Sobre l’astrologia, de nou

Tinc el sol a aries i, segons el compte d’Instagram @charcastrology, això vol dir que si jo fos una frase de Juana Dolores a l’entrevista de Xavier Graset seria “como decía el puto viejo de Trias, que a ver también si le cae un meteorito encima”. L’aplicació Co-Star diu que, segons l’alineació dels astres, avui m’aconsella “practicar la caiguda que no fa mal”. Ni @charcastrology ni Co-Star esperen de mi una fe científica en els seus diagnòstics, però me’ls empasso igualment quan llisco aplicacions. Articles, pòdcasts i discussions a Twitter ens han deixat clar que fa uns quants anys que l’interès per l’astrologia augmenta i també que en el debat social és molt menys rellevant la disciplina en si que la manera com la cultura pop l’ha engolit. S’ha vinculat amb el feminisme, l’egocentrisme i la falta de dipòsits de fe en el jovent, i també menystingut com a creença frívola, però el que n’ha quedat és, sobretot, un generador de conversa. Liv Strömquist és experta a l’hora de recollir el zeitgeist en còmics que barregen l’humor, la crítica social i l’assaig, i l’Editorial Finestres acaba de publicar la traducció d’Astrologia lleugera. És un llibre amb menys idees que els anteriors i que arriba tard a la discussió sense proposar-hi res de nou, però que amb la seva estructura testimonia un dels temes més analitzats i alhora mal entesos dels darrers anys.

A Astrologia lleugera, Strömquist fa exactament el mateix que faig jo quan em miro quina frase de Juana Dolores soc o amb quin altre signe de l’horòscop tinc més probabilitats d’entendre’m en l’amor: utilitza la disciplina com a columna vertebral per parlar del que ella vol. Cada capítol està dedicat a un signe de l’horòscop i a personatges cèlebres que el representen com a excusa per repassar alguns dels disbarats de la història universal: hi apareix l’imperi d’ansiolítics d’Arthur Sackler (lleó), les estafes estètiques de Gwyneth Paltrow i Kim Kardashian (balança) o Charles Leadbeater, l’home que va segrestar Krishnamurti per posar-lo al capdavant d’una Societat Teosòfica (aquari). 

L’única part del còmic on el protagonisme és realment de l’astrologia és un afegitó final, en el qual l’autora anticipa les crítiques que pot rebre un llibre que dona l’astrologia per fet a partir de les teories de Freud, Adorno i Aris Komporozos-Athanasiou. Els arguments dels dos primers són els que més s’han repetit des que el tema està en voga: tots desenvolupem diferents tipus d’estratègies per mantenir intacta la imatge de nosaltres mateixos i per manifestar el nostre jo en societat. El tercer, menys conegut, planteja una teoria més vinculada a l’ús pop de l’astrologia, que és el que ens interessa aquí.

Deia Adorno que “l’astrologia mostra l’opacitat del món empíric” i Komporozos-Athanasiou recull aquesta incertesa radical per parlar d’una societat especulativa. Cada cop és més gran la sensació de pèrdua de control sobre la vida pròpia a mans de mercats financers, la inestabilitat política i la crisi climàtica. Cada cop menys gent s’atreveix a tenir desigs en cap àmbit, i quan es perd el desig, es perd l’agència. “L’especulació es converteix en una resposta natural i atractiva a la incapacitat de controlar el futur”, diu Komporozos-Athanasiou. És a dir, tot i que la falta de solidesa teòrica sigui precisament el que se li critica, gairebé ningú es mira l’astrologia com una ciència, sinó com una manera aleatòria de relacionar-se amb un món aleatori: el lema de Co-Star, la xarxa social que millor ha capitalitzat aquest retorn, diu “astrology is fake but true”.

El que suggereix Komporozos-Athanasiou i confirma el desordre del llibre de Strömquist és que l’astrologia és un exemple més del procés de tiktokització que viu una societat incerta. Ja no obrim xarxes socials esperant informació ni interaccions endreçades, sinó pescar tres o quatre estímuls inesperats, en els quals un debat polític encès va al costat d’un mem. És menys interessant comprendre què és una casa astrològica que personificar una frase de JD perquè l’oci i la sociabilitat ja no consisteixen a buscar conjuntament respostes a la incertesa sinó a alimentar-la. Strömquist ho mostra en un llibre on la idea està embolcallada d’anècdotes, fet que és coherent amb el tema, però així com en els seus còmics anteriors la tesi política era clara, aquest queda inevitablement curt quan no assenyala el potencial revolucionari d’una societat tiktokitzada.