Senyores de quaranta

“Hi ha molts aspectes en la vida femenina que són transitoris, i per aquest motiu és molt difícil trobar el llenguatge artístic adient per plasmar-los”, deia Rachel Cusk no fa gaire a Barcelona. Un dels temes que obsessionen l’escriptora és la definició del que ella anomena postfeminitat, que és l’experiència femenina quan la bellesa, la sexualitat o la primera maternitat han quedat obsoletes. Ara hi ha dues escriptores d’aquí que hi reflexionen a la seva primera novel·la: Glòria de Castro a L’instant abans de l’impacte (Periscopi) i Leticia Asenjo a Divorci i aventura (La Segona Perifèria) –aquesta última amb un bonus track il·lustrat per Alex Red.

La primera novel·la de Leticia Asenjo és la segona que publica Miquel Adam a La Segona Perifèria, editorial independent acabada d’estrenar. Parteix d’una experiència viscuda per l’autora -el divorci-, però la novel·la és el relat de l’aventura que ve després quan la protagonista ha de tornar a llançar-se a la selva de la seducció. El to i el ritme li donen a la novel·la vibracions de pel·lícula de sobretaula: la protagonista es passeja per Barcelona i té cites maldestres amb un repertori d’homes lamentables. Hi desfila molt sexe, molta comèdia i fins i tot algun nom i serrell reconeixibles de l’esfera cultural barcelonina, però també un ull crític amb les mancances emocionals dels altres i d’ella mateixa. 

Com l’autora, la protagonista de Divorci i aventura és psicòloga i utilitza la seva particular “col·lecció d’(anti)musos” per autodiagnosticar-se: “potser per això vaig tenir la necessitat d’escriure sobre els meus amants, perquè llegint-los a ells, cosa que feia francament bé, podria treure alguna cosa clara sobre mi”. La principal gràcia del llibre és el retrat panoràmic dels eunucs que poblen els carrers de Barcelona. Qui no és impotent, té “síndrome de la liana”, “paradoxa del poder” o addicció a les “relacions boia”, però en comptes d’entrar en una espiral de desafecció, la protagonista s’ho agafa com una oportunitat per enfontre-se’n i reflexionar sobre la identitat femenina als post-quaranta. 

No tan simpàtica és la primera novel·la de Glòria de Castro. La seva novel·la també parteix d’una ferida real, que és el mòbing laboral que va rebre durant un any. De Castro treballava de creativa publicitària en una empresa de telefonia a Madrid i quan va demanar la reducció de jornada per conciliar feina i maternitat, va començar un assetjament que consistia a no passar-li cap mena de feina. És a dir, sotmetre-la a l’avorriment fins que fos ella mateixa qui abandonés l’empresa. Ella va aprofitar-ho per escriure una novel·la inspirada en la seva experiència i també per provar de viure un any sense comprar res que no fos estrictament necessari. Quan va enllestir la novel·la, la va presentar a diversos premis literaris i editorials, sense aconseguir-ne la publicació. En el procés, va caure a mans de Manuel Baxauli, que és qui va dur el manuscrit fins a Periscopi.

Cada capítol de la novel·la és una píndola breu, sempre titulada amb frases negatives (una botifarra a l’obligació publicitària de només escriure en positiu), en la qual veiem els fantasmes de la societat de consum endinsar la protagonista en una alienació que recorda una mica a la d’El meu any de repòs i relaxació. També l’estreny la crisi dels quaranta de la seva parella, un home que podria haver sortit del cap d’Asenjo: deixa la feina, es tenyeix de ros i recupera el grup de versions de Nirvana de la seva joventut. La veu de la protagonista és més amarga que la d’Asenjo, una mena de crit agònic molt ben construït, que sona més i més ofegat a mesura que avança la novel·la. Com li passa a la d’Asenjo, la fixació de la protagonista amb la decadència dels altres, en aquest cas del marit, no li permet pensar en la seva pròpia, fins que de sobte es troba a si mateixa com una imitació grotesca de la Courtney Love. 

Resulta curiós que tant Asenjo com de Castro hagin escrit novel·les on la principal força de l’argument rau en la repetició, com si avisessin que és el dia de la marmota laboral o sexual el que caracteritza l’ofec de la mitjana edat. Les dues protagonistes viuen a cavall entre dos mons. Han crescut, han estimat i s’han forjat professionalment dintre d’estructures molt clares i, quan s’han adonat de l’estafa, s’han vist grans, cansades i mares. Són conscients dels discursos de gènere, i també de la importància de la desigualtat econòmica en les relacions. També saben identificar el rebuig social a la maternitat i la sexualitat de les dones de la seva edat, però quan volen superar la definició prefabricada del que vol dir ser dona es troben despullades. Precisament per això elles i les seves autores es llancen a l’escriptura, i en això coincideixen amb Rachel Cusk: per trobar un llenguatge artístic amb què definir-se en primera persona.