Els guardians de les ruïnes

La ciutat de les ruïnes és cada dia més vella. Costa portar 2.774 anys amb dignitat i que Roma s’aguanti dreta té cert mèrit. Però si avui els paracaigudistes feien el mico amb la tricolore sobre el cel sobre el cel del Circo Massimo, era perquè aquest 2021 l’urbs des d’on escric celebra el fet de dur un segle i mig essent la capital d’Itàlia. Les coses han canviat molt des d’aleshores i fa gràcia pensar com l’Església Catòlica, antiga propietària de tota la regió del Lazio i una mica més, ha passat de no reconèixer l’estat italià a acceptar-ne la legislació sanitària, fent misses amb mascareta i arribant a suprimir l’àngelus si així ho dicten els ateus epidemiòlegs, que sobre els nostres destins fa temps que dicten sentència.

Així i tot, malgrat que puguem pensar que la història avança embogida i res ens uneix als homes dels temps de Garibaldi, hi ha qüestions que romanen intactes. El moralisme, el que controlava les vides dels nostres avantpassats allunyant-los del pecat i condemnant-los a viure sota el jou de la moral dels esclaus castrats, segueix viu. Potser ara els seus ministres no porten sotana, sinó una molt més prestigiosa bata blanca, un hàbit imponent que permet a qui el vesteix fer el mateix que feien els capellans de poble: prohibir els vicis, posar ordre i dir-te a quina hora has d’anar a dormir. Tot en virtut d’un paradís, d’una salvació, d’un retorn a la normalitat –diguin-ne com vulguin– que qui sap si arribarà mai.

Els mossens, com La Vanguardia, sempre saben estar al costat del poder i si el Papa s’ha tornat progre i aplaudeix els que li treuen la feina, els patriarques de la nova religió, és més per supervivència que per altra cosa. Escoltar a Francesc I –ho faig tan sovint que a la plaça de Sant Pere ja em saluden– és com llegir cites descontextualitzades de Galeano o veure als entrenadors dels equips de mitja taula que es queixen de la Superlliga apel·lant un suposat orgull de classe que fot riure només de ser plantejat. La farsa és la mateixa, la dels que, mancants d’arguments lògics, apel·len al sentimentalisme, al victimisme, a les bondats de la derrota i dels valors dèbils. 

El que podria semblar una simple demostració de la decadència d’Occident no és més que un mecanisme de poder, però que s’esforça en no semblar-ho. Només hi ha bons si existeixen els dolents i, si tothom que s’oposa al que jo defenso és una mala persona, és molt fàcil que ningú es dediqui a fiscalitzar el que faig o deixo de fer. Mentre el postprocés destrueix Catalunya i la converteix en l’ombra del que podria haver estat, les tietes de la catalana terra –únic baròmetre útil per entendre l’estat de l’ànima del país– es dediquen a horroritzar-se per allò que fa o deixa de fer la presidenta de la comunitat autònoma on es troba la capital d’un estat que diuen que no és el seu.

A Itàlia, com que la gent és més exagerada, més teatral i, en resum, crida més, els moviments que poden passar inadvertits al nostre racó del Mediterrani prenen un matís molt més viu, molt més evident. Tapar la incapacitat absoluta de la classe dirigent tot enarborant la bandera de la lluita contra un enemic comú profundament menyspreable és quelcom que a la Bota passa des de mitjans dels anys noranta. L’arribada al poder de Berlusconi –que tenia una mica d’Ayuso, una mica de Laporta i una mica de Jesús Gil– va permetre als postcomunistes i als democristians fusionar-se en una coalició que, finalment, acabaria derivant en la creació del Partito Democratico (PD). Els dos moralismes més potents de la història d’Europa, units per una sola causa: derrotar el llibertí monstruós, l’enemic públic, la vergonya nacional.

L’essència del PD es pot veure resumida en un cartell que vaig trobar-me l’altre dia passejant pel Testaccio. A la imatge s’hi veien els rostres de diverses personalitats locals i internacionals, de Gramsci a Obama, passant per Lorca, Pasolini o Kennedy. Tots tenen en comú una cosa, a diferència de Il Cavaliere, qualsevol amb dos dits de front diria que són bona gent, exemples a seguir, sobretot aquells a qui s’estima més pel fet de ser víctimes que per allò que feien en vida. Pasolini era un individu fàcilement odiable per a les ments benpensants de l’època i per a les d’ara.

No em posaré aquí a defensar que Berlusconi o els seus successors i imitadors siguin una espècie de Ches Guevaras reaccionaris a qui cal mirar amb estimació. Però els recomano que, si desconfien dels populistes de dretes –fan bé de fer-ho­–, ho facin encara més de les bones persones, dels que donen lliçons de moral, dels que posen la vida al centre i creuen estar al costat encertat de la història, més encara quan, entre Bella Ciao i Bella Ciao, declaren la seva admiració per Duran i Lleida. Coses de democristians, ja se sap…