Quedar-se o passar avall

A la universitat de Barcelona vaig conèixer dos tipus d’estudiants de comarques: els folklòrics i els acomplexats. Els primers no feien més que parlar del seu poble i la gent els coneixia pels tics locals. A l’estiu convidaven mig Eixample a beure Xibeca en festes majors exagerades. Duien roba cridanera i tenien una relació ètnica amb la vida. Els segons no revelaven que venien de poble fins que obrien la boca, cosa que passava poc. Trobaven una parella de ciutat i anaven distanciant-se del seu món, a pesar de no arrelar mai del tot a Barcelona.

És molt difícil, tenir una relació normal amb la terra, d’estima sense orgull, de crítica sense menyspreu. Jo no me n’he sortit fins que no he tingut fills i he volgut destriar l’arrel maca. Per espatllada que sigui una genealogia sempre té una arrel maca que pots empeltar als teus fills per vincular-los a una història. No és que aleshores la vida cobri sentit (¿?), però l’existència de cadascú s’experimenta d’una manera menys absurda. 

Aquesta existència arrelada, on els morts no marxen mai de les cases i les ideologies es perden en els problemes concrets de les generacions, és la base d’Acaçar la boira, una educació sentimental al Segrià dels anys setanta (Pòrtic, 2022) de Ferran Sáez i d’Alcarràs de Carla Simón i Arnau Vilaró (La Magrana, 2022). Entre les dues obres tracen el cicle complet de la nostra indústria fruitera: Sáez ens parla dels gloriosos anys en què la pera s’importava a Alemanya i a Escandinàvia i els pagesos de Lleida van fer molts calés; Simón i Vilaró dels anys tristos en què els pagesos cobren la fruita a un preu més baix del que els costa produir-la. El colofó d’Alcarràs, aquella excavadora que arrenca presseguers per fer lloc a plaques solars, és dur però fal·laç: és veritat que una família haurà de recompondre’s, i que això humanament sempre costa, però també és veritat que els usos de la terra (noves màquines, nous costums, nous mercats) han sigut sempre canviants. La terra és i no és la mateixa.

L’existència arrelada que expliquen Sáez i Simón no és cap existència audaç que eixampli les ments i faci progressar la història, però és una existència bàsica perquè no se’ns empassin l’angoixa ni les propagandes de torn. És també una existència bàsica quan el context general és de derrota (com és ara el català), perquè permet traslladar les batalles dels individus a la història de tots. Tu i jo passarem avall en nínxols urbans o rurals, però la terra (que sempre recomença i passa entre generacions) quedarà. 

Carla Simón i Arnau Vilaró participen a la tarda sobre ruralitat de La Setmana. Conversarà amb Pep Espelt dissabte 10 de setembre a les 18:15h. Ferran Sáez presenta Acaçar la boira diumenge 11 de setembre a les 11:15h amb Maria Campillo i Sebastià Bennassar, moderats per Adam Martin.