Polititzant Pasolini

1965. Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. La sala és plena. Els assistents esperen l’arribada de Pier Paolo Pasolini, un marxista italià que acaba de filmar una pel·lícula sobre el martiri de Crist, una cosa estranyíssima, la mena de cosa que despertaria la curiositat de qualsevol jove antifranquista. El rellotge avança, però Pasolini no apareix. Qui sí que ho fa és el delegat del SEU, el sindicat falangista d’estudiants, que irromp en escena per comunicar que la conferència ha estat prohibida per les autoritats. Hi ha crits, insults, protestes de tota mena. De cop i volta, però, el silenci retorna. L’indignat públic es tranquil·litza i, de mica en mica, abandona l’hemicicle per dirigir-se cap a l’Hospital Clínic, connectat amb la facultat a través d’un passadís subterrani. Allà, a la sala magistral de vivisecció de cadàvers, una mena de versió moderna de l’escenari d’aquell famós quadre de Rembrandt, els espera el misteriós personatge, un cuarentón baixet, musculat, de faccions anguloses i ulleres de pasta, una mena de Clark Kent mediterrani amb cara d’haver travessat l’infern de Dante o passat una molt mala nit recorrent el barri xino. L’acompanyen el futur diputat del PSC Salvador Clotas i José Agustín Goytisolo, el responsable últim del fet que jo tingui la més remota idea d’allò que va passar, a l’espai on soc avui, fa cinquanta-set anys.

Les coses han canviat molt des d’aleshores. Pasolini és mort, Goytisolo és mort, la sala d’autòpsies on es va produir la xerrada ja no existeix i, en cas que existís, el degà Antoni Trilla no m’hi deixaria accedir, al·legant que la pandèmia encara no ha acabat o que acumular massa curiosos en un espai tan petit podria afavorir la propagació de la grip comuna o de la verola del mico o d’alguna malaltia encara per descobrir. La capacitat de mobilització del pensador, poeta, director i dramaturg nascut a Bolonya el 1922 també s’ha vist alterada, o, com a mínim, ho ha fet el target al qual atrau, que ja no està format per estudiants comunistes, sinó per gents amb tan poca pinta de córrer davant els grisos com Jordi Amat, Paola Lo Cascio o un servidor de vostès.

Sigui com sigui, Pasolini encara té certa vigència. És el que tenen els centenaris. El mes passat la Fundació Joan Brossa va acollir un “Marató Pasolini”, esdeveniment que el company Oriol Puig Taulé va cobrir per aquesta revista amb el seu estil particular, molt més simpàtic i agradable que el meu. L’objectiu d’aquell acte era celebrar la publicació de la primera edició bilingüe (català-italià) de Poema en forma de rosa, un volum que s’ha tornat a presentar al paranimf que Pasolini mai va poder trepitjar. El llibre, cortesia d’Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona, és maco de veure, de tocar i d’ensumar. Fa la mateixa olor de concessionari que fan tots els exemplars nous, una ferum bastant diferent de la que sembla emanar del vehicle que l’autor condueix a la portada, un cotxe vell des d’on el poeta mira al futur lector amb un posat que no se sap si és d’enuig, de resignació o de pietat, la pietat de qui contempla els ulls d’un petit burgès incapaç d’entendre l’abisme nocturn al qual es dirigeix. En cas que sigui així, PPP encerta. Només cal sentir el discurs del regidor Jordi Rabassa per adonar-se’n. En boca seva, el director de Saló sembla un militant dels Comuns, algú que, quan afirma ser “una força del passat” parla de protegir els comerços històrics davant la gentrificació que afecta la Barcelona Històrica, com si Pasolini fos un bon jan, un conservacionista bucòlic, un museòleg, com si en els seus textos, en els seus poemes, en les entrevistes que van fer-li, no anés més enllà, confessant la seva atracció per l’obscurantisme, la barbàrie, el misticisme, la fe, tot allò que escapa del racionalisme modern, de la limitada concepció dels homes màquina contemporanis.

Com la de tota figura contradictòria, perillosa i disruptiva, l’herència de Pasolini és susceptible a reinterpretacions i omissions diverses.

