Un món d’homes brutals

Entre el thriller psicològic i la novel·la negra, l’escriptor Xavier Aliaga (Madrid, 1970) recupera un dels seus personatges més singulars per a protagonitzar Això no és un western (crims.cat). El tàndem format per l’inspector afrovalencià Feliu Oyono i la subinspectora Marga Pitarch, «que té uns ovaris com pilotes de petanca», continuarà la narrativa d’Aliaga, coneguda per la càrrega d’ironia i de crítica social i, alhora, per un llenguatge treballat que dansa entre el renec i la poesia que ja va demostrar a Els neons de Sodoma (2008) i a Dos metres quadrats de sang jove (2014), dues novel·les que apareixen en moments puntuals d’aquest relat que ara tractem i que Aliaga en recupera personatges. A les pàgines d’Això no és un western, la crítica va dirigida, entre altres assumptes, a la mala gestió del govern respecte de les generacions ben preparades que sols aconsegueixen treballs precaris.

A través d’un relat fronterer que comença en un no-lloc i en un temps actual postpandèmic, Aliaga encapçala la novel·la amb una dedicatòria que no podem passar per alt: «A les dones assassinades, vexades i maltractades per ser dones. Ara més que mai». Per treure’s el barret i per entendre que al llibre hi llegirem l’assassinat salvatge d’una noia molt jove a qui li han penjat del coll un cartell escrit en alfabet ciríl·lic. L’inici de la narració és molt original dins el gènere: l’inspector i la subinspectora (inconscient al seu costat) es troben literalment lligats de mans i peus en un «macabre cubicle» a les fosques. El narrador, que en aquest primer capítol impactant és el propi Oyono, explica que nota sang i punxades al ventre. Que li han cardat un tret net. Claustrofòbia i terror que es contagien de pressa al lector. La impotència i la culpabilitat —«un àcid que fa forat en l’ànima»— com a resum de la situació: «Ens vam equivocar». Tres sicaris centreeuropeus al desert de Nou Mèxic els preparen el sot per a enterrar-los vius enmig de l’erm.

Però l’autor ens avisa que aquest narrador tornarà més tard i en una nota a peu de pàgina —n’hi haurà més, moltes més, on autor es dirigeix a lector de tu a tu— matisa i diu que el punt de vista no serà únic d’Oyono o d’autor, sinó compartit. I a banda d’aquest joc constant de narradors, el que té molt de valor a Això no és un western és la profunditat psicològica amb què Aliaga analitza tant en Feliu com la Marga, dues figures que, més enllà de l’ofici que tenen, són persones amb emocions, sentit de l’humor i humanitat. Ella, més jove, gaudeix d’un enamorament que acabarà com el rosari de l’aurora amb un ghosting de tres parells i ell, ja quasi a la seixantena, es pregunta què ha fet amb la vida més enllà de rebolcar-se en la merda dels altres i observar com de fràgil pot ser l’existència humana.

Som davant d’un thriller amb serrells geopolítics integrats de manera natural, sense discurs històric, i un crim aberrant que retrata un món d’homes que no estimen les dones.

Estructurada en tres parts de títols originals (1. Plantejament, una mica de desenllaç i algun etcètera; 2. Això que solia anomenar-se el nus; i 3. Ara sí: el desenllaç), Aliaga construeix un relat de llenguatge exquisit i diàlegs sense guionet farcit d’ironia fina i de metàfores de primer nivell que recula fins al que hem llegit a les primeres pàgines en forma de capítols breus encapçalats per un dia de la setmana, un nom o un concepte. Un dilluns Oyono critica el mal humor del comissari Rodríguez, cridaner i malparlador —que «sembla un cantant de death metal cantant a cappella»—, quan els agents s’han d’ocupar del cas menor d’un camell poligoner amb cresta que ha acabat apunyalat i han de suportar tòpics com el «tan bon xicot que era, tan normal».

Però aquesta mena de casos no seran com el que portarà de corcoll la parella protagonista, la qual, en un viatge a l’hotel de la Mapi, l’antiga amant d’Oyono, coneixeran l’actual amistançat d’ella, en Vadim Grossman —empresari rus arrelat a la Marina— i la filla, la Natasha, la víctima d’aquest llibre. L’inspector demanarà ajuda a Amalia de la CNI de Madrid per a investigar-lo, i l’anirà a veure «a la capital del Regne». Entre les màfies i la guerra no veu gens clar que sigui una bona companyia per a la Mapi. Durant la tornada, paren a una benzinera on la Marga veu amb un home de faccions eslaves. Només es miren, però aquest fet «canviarà la vida dels dos». La primera part acaba amb la reconstrucció de l’assassinat de la Natasha: brutal en tots els sentits. A la segona i la tercera parts la reconstrucció continua, amb un ritme molt més ràpid, fins que al desenllaç inesperat el lector ja té els ulls fora d’òrbita per la grandesa de la narració que acaba de llegir.

Això no és un western, «i no hi ha un tinent coronel George Amstrong Custer acudint en socors dels colons en perill. Hi ha la policia». Som davant d’un cas amb el rerefons de la guerra d’Ucraïna que esdevé el més complex i perillós de la trajectòria d’Oyono, un thriller amb serrells geopolítics integrats de manera natural, sense discurs històric, a mig camí entre la novel·la negra i les aventures d’espies. Des del punt de vista de la història, un crim aberrant, una salvatjada amb uns antecedents igualment ignominiosos, que retrata un món d’homes brutals que no estimen les dones.