la plaça de Twitter per incitació a la violència de gènere. En aquest sentit, és simptomàtic l’èxit mundial del libel de Pauline Harmange, misandrista declarada, que ha fet furor amb el llibre Moi, les homes, je les deteste. Un libel com el d’Harmange escrit per un home en clau misògina seria avui impublicable. Vigila amb mi és una mostra d’aquesta victòria del feminisme, que s’ha guanyat el dret a exercir la violència simbòlica en el terreny de la ficció.