Pol Guasch: “La desesperança és profundament creativa”

Pol Guasch ha guanyat el premi Llibres Anagrama amb 'Napalm al cor', una novel·la d'una gran intensitat poètica

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Pol Guasch situa la seva primera novel·la en un lloc devastat per una gran destrucció que ha alterat de manera irreversible i traumàtica la vida dels seus habitants. El protagonista i narrador de Napalm al cor és un jove que viu amb l’avi i la mare en un poble on la majoria de veïns han fugit i manté un vincle molt fort amb un amic, el Boris, amb qui intercanvia llargues cartes. Guasch ha construït una novel·la de capítols breus i intensos que es van clavant en l’ànima del lector com una metralla.

Pol Guasch I Fotografia: Joana de Querol

Napalm al cor ens parla d’uns personatges que viuen un estrès postraumàtic. El que han viscut és tan fort que la novel·la mateixa no es pot articular amb un discurs en què els esdeveniments estiguin lligats per una relació causa-efecte. Ens situes en un escenari apocalíptic, no sé si és un món postnuclear, perquè està desproveït de telecomuicacions, però tampoc és medieval, hi circulen cotxes…

Diria que la novel·la no narra tant la fi d’un món, sinó la manera d’anomenar el món. Una divisa que vaig mantenir durant l’escriptura de la novel·la era crear una forma, no només una temàtica. Es tracta d’acostar-nos a través del text a la manera com les coses se’ns presenten. Potser, per això, el personatge principal està situat en un espai posttraumàtic que no acaba d’identificar. Perquè no sé fins a quin punt les persones podem identificar les coses que ens configuren, que ens travessen, que ens fan mal, que ens il·lusionen. En aquest llibre hi ha una renúncia deliberada a una forma novel·lística convencional. No volia i no m’interessava agafar un material i ordenar-lo, perquè al capdavall ordenar el material és una tasca fàcil per la persona que escriu i pel lector que s’hi troba, ja que es profundament complaent; i jo crec que el plaer en la lectura i l’escriptura s’ha de trobar en el llenguatge i en la proposta estètica, no en l’ordenació de la vida caòtica.

Posar ordre en la vida caòtica ens procura seguretat. I aquí, en canvi, estem en un món perillós, en un entorn amenaçador. El fet que postulis un món sense ordre augmenta aquesta sensació d’inseguretat.

Exacte, però no només el món que represento és perillós, sinó que l’escriptura i la lectura mateixes també ho han de ser, no sé si perilloses, però sí arriscades. El lector ha de sortir més pesat del llibre i no més lleuger. A mi l’escenari postnuclear o postapocalíptic és el que menys m’interessa; m’importa més que fons i forma vagin en consonància i que la distopia sigui real, als cossos. M’he proposat posar els temps i les formes en una mena d’escac narratiu i pensar en altres maneres de representació.

A la novel·la ens parles d’un món derruït i inhòspit. Ens parles d’una fàbrica on abans s’hi treballava i que ara és tòxica, però també d’uns caps rapats que es presenten a les cases i fiscalitzen la vida de la gent. Descrius un món molt primari, en què les emocions estan més vinculades a la carnalitat que no pas a l’esperit o l’intel·lecte. Hi ha un moment que el protagonista diu que ha de carregar el destí amb les seves pròpies mans, com si els destí fos una cosa que s’hagués d’agafar.

La distinció clàssica entre ment i cos, que durant tant de temps ha imperat, ja està superada en el pensament filosòfic i en el discurs acadèmic, però això no treu que encara tingui molta presència. Avui imaginar, pensar, continua sent un privilegi que està molt vinculat a la qüestió material. No només ho dic des del punt de vista d’una persona creadora, sinó també pensant en els personatges que apareixen en la novel·la. La capacitat de poder imaginar un altre futur vivible és en si un privilegi, no és una cosa tan fàcil com ens pensem. És el cos que carrega amb tot el pes quan s’és pobre i vulnerable, perquè al final qui manté la vida i estiba les penes és el nostre cos. No és que jo vulgui alimentar aquesta distinció entre ment i carcassa, però em sembla que encara és operativa en alguns aspectes. I en altres ocasions, no: per exemple, si parlem d’emocions i sentiments, intento representar com estan travessades sempre per la classe, el gènere, la sexualitat i la racialització. No són llocs universals on els humans s’hi troben, són artefactes de privilegi i de poder.

Pol Guasch I Fotografia: Joana de Querol

Hi ha un episodi a la novel·la, en què el protagonista es menja una gallina que ha criat i ha vist créixer. No és una gallina qualsevol sinó un animal que estima. I en aquest acte de deglució, que és també un acte d’amor, esdevé gallina ell mateix i adopta trets de l’animal. No és un amor platònic, com el que puguis sentir envers algú en qui et fixes i idealitzes, sinó que l’absorbeix.

Aquest episodi és la reformulació d’un conte de la Clarice Lispector, en què l’amor és descrit com un acte de fagocitació. Aquesta és una idea que he teoritzat a través de l’Hélène Cixous, Clarice Lispector i Boris Vian, tres autors que m’interessen moltíssim per pensar la qüestió amorosa. A “L’amor és cec”, Vian parla d’una boira que ho cobreix tot com un espai de pèrdua entre les persones i Hélène Cixous, en el seu llibre L’amor del llop,pren l’acte de fagocitar com un element clau de l’amor, com una possibilitat que està sempre damunt la taula però que mai no s’activa, quan s’estima.

El protagonista de la teva novel·la diu. “La Clarice va ser la darrera gallina que vaig estimar: quan la teníem a taula, sense gana, la vaig devorar, resant.”

