L’obra mestra de Juan Tallón

Perdre. La pèrdua. Perdre’ns. Les coses es perden per participar de l’acció universal de buscar. Des que ens llevem, és més, des que neixem, busquem. Busquem el pit de la mare quan ni tan sols tenim ús de raó, però alguna cosa ens diu que tenim gana. Busquem amics quan arribem nous a l’escola. Busquem els llavis preamaturs i inexperts del nostre primer petó. Busquem el mòbil quan ens sona l’alarma enmig de la foscor. Busquem diners al final de la butxaca. Busquem la felicitat; feina; l’amor de la nostra vida; un pis; un fill; una guarderia; una universitat…

Busquem busquem i busquem. Ara bé, després de tant buscar, acabem trobant? De fet, l’acció de buscar, constantment, diàriament, queda compensada pel fet de “trobar”? Val realment la pena trobar?. Jo no seré qui us doni la resposta. Ni tan sols m’ho he arribat a plantejar mai. Qui sí que ho ha fet és Juan Tallón (Orense, 1975), Periodista i filòsof, a la seva darrera novel·la Obra Maestra (Anagrama), que ha presentat aquest divendres en el marc del festival literari Tocats de lletra de Manresa.

L’última obra de Tallón explica un misteri de l’art contemporani: La desaparició d’una escultura de 38 tones de Richard Serra d’un magatzem del Museu Reina Sofia. “Des que neixem estem descomptant coses. Perdem les claus del cotxe, perdem el cotxe, perdem hàbits… però pots perdre quelcom de 38 tones de pes?”, es pregunta Tallón. De tot això és del que tracta la seva novel·la, farcida  d’ironia, d’humor i d’incredulitat, però que, en realitat, es nodreix de metàfores, de missatges i reflexions. I sobretot, de quelcom que ens acompanya els humans des que neixem fins que morim: la pèrdua. 

“Per què escrivim? Perquè hi ha conflicte. Perquè necessites conèixer-te una mica millor. La literatura, a vegades, serveix per ordenar els pensaments. I jo no ho sabria fer des de la complaença”, diu Juan Tallón.

Una història, 72 narradors en primera persona, un conflicte que cal resoldre (o no…) i quatre parts molt ben marcades: la creació de l’escultura desapareguda; la seva retirada en un magatzem un cop ha complert la seva vida expositiva; la desaparició i la recerca. Unes fases per les que, en realitat, pot passar qualsevol persona humana: naixem, ens mostrem, ens amaguem, ens perdem i ens busquem. Però, ens trobem? És important, trobar-se? Segons Tallón, trobar treu la gràcia del buscar. “El misteri és superior a la seva revelació, perquè el misteri participa d’allò sobrenatural i la revelació participa del joc de mans. Un mag deixa de ser un mag quan coneixes com fa allò que aparentment no té explicació per a tu”. A Obra maestra es perd una escultura gegant de 38 tones, però ningú se’n fa responsable. Ni tan sols hi participa la policia. La gent busca, però tampoc es destinen grans esforços a trobar-la.

Jordi Estrada, poeta manresà, moderant la conversa, deia: “En un determinat punt de la novel·la ja no interessa tant la trama, sinó allò que t’està explicant en aquell moment. Més aviat guanya interès com a assaig, més que no pas com a novel·la d’intriga”. En aquest sentit, la xerrada amb Tallón també va servir per reflexionar sobre l’art d’escriure i d’allò que interpel·la l’humà a fer-ho. Tallón ho té clar: a través de l’escombraria humana. “Per què escrivim? Perquè hi ha conflicte. Perquè necessites conèixer-te una mica millor. La literatura, a vegades, serveix per ordenar els pensaments. I jo no ho sabria fer des de la complaença. És millor fer-ho des de l’escombraria personal”. Tallón concep la literatura com a una acció sense teories ni mètodes. “En realitat, no sé ni de què tracten els meus llibres. Els escric i els oblido per poder posar-me amb el següent”. Es descriu com un home trist, però que mai no ha estat deprimit. És per això que mai no planteja cap situació sense el seu toc d’humor a l’estil més kafkià. “La teva merda personal és la teva carta de presentació. Sense escombraria, no hi ha biografia.” I Estrada, afegeix: “I, per tant, sense escombraria, tampoc no hi ha literatura”.