Tinc la sensació que sempre que es parla d’ell en públic, sobretot quan a l’acte en qüestió hi intervenen càrrecs polítics, es busca domesticar Pasolini, llimar-lo, esborrar del seu discurs les parts més problemàtiques, aquelles que impedeixen convertir-lo en una espècie de Galeano transalpí. I amb això no vull dir que no se l’hagi de polititzar, de fet, Pasolini és indespolititzable. Ell mateix deia que, més que literatura, el que feia era política, una política complexa, incompatible amb qualsevol eslògan o dogma. A confirmar-ho ajuda la nota inicial de Poesia in forma di rosa, on l’autor afirma que les idees que cal retenir del llibre són:

La negació de qualsevol possibilitat d’ideologia oficial o estable
La vocació d’una “oposició pura”, com de qui, per massa amor, a la pràctica no pot “estimar ningú ni ser estimat per ningú”
El descobriment que avui “la Revolució ja és només un sentiment”

Indro Montanelli deia que era un gran error considerar Pasolini com un escriptor d’esquerres, com a mínim d’allò que generalment entenem com a “esquerra”. Progressista no ho era, això segur, per a ell el miracolo economico i el Pla Marshall només havien servit per empitjorar la vida dels italians. Però per molt que aquesta teoria seva pugui ser comprada per algun cupaire, no ho serien pas els seus postulats contra l’avortament (“una legalizzazione dell’omicidio”), en defensa de la policia durant les protestes estudiantils del Maig del 68 (“io simpatizzavo coi poliziotti! / Perché i poliziotti sono figli di poveri”) o afirmant que “no existeix una diferència apreciable -més enllà de la tria política d’un esquema mort que omplir a través de gesticulacions- entre un italià feixista i un antifeixista”. Tots aquests arguments poden llegir-se als Scritti corsari, una recopilació d’articles interessantíssims que són citats sovint, però dels quals es prefereix ignorar determinats fragments, fragments que complicarien l’enteniment de PPP com un màrtir de l’esquerra, una figura sacralitzable a la qual, el Partito Democratico -fruit de la unió entre les restes del Partit Comunista Italià i l’odiada Democràcia Cristiana- pot afegir als seus cartells. Jo ho he vist, a la seu que el PD té al barri del Testaccio, on el rostre compungit del marxista més heterodox, de l’enemic més furibund dels democristians, és col·locat al costat del d’Obama, Kennedy i Alcide De Gasperi, un dels aliats més fidels de la CIA a l’hora d’impedir que Itàlia caigués a l’altre costat del teló d’acer.

Com la de tota figura contradictòria, perillosa i disruptiva, l’herència de Pasolini és susceptible a reinterpretacions i omissions diverses. Avui n’he estat testimoni d’una, quan, parlant de la relació entre el poeta i Barcelona, no s’ha mencionat en cap moment que, més enllà de les visites que hi va fer de la mà de Goytisolo, la relació de l’escriptor amb Catalunya venia ja del 1947, quan Stroligùt, la revista que dirigia al Friül, va publicar un número dedicat exclusivament a la literatura catalana, amb fragments de l’obra de Verdaguer, Maragall, Carner i Riba. S’ha preferit, però, recitar el poema Trattative con Franco, dedicat als andalusos de les barraques de Montjuïc, un text que, tant l’autor del pròleg del llibre que avui es presenta, Ricard Vinyes, com el seu traductor, Xavier Valls Guinovart, afirmen que té més a veure amb els plantejaments ideològics dels hostes de l’autor -J.M. Castellet, Miquel Porter Moix, Salvador Clotes, Romà Gubern i el mateix Goytisolo- que no pas amb el que ell pogués haver captat durant la seva breu estada a la capital del nostre país. “Abans de fer-se castellana / l’ànima ha d’aprendre el català / dins d’un cos andalús”, afirma Pasolini en una declaració que sembla extreta del programa electoral de Pere Navarro.

A risc de semblar un enemic de la concòrdia i la pluralitat nacional que regna a la nostra terra, crec que Pasolini va entendre millor Catalunya des del Friül que en el moment en què va trepitjar-la. És totalment excusable, un país trastornat sempre és més comprensible sent lluny de les seves fronteres.

Trobareu al web de Poncianes més informació sobre Poema en forma de rosa.