Rachel Cusk entre l’artista i l’artesà

Un debat habitual amb alguns companys de mitjà va sobre si és preferible la convivència amb una persona intel·lectualment recargolada o amb algú amb bon gust i habilitat manual. És a dir: l’artista o l’artesà? És una discussió de sobretaula i mai hem arribat al consens, però m’ha fet gràcia trobar-me el mateix dubte al cervell de la protagonista de L’altra casa (Les Hores / Libros del Asteroide), la darrera novel·la de Rachel Cusk. L’autora entoma una altra vegada els seus temes estrella: el matrimoni, la maternitat, la feminitat a la mitjana edat i el prestigi social, i aquesta vegada ho fa a partir del relat d’una dona frustrada que convida un artista al seu paradís natural perquè li encomani la inspiració.

Rachel Cusk es va fer coneguda arreu del món pel seu assaig sobre el divorci titulat Aftermath (Seqüela a les Hores i Despojos a Libros del Asteroide). Tant en aquest títol com a A life’s work, sobre la maternitat, l’escriptora va aixecar passions maniquees, perquè descrivia aquestes etapes vitals amb una contundència incòmoda. Va ser a causa d’aquesta resposta esparverada que l’autora va enviar a passeig la provocació en primera persona i va tornar a la ficció amb la trilogia Outline (A contraluz, Libros del Asteroide). Els tres volums transcriuen les converses d’una protagonista gairebé invisible amb els diferents personatges que es va trobant allà on va: “és molt fàcil generar expectativa en l’autor amb una estructura que avança cap al final, però jo vull trobar formes literàries properes a la vida. Si apliques a la vida el suspens d’un inici, un nus i un desenllaç, avances molt de pressa i acabes mort. Jo vull que el meu writing sigui el més proper possible al telling”, explica. La trilogia és molt recomanable, perquè la seva veu és incisiva i perquè aconsegueix carregar-se l’esquelet de la novel·la sense que el resultat sigui massa vaporós ni intel·lectualitzat.

L’altra casa fa un petit pas enrere i retorna a l’argument, però manté el to reflexiu de la trilogia. Tot i que no ho anuncia fins a la darrera pàgina, la novel·la s’inspira en les memòries de Mabel Dodge Lunham, que organitzava residències d’artistes a casa seva. Un d’ells va ser D.H. Lawrence, que malgrat conviure dos anys amb ella, sempre la va menysprear i, fins i tot, s’hi va inspirar per descriure dones dominadores a les seves novel·les. Cusk porta aquesta història a l’actualitat per disseccionar els tòpics de l’artista torturat i la dona a l’ombra. Mabel Dodge esdevé M., una dona de mitjana edat que viu amb el seu marit en una propietat enmig de la natura. A banda de la casa principal, el matrimoni té un petit refugi (l’altra casa), que utilitza com a residència artística. Ella s’obsessiona a convidar L., un artista visual que la va captivar en una època fosca de la seva vida i que, quan arriba, funciona com a element disruptiu a la vida plàcida del matrimoni. L. és el clixé de l’artista narcisista, que alimenta el seu art amb la seva turbulència i que és impermeable al que passa al seu voltant. La protagonista vol aconseguir la seva atenció a qualsevol preu, és a dir, vol que la retrati per veure si, observant-se a si mateixa a través dels ulls de l’artista, aconsegueix per fi definir-se. Podeu imaginar que la cosa no acaba bé.

Aquesta absència de contorns de la protagonista és una constant en l’obra de Rachel Cusk. “Hi ha molts aspectes en la vida femenina que són transitoris”, explica, “i per aquest motiu és molt difícil trobar el llenguatge artístic adient per plasmar això”. L’autora sempre situa les seves protagonistes en el que ella anomena “postfeminitat”, que és el moment en què l’existència d’una dona ja no es regeix per la bellesa ni la maternitat. La protagonista de L’altra casa és escriptora i mare, ha fugit d’un matrimoni tortuós i ha trobat la pau amb un altre home, en Tony, en un entorn idíl·lic, però se sent invisible, no acaba de saber quin és el seu rol i assumeix la seva posició respecte als altres d’una manera descafeïnada.

Tot això ho sabem perquè la novel·la està etructurada com una carta molt llarga de la protagonista a un tal Jeffers, que mai no arribem a saber qui és. M. s’acosta a les coses amb la complexitat psicològica característica de Cusk, que és el que fan que la seva escriptura tingui alguna cosa addictiva. Aquesta vegada, però, el to és més el·líptic i misteriós que en novel·les anteriors, fet que fa la lectura bastant menys digerible que amb la trilogia. Enmig de tanta solemnitat, però, és curiós trobar un conjunt de personatges gairebé còmic.

A L’altra casa, Cusk utilitza constantment personatges–contrapès que es ridiculitzen entre ells. A la feminitat incòmoda de la protagonista, Cusk hi contraposa la dona que L. porta amb ell a la residència, que és una bleda. També posa cara a cara les dues masculinitats que nosaltres comentem a la sobretaula: L. (l’artista) es troba en la mateixa situació vital que la protagonista (la mitjana edat i la creativitat en decadència), però expressa egolatria en comptes d’obsolescència. Per altra banda, Tony (l’artesà) “no creia en l’art, sinó que creia en les persones, en allò que tenen de bo i de dolent, i també creia en la natura”. El que ens ve a dir amb aquest duo és que la masculinitat duu incorporats camins diversos per acostar-se a l’amor i la creativitat, mentre que la vida d’una dona adulta és una negociació constant per aconseguir mirar-se les coses des del prisma adequat. També que és un error esperar cap resposta de l’art si no tenim una realitat forta on fer rebotar allò que ens dona. Però més enllà de conclusions místiques, el millor de L’altra casa són els fragments on Cusk fa el que se li dona bé: observar una imatge com si es tractés d’un quadre impressionista i aclucar els ulls per trobar-hi les formes literàries.