Rubiales com a símptoma

La història, en aquesta societat patriarcal, no ens és aliena: una dona o un grup de dones assoleix una fita destacable, i tanmateix, d’alguna manera, el sistema aconsegueix que el centre d’atenció continuï fixat sobre els homes. Per exemple, la llista de científiques que han estat ‘misteriosament’ esborrades en els guardons dels Premis Nobel de Física, Química i Medicina al llarg de la història és llarga: alguns noms destacables d’aquesta llista fantasma són Katherine Blodgett, Rosalind Franklin, Mildred Dressehaus, Esther Lederberg, Lise Meitner, Vera Rubin i Chien-Shiung Wu. Dones que van ser clau en recerques reconegudes als Nobel, però que van ser invisibilitzades en favor dels seus col·legues masculins.

Tradicionalment, els homes han ocupat el focus, el protagonisme, els espais de lideratge. I de fet, fins fa poc la majoria de la societat no es plantejava que aquest biaix es fonamenta en un masclisme estructural, que naturalitza la suposada superioritat de l’home envers la dona. El privilegi se sustenta en eliminar la possibilitat de plantejar-nos que tota jerarquia és un constructe. No ens aturem a pensar per què ni Catalunya ni Espanya han tingut cap presidenta del govern. Ben sovint, no ens adonem de l’absència de dones als cànons literaris, artístics, musicals. Fins i tot, en àmbits acadèmics, he sentit a dir que, si en el cànon de la música clàssica no hi ha dones, és perquè no tenen el mateix talent que els homes. Aquest és el món en què (encara) vivim.

I aquest és el món en què viu Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol i personatge infame, que ha ocupat portades i titulars de mitjans nacionals i internacionals per haver celebrat la victòria de la selecció espanyola al Mundial de Futbol Femení grapant-se els genitals a la llotja presidencial, primer, i després, en el lliurament de les medalles de campiones, immobilitzant el cap de la futbolista Jennifer Hermoso amb les dues mans i encastant-li un petó a la boca.

Si Rubiales ha fet el que ha fet és perquè sap que la seva conducta està acceptada, fins i tot encoratjada, en aquesta societat patriarcal. És per això que els diaris esportius han qualificat el petó de Rubiales com a gest simpàtic, i fins i tot van comparar-lo amb el petó que Iker Casillas li va fer a Sara Carbonero, la seva parella aleshores, després de guanyar el Mundial de Futbol Masculí l’any 2010. El sistema patriarcal vol blanquejar, automàticament, aquestes agressions, de la mateixa manera que en el cas de La Manada va fer l’impossible per ‘demostrar’ que la víctima, una noia de 18 anys, era, d’alguna manera perversa, qui havia provocat la violació.

Rubiales sap que, com a home en el poder, gaudeix d’uns certs nivells d’impunitat, i no dubta d’aprofitar-se’n. No és el primer cop que ho fa: l’any 2020 va finançar una ‘festa privada’ (una manera eufemística de dir orgia) amb targetes d’empresa de la Real Federació Espanyola de Futbol, segons afirma Juan Rubiales, tiet del personatge. El mateix any es van filtrar converses privades amb l’ex-futbolista Gerard Piqué on es revelava que havien pactat cobrar una comissió de 24 milions d’euros per portar la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita. 

Rubiales no va dimitir pels escàndols anteriors, i dubto que dimiteixi pel seu comportament a la llotja, indigne del càrrec públic que ocupa (recordem que està representat un país), ni per l’assetjament a Hermoso. No ho farà perquè dimitir és una manera d’admetre una falta greu, i aquest personatge és incapaç de pensar que s’ha equivocat. En una entrevista a la Cadena Cope, Rubiales va titllar d’idiotes i estúpides a totes aquelles persones que criticaven l’incident. Posteriorment, després d’adonar-se que l’havia feta realment grossa, va haver de fer un vídeo per demanar perdó —segons afirmen diversos mitjans, Hermoso va ser pressionada per Rubiales i pel seleccionador espanyol, Jorge Vilda, per participar en el vídeo, en un altre acte d’assetjament laboral. Les seves ‘disculpes’, però, només deixen veure la manca de convicció de Rubiales, un ésser que no es caracteritza, diguem-ne, per la seva subtilesa ni la seva sagacitat. En el vídeo, el personatge vol incloure Hermoso com a part participant en el conflicte (“ocurrió lo que ocurrió, de manera muy espontánea, sin mala fe por ninguna de las dos partes”, diu), i després deixa entreveure que no es tracta d’una disculpa sincera, sinó obligada (“tengo que disculparme, no queda otra”). 

Tot plegat és una llàstima, perquè el que tocaria, ara, és parlar de les futbolistes. Però, és clar, el món en què vivim ens ha forçat a deixar de banda la fita d’aquest equip que ha fet història i centrar-nos, un cop més, en un home entestat en ser protagonista, per bé o per mal. Si a Rubiales li sortirà malament la jugada (i espero que així sigui), és perquè aquest cop s’ha topat amb un grup de dones valentes, que fa poc havien demanat públicament un tracte més professional per part de la Federació (12 de les 15 jugadores que van signar aquell comunicat no han tornat a la selecció), i que estan acostumades a gestionar les crisis. Ara, després de guanyar el Mundial, en comptes de dedicar-se a gaudir de la victòria, els toca tornar a donar exemple d’integritat.

El que ha fet Rubiales, en tot cas, no és cap excepció ni cap fet aïllat. És un símptoma d’un dels mals endèmics de la nostra societat patriarcal: el masclisme. Que cap futbolista masculí, ni cap club esportiu de la Lliga professional (inclòs el F.C. Barcelona, una entitat que presumeix de ‘valors’, que es defineix com a “més que un club” i que aportava una gran quantitat de jugadores a la Selecció Espanyola) no hagin condemnat els fets només fa que reafirmar el que dic. Tant de bo hi hagi conseqüències i el CSD acabi traient-se de sobre aquest personatge tèrbol, però fins i tot si és així, aquest afer confirma que encara falta molta feina per fer.