Erri de Luca i les regles del Mikado

Erri de Luca no és cap desconegut. En aquest espai podeu trobar ressenyes sobre La volta de l’oca o Impossible; totes dues obres, com la que ens ocupa, traduïdes per Albert Pejó i publicades a Bromera. Pel Principat ha arribat a tenir una fama extra després de la seva agrupació literària i lluitadora amb l’expolític David Fernández (La paraula contrària, Sembra Llibres). I en castellà, si més no, també hi ha un mercat ben nodrit dels seus llibres que, d’una manera o altra, sempre acaben parlant de la vida dura dels homes –on les dones són fars de saviesa, naturalment– i de la seva formació, educació i treball –durs, per si no s’havia dit– com a italià del sud, endurit a la postguerra, que parla clar i napolità del seu jo, amb arrels nord-americanes, dels seus amors i de la relació amb el pare obrer.

No farem l’acudit de dir que n’Erri de Luca és un Vivaldi que ha escrit desenes de vegades la mateixa novel·leta, perquè si som sincers, en aquest territori del jo hi ha ben poc a dir ja, i si un troba que encara pot treure més suc de la seva «vida pràcticament acabada» –que deia la Vero Garcia–, doncs endavant. Entre aquestes espurnes d’experiència passada, n’hi ha algunes que agafen la categoria de memorables, com la història del mestre a qui les mares decideixen regalar un rellotge d’or, en honor per la feina feta amb els fills, i aquest les foragita, llençant el regal embolicat i cridant esperitat. Experiències que voregen el trauma perquè el narrador no és capaç d’explicar-se-les a ell mateix. Un leitmotiv, el del rellotge, que pren forma a diversos treballs de l’autor, com ara el que ens ocupa.

Quan el narrador mostra les seves mancances és quan la seva humilitat ens guanya. Però no ens enganyem, els lectors volem la sang, l’experiència deglutida, analitzada, i novament hipostasiada, i això no ho trobarem als llibres del napolità. Només trobarem una mena d’essència vital de qui vol resistir el pas del temps amb allò que algun despistat anomenaria «coneixement», del qual, representa, els lectors n’hem d’extreure alguna lliçó moral. És una incomprensió –podríem dir que d’arrel romàntica vers el món– que encarem quan el narrador mostra la seva desídia a barallar-se amb tres camorristes i només vol que li trenquin la closca infantil per a fer-se gran, a Los peces no cierran los ojos (Seix Barral). L’autor cerca la ceguesa en aquests espais que queden il·luminats per sempre més, amb un exitus narratiu.

Una de les regles del Mikado és oblidar el moviment precedent. És això la vida? Anar fent canvis mínims fins que ens criden pel capítol final?

Certament, a la primera meitat de Les regles del Mikado assistim a un canvi de rumb en la narrativa de l’italià, on predomina el diàleg entre dos desconeguts que es troben a la frontera amb Eslovènia. Hi percebem un canvi voluntariós cap a l’essència oral. Podem assignar els papers amb rapidesa: l’home, un vell rellotger, creu en la realitat i l’equilibri del Mikado; ella, una gitana experta en lectura de mans, que es guanya la vida amb la música i el ball, creu en la lògica dels signes i la màgia animal. «Els seus noms no volen dir res», ens diu, al principi, un narrador, en un afany de trobar el simbolisme. Ella fuig d’un matrimoni de conveniència i ell «proporciona destí a molts fugitius». Entre diàlegs gnòstics, ella li llegeix la mà mentre dorm –tot i que ho fa amb el puny tancat– i mira de descabdellar la vida passada de l’home, que encara és capaç d’acollir algú altre, perquè «acollir és una obligació, no diu qui ets. Només vol dir que no ets un malparit».

Junts viuen en tendes, pedalen cap a la frontera i mengen el que cuinen en fogons de càmping. L’operador temàtic, doncs, és el joc del Mikado, aquell d’anar traient amb cura els bastonets, sense moure els altres, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que el contrari. És un joc de destresa manual i picardia que té correlació amb l’habilitat de l’artesà amb les peces d’orfebreria dels rellotges. En l’ofici de viure a què es dedica la gitana, el contrapunt de totes les activitats narrades és la de poder treure un bastonet –com la busca secundària– mentre les altres peces resten impassibles. «Una de les regles del Mikado és oblidar el moviment precedent». És això la vida? Anar fent canvis mínims fins que ens criden pel capítol final?

A la plana setanta-vuit, el llibre dialogat acaba i comença la sèrie de cartes dirigides a la Fundació Mikado. L’autor, cansat del seu propi monòleg, ha hagut de dividir la novel·la en dues parts: la primera anomenada pròpiament Les regles del Mikado i la segona, senzillament, Cartes. L’autor sap bé que «som una conversa», i aquesta no serà mai profitosa si no s’omple de sentit. Per això vol deixar una herència: al final de la primera part ens assabentarem que aquest protagonista és president d’una empresa filantròpica anomenada Fundació Mikado, on a la coprotagonista li demanaran informació, a canvi d’un ajut. D’aquesta forma, ella continuarà parlant (d’ell) un cop el president és mort. La pauta ara és epistolar, o sigui que l’autor torna al monòleg, on se sent més còmode. Sabrem moltes coses d’ell («amb el temps vaig descobrir que actuar ‘com si’ és una norma de comportament. Jo estava amb ella com si fos amor») i més aviat poques de la gitana que, sens dubte, era el personatge més interessant. L’esquematisme, en canvi, sobrevola tota l’obra, demanant una complicitat que no hem sabut atorgar-li.