Veronica Raimo: «El cos de la dona és un camp de batalla»

Sembla que les memòries escrites per dones hagin de ser sempre històries dramàtiques o relats de superació personal. Veronica Raimo, en canvi, ha escrit una autoficció irreverent en què s’exposa ella mateixa i a la seva família, desplegant el discurs d’una adolescent frustrada i desconcertada, però també saturada d’autoconsciència, amb un gran domini dels recursos del monologuista: el to autodenigratori, el running gag, o la broma circular que alimenta una espiral d’hilaritat. Hem aprofitat el seu pas per Barcelona per parlar amb l’autora.

Res és veritat és una autoficció irreverent, i ben poc autocomplaent. T’hi exposes amb un sentit de l’humor que, lluny de l’autoflagel·lació, et salva de l’excés de dramatisme.

Massa sovint es dona per fet que quan una dona escriu autoficció o unes memòries, ha d’explicar una història tràgica o dramàtica, que hagi de fer un exercici de victimisme, explicar històries de rescat o de superació. I no vull caure en estereotips perquè s’han escrit coses realment importants en aquest sentit, però a mi m’agraden els escriptors que són capaços d’enfotre’s d’ells mateixos, de sabotejar el seu propi ego en mode self-deprecating. I m’he permès d’escriure la història d’una família que, amb les seves extravagàncies i obsessions, no deixa de ser ordinària, normal. I aplicar-hi aquesta ironia en la veu narradora.

Ian McEwan ha explicat que quan era un escriptor novell, Philip Roth li va donar un consell: “Escriu com si els teus pares ja fossin morts”. Tu mateixa obres la novel·la amb una frase demolidora: “Quan en una família neix un escriptor, la família està acabada”. És el teu cas?

He de dir que quan vaig escriure aquesta novel·la, el meu pare ja era mort, però la meva mare no. Tenia molts parents vius, i estava una mica preocupada pel seu judici. Els vincles familiars em condicionaven. I sí, el consell de Roth és bo, però tinc la sort que el meu germà també és escriptor i podem compartir el procés i el pes del que significa escriure, que sovint comporta ficar-se en els afers dels altres. En qualsevol cas, la preocupació més gran de la meva mare és l’ànsia. No li importa tant que la convertim en un personatge de ficció com que els seus fills estiguin vius. Al capdavall, convertir-se en un personatge buffo d’un llibre es pot acabar convertint en una font de narcisisme. Tant que alguns dels meus parents i amics més aviat s’ha ofès perquè no surten al llibre…

S’han pensat que no eren prou importants per sortir-hi.

Exacte, han pensat que no tenen prou entitat per ser personatges del llibre.

El títol original en italià, Niente di vero, està molt ben trobat i te un doble sentit. Tant pot voler dir Res és veritat com “aquí no hi surt res de la Vero”, que ets tu. Però és de debò que no hi ha res de tu, en aquest llibre? La teva mare és diferent del personatge de la novel·la?

Bé, de fet s’assemblen molt, però òbviament és un personatge de novel·la, que ha estat estilitzat i torturat, n’he deformat els trets del caràcter perquè compleixin la seva funció dins la novel·la. David Sedaris, que també escriu sobre la seva família en clau irònica, em deia que podia escoltar un familiar durant mitja hora per acabar traient-ne només una frase. No he fet cap destil·lat de ningú en concret però sí que m’he permès de caracteritzar alguns personatges amb frases que es van repetint com si fossin tics.

M’ha semblat un recurs molt propi de l’humor d’un stand up comedian.

A l’inici, aquest llibre va ser concebut com un monòleg per a una actriu, no ben bé per a una monologuista a l’ús, però sí perquè fos un espectacle còmic. I el vaig escriure com una cosa que es pogués representar, però va arribar la pandèmia i els teatres van tancar i vaig convertir-lo en una novel·la, però la novel·la ha mantingut l’estructura fragmentària i l’oralitat pròpia d’un monòleg.

La novel·la no té pròpiament una trama, sinó que funciona com una espiral, i la hilaritat mateixa es desplega normalment en forma d’espiral. Un discurs que gira sobre si mateix.

Sí, per mi era important que mantingués aquest to, i els editors d’Einaudi quan van llegir el manuscrit van veure de seguida que no calia forçar la història buscant-hi una trama novel·lesca.

No és una novel·la llarga.

Hauria pogut portar l’espiral fins a l’infinit, però va arribar un punt en què em vaig adonar que estava escrivint amb el pilot automàtic i em vaig aturar. 

I el llibre acaba amb una reflexió sobre el llibre mateix, sobre què significa haver escrit aquesta història. Manté fins al final aquest punt d’autoconsciència de la protagonista, que és una noia que tot i ser molt autoconscient, no acaba d’entendre què li passa.

Sí, m’agradava que acabés amb aquest pla meta narratiu. No volia que fos una història edificant, compacta, sinó un relat que es qüestionés a si mateix. M’agraden les obres, les pel·lícules, les novel·les que posen en crisi el mètode mateix que s’està usant per crear-les. També forma part del conflicte i la frustració que la protagonista té amb ella mateixa.

Els grans libres contenen sempre una reflexió sobre la seva pròpia poètica. Canviant de tema, m’ha semblat interessant el pes de la tradició catòlica en la família de la Veronica.

Sí, és un pes que les noves generacions ja no carreguen, però és cert que la nostra generació encara ha viscut aquest catolicisme ambiental, especialment en l’educació, encara que un no fos creient. A Roma el pes de l’església i l’impacte de la religió ha estat molt gran, encara que no ho percebem.

Hi ha un món de repressions soterrades. I em fa la sensació que la lluita que viu la Verònica es lliura al cos. Ara té sudoracions, ara té la necessitat d’operar-se els pits… Les seves frustracions i impotències acaben aflorant en el cos.

Sí, és cert. La guerra de l’església i contra l’església es juga en el camp de batalla del cos, si pensem, per exemple, en l’avortament. El cos de la dona és un camp de batalla, de desencontre, de lluites de poder.

Les batalles es guanyen o es perden en el cos. M’ha agradat també la rivalitat entre la Vero i el seu germà, que es diu Christian com el teu germà en la vida real, que també és escriptor. Per a ell, la Vero és com invisible, com si no tingués cap entitat. Ell és egocèntric i sempre passa per davant.

Sí, tot i que per a mi era més un tret per caracteritzar el personatge i la competitivitat que mantenen forma part del joc de la novel·la. En realitat, jo i el meu germà ens entenem molt bé i ens donem suport mútuament. Tornant a Philip Roth, que és un escriptor que admiro, et diria que per mi la idea era escriure El transtorn de Portnoy des del punt de vista de la germana, que en la novel·la de Roth no té veu.

Perquè dos germans poden viure al mateix pis i sent part de la mateixa família haver viscut dues vides diferents. Al cap dels anys la Veronica es pregunta: “¿com es fa per reconciliar-se amb alguna cosa o amb algú si els propis records s’han esfumat? ¿Si canvien en l’acte mateix de formar-se?”. I arriba a una conclusió: “La memòria per a mi és com el joc de daus que feia de petita, només es tracta de decidir si és inútil o està trucada”.

Donar molta importància a la memòria com un instrument que ens pot definir o donar-nos una identitat entranya una certa paradoxa perquè és un instrument fragilíssim, que es deteriora en el temps, que deixa llacunes. Tendim a reinterpretar els records, no hi ha records neutres.

Es pot entendre com una objecció al gènere de l’autoficció?

Més aviat diria que les memòries, com a gènere, no són fiables. I que l’autoficció és inevitable.