Pol Guasch pensa la distopia

Calen treballs sobre la distopia. Irremeiablement lligada a la nostra realitat contemporània, ens hem vist forçats a viure-la sense cap mena de guia. Si busquéssim ajuda en els mitjans convencionals, però, ens toparíem amb el fatalisme periodístic i les seves constants injeccions d’ansietat climàtica. És per això que només la ficció roman com a espai privilegiat des d’on explorar la distopia més enllà d’aquest paradigma, i aquesta sembla ser la tasca d’Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), l’última novel·la de Pol Guasch.

És més: a la novel·la sembla gairebé com si el món en descomposició passés a un segon pla. I aquí és on recau la seva autèntica potència: en oferir-nos un món habitable, en saber recrear la manera en què nosaltres mateixos habitem la distopia en el nostre dia a dia, però, d’alguna manera, la superem. Els seus protagonistes, la Rita i el Líton, viuen immersos en la paradoxa de ser joves en un món que sembla acabar-se. I la resolen com la resolem nosaltres: són més joves que màrtirs, i la seva realitat sobrepassa la distopia. És també l’amor entre els dos amics, les seves respectives històries romàntiques amb dos nois del poble on viuen, la relació amb els seus pares, i un infinit nombre d’etcèteres on trobarem la complexitat d’una vida viscuda, real, que de cap manera és reduïble al seu context catastròfic.

Si els autors joves –i aquesta etiqueta seguirà condicionant encara un temps l’obra del tarragoní– tenen alguna responsabilitat especial, és potser aquesta: la d’estar a l’avantguarda, en tant que autors i en tant que joves, de l’exploració de les possibilitats futures. Aquesta tasca, a Ofert a les mans, el paradís crema, es resol en una descripció, amb un marcat to melancòlic, de tot allò que, fins i tot a la fi del món, es manté: la joventut i les seves confuses emocions, les contradiccions que aquestes comporten, i, sobretot, la dimensió poètica de tot plegat, una dimensió poètica ja no lligada necessàriament a l’esperança, sinó al mateix fet de viure, d’estar inserits com a individus en la complexitat del nostre context.

La reducció de la trama a uns mínims permet aflorar tot allò que no és trama, tota la bellesa que converteix la distopia en habitable.

El recurs que ens permet apreciar tota aquesta dimensió poètica romandria ocult, nogensmenys, si només ens fixéssim en la trama de la novel·la, que es podria resumir així: la Rita i el Líton, es coneixen i es fan amics en un món sumit en el desastre climàtic; tot el país (mai s’estipula quin) oscil·la entre breus períodes de grans inundacions i altres de sequera, en què tot crema, i on l’únic esforç pal·liatiu sembla ser el del Servei, una institució que obliga els nois joves a passar-hi un temps per intentar apagar els incendis.

On tenen cabuda els «t’estimo» que han de salvar el món? A primera vista, aquesta història semblaria recrear el paradigma d’impossibilitat que hem descrit abans. Però la seva senzillesa, la facilitat amb què l’hem pogut resumir és precisament la clau de com l’hem llegida abans: seguint les lliçons de Carson McCullers, la reducció de la trama a uns mínims permet aflorar tot allò que no és trama, tota la bellesa que converteix la distopia en habitable.

Des de la «salut de pardal i gana de pardalet» de la Rita d’un passatge summament tendre, fins al Líton que «desitja ser moble, terra, paret de fusta o pedra nuclear»; des de les velles que murmuren al safareig, i xafardegen sobre els dos joves, fins a la descripció de l’habitació d’un d’ells, Ofert a les mans, el paradís crema explora aquest espai creat per la senzillesa de la trama i, estilísticament, amplia les possibilitats poètiques de la distopia. Guasch segueix així les petjades de la seva primera novel·la, Napalm al cor, i, en cert sentit, superant-la.

Tant així, que hi podem llegir una veu autorial forta, que es reafirma en la seva poètica, tot proclamant que «la cosa dels llibres bons és que saben recollir els esdeveniments sense narrar-los, que no cal que contin gaire cosa, si són bons, però que dir la veritat sense dir-la és molt difícil».