El protagonista de Napalm al cor no acaba de trobar aquest equilibri entre la fagocitació i mantenir la tensió constitutiva de l’amor, per això aquesta escena de la ingesta de la gallina és tan representativa d’un amor que no aconsegueix la comoditat o l’equilibri en la tensió.

A Napalm al cor hi trobem també la representació d’una experiència religiosa. En què creuen els teus personatges?

Hi ha aquella fe que parteix de la desesperança. Relaciono molt fe amb esperança, perquè tenir fe és tenir l’esperança en una cosa que ha de venir encara. I aquesta força sorgeix en un espai d’inclemència total i respon a la idea que la desesperança és profundament creativa i productiva. Quan no hi ha esperança, pot brollar la mala herba de tot arreu, en un sentit positiu. I és que quan no hi ha esperança, és quan passen grans coses.

L’anvers d’aquesta esperança seria l’odi? Hi ha un corrent d’odi que travessa el llibre…

En el trànsit de la intempèrie, la fina línia que separa l’esperança de l’odi no és una línia que separi dos espais que no estan comunicats, sinó que són dues emocions que van de la mà. L’odi pot ser profundament creatiu i en moltes escenes és justament l’odi el motor que mou el personatge. L’acostament que jo volia fer és el de representar sense estetitzar, sense embellir, perquè estetitzar la violència és molt perillós. Per això també hi ha una clara declaració de l’artifici amb la confusió temporal, amb l’aparició de fotografies, amb la presentació de la llengua…

Pol Guasch I Fotografia: Joana de Querol

Un dels personatges importants de la novel·la és en Boris, amb qui el protagonista manté una amistat molt complexa. En una de les moltes cartes que li escriu, li reconeix al Boris que és una amenaça per ell i de fet l’incita a fer coses violentes. D’on surt aquest personatge?

El Boris és un dels personatges principals de la novel·la, però de fet és un fantasma tota l’estona. Hi ha personatges que esdevenen principals quan es moren. A mi m’interessava crear un personatge que fos fonamental, però que fos gairebé com una presència, que el seu ser personatge fos ser ombra. No el penso tant com una contraposició del protagonista o com un mirall, perquè crec que coincideixen en molts aspectes. També ve d’aquesta dèria de mostrar com se’ns presenten les coses a la vida, en tant que en les nostres vides, hi ha persones que ens la travessen d’una manera tant forta i que són fantasmes, no perquè siguin morts, que també pot ser, sinó perquè són persones que un dia hi van ser i ja no hi són o persones que mai hi han arribat a ser del tot. A mi m’interessava crear un personatge principal que fos aquesta ombra, perquè estic convençut que en les nostres vides sovint les persones més importants no hi són com voldríem.

Un altre personatge omnipresent és la mare, amb la qual té una relació complicada,  carregada de xantatges emocionals.

A la novel·la hi ha una reflexió sobre la memòria en un sentit molt íntim, molt pragmàtic, molt quotidià, que és el trobar-te davant de la teva mare i saber que l’oblidaràs com has oblidat abans el teu pare. Hi ha un moment en què, no sé si per supervivència, acabem carregant l’aura d’allò que va ser tan tangible abans, tan real, tan físic. Pel protagonista de Napalm al cor la mare és un impediment més quan és morta que quan era viva, i no és un impediment perquè sigui un cadàver físic que s’està podrint: l’impediment és per una altra cosa. El que és fort és que la mare hagi esdevingut impediment amb la mort. I és que així ens passa, no? Moltes persones esdevenen un escull quan ja no hi són, quan ja no pots parlar amb elles.

També m’ha fascinat el personatge de la Vita, una veïna que és molt present en la vida de la família del protagonista.

És una mena de força mítica: aquesta àvia que va haver de marxar, que va poder tornar i que acumula tot un saber i unes formes de ser gairebé oblidades. Contra la mitificació d’aquesta figura, diria també que és una persona amb molt de coneixement però amb maneres de fer molt violentes. El protagonista té com una mena de devoció per la Vita i la mitifica, heroïtza un personatge que d’heroi no en té res. La Vita no es percep a si mateixa com una heroïna, viu sobre la ratlla de la supervivència i en aquesta supervivència, que ha consistit a tornar a casa seva, hi ha trobat una forma de vida.

Pol Guasch
Pol Guasch I Fotografia: Joana de Querol

A la novel·la també hi explicites un conflicte lingüístic. Els caps rapats que entren violentament a les cases parlen un altre idioma, i el protagonista se sent diferent per parlar la seva llengua.

A mi la qüestió de la llengua m’interessava per situar les violències lingüístiques com una de les violències sobre les quals cal parlar i aprofundir. També per endinsar-m’hi des d’una certa complexitat. Al principi sembla que el conflicte lingüístic hi sigui perquè hi ha una llengua opressora i una d’oprimida, però no tot és tan senzill, i és que una llengua oprimida també pot prohibir i subjugar als seus. Hi ha un moment que la mare, a la carta, escriu: “Els que parlen la teva llengua et poden voler fer mal”.

Descrius un món en què els fets no semblen estar lligats per una relació causa-efecte, i en què els personatges prenen decisions que no semblen respondre a una motivació psicològica ni mediatitzada. De fet parles de “les decisions que la gent va prendre, també invisibles, i que van separar de sobte i per sempre els que ens vam quedar dels que vam fugir’.

Això de les decisions invisibles és una mica allò que et deia, que he volgut representar com la vida es presenta vida, en el sentit que hi ha decisions que ens han portat on som ara, però que ja no recordem com i quan les vam prendre. De fet, una de les decisions més invisibles que he pres ha estat la d’escriure aquest llibre; en cap moment no vaig decidir escriure una novel·la, ni la vaig planejar, ni la vaig pensar: jo em vaig trobar escrivint aquesta història i potser precisament pel fet d’haver-m’hi trobat ha sortit el que ha sortit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació