Rubèn Intente. Uniformement desordenat

Vaig llegir Uniformement desordenat quan encara no se’n deia. El Rubèn Intente em va portar una primera impressió a casa un dia que jo estava a trenta-nou de febre. La seva encantadora filla, la Julieta, va ser qui em va donar el mecanoscrit al replà de casa. La novel·la em va semblar ja llavors –a l’endemà i sense febre- una obra completa i tancada, a la que s’hi podia afegir molt poca cosa a part d’un títol. Un exercici narratiu parit d’un sol cop en el qual el fons i la forma són inseparables.

Uniformement desordenat està escrit com un trencaclosques. La novel·la està pretesament fragmentada, de tal manera que vivim l’acció a través d’un mosaic de personatges que ens van descabdellant els esdeveniments. Cada personatge aporta la seva veu i la seva veritat, inevitablement subjectiva, i és el lector qui s’encarrega de posar en ordre la trama de la història. És en aquest sentit que la manera com se’ns presenta allò que ha passat és al mateix temps allò que ha passat per a cadascun dels personatges, subjectes actius i passius alhora, de la novel·la.

La trama es condensa en un sol dia i és volgudament quotidiana: la visita d’uns alumnes d’institut al barri del Born de Barcelona. En aquest sentit Uniformement desordenat és molt diferent de la seva primera novel·la, Mapa Mut, on l’acció tenia lloc en un període de molts anys i els escenaris eren molt variats –la plana de Vic, Nicaragua, Califòrnia. Ara els paisatges en són molts menys, els carrers del Born, el tren, l’institut. Aquí l’espai de temps també té una mesura més humana: principalment un dia. El que lliga aquesta novel·la amb la seva predecessora, però, és l’element tràgic, que el lector coneix des d’un bon principi. Tots els personatges parteixen de la pèrdua o de la confusió, i malden per adaptar-se a les seves circumstàncies. Ara bé, malgrat els seus esforços per posar ordre a aquesta confusió, no seran ells qui decidiran la seva sort, sinó elements aliens i incontrolables. Aquí, en aquest destí arbitrari, és on hi ha el Rubèn Intente més personal, més dostoievskià.

Són doncs els personatges qui fan aquesta història. Uns personatges joves, com ara un skin, o bé un noi que descobreix la seva homosexualitat, o una noia que vol ser popular i no se’n surt i acompanyant-los també els seus anàlegs adults, el professor capellà de l’institut, el pare d’un dels alumnes que no accepta les eleccions del seu fill, una vídua que regenta una botiga. Uns personatges que, com els capítols de la novel·la, s’expressen a través del desordre sense una baula que els redimeixi i els ordeni.

El lector pot estar temptat de pensar que aquests personatges són una mena d’arquetipus i la novel·la un fresc social. Però no és així. És exactament al contrari. La seva aparença social amaga per a cadascun d’ells una particularitat pròpia i original que els allunya de l’estereotip i que converteix l’obra també en una reflexió sobre les aparences. L’skin és en realitat el més cultivat dels personatges, l’homosexual és un pusil·lànime, el professor capellà enrotllat és, en el fons, massa guai, el pare castigador és també una víctima.

La trama es completa amb un misteri que, si bé és latent durant tota la novel·la, apareix amb més força cap a la part final i que fa avançar la història un pas més en la direcció de l’atzar i l’infortuni. Perquè Uniformement desordenat és, finalment, una obra profunda, introspectiva i en ocasions obscura, experimental a la manera de James Joyce, que cerca les raons últimes que hi ha al fons de cada persona i que ens farà adonar de la impossibilitat de les nostres eleccions.

Però encara voldria fer un últim apunt sobre el personatge. El Rubèn Intente és un escriptor que treballa a consciència cada frase, cada gir, cada adjectiu i cada coma, sense perdre per això els sentit de l’humor i la ironia. És, també, un gran lector, que tant et parla de George Steiner com de Roberto Bolaño, una persona que jo titllaria d’intel·lectual si la paraula no tingués ressonàncies pretensioses o d’humanista, si això no ens fes pensar en el segle XV. Un gran conversador que, després de parlar-me llarga estona de Joan Sales, una tarda, davant d’unes cerveses, em va dir: “És que jo, realment, visc la vida com una profunda tragèdia”. No pot ser d’altra manera, és clar, i gràcies a això tenim ara aquesta novel·la.