Les llàgrimes de la dominatrix

Després del sadisme de conviure durant uns dies amb la biografia d’en Josep Pla, transpirant cinisme verinós, segurament el lector agrairà d’amarar-se d’una novel·la on el BDSM i la perversió sexual esblaimen els circumloquis dels nostres majors: «Fa un moment tots dos observàvem pacientment com empenyia la polla flàccida dins del meu cony». No voldria, però, que es pensés que estem davant d’un text poc més que salpebrat amb pits i cuixes –no passaria res– sinó que, qui s’animi, llegirà una novel·la rodona, gairebé sense pegues, que fa encaixar perfectament tant la crítica despietada a la modernor sexual com a la immaduresa en la comprensió dels fenòmens vitals, que fa que «tanta gent experimenti el mateix i pugui seguir com si res». 

Amb traducció de Lara Estany Freire, aquest Nou animal, el primer llibre de l’artista australiana Ella Baxter, forma part de la col·lecció «Idil·lis» d’Edicions de la Ela Geminada, compartint catàleg amb autors de la talla d’Anaïs Nin, Manuel de Pedrolo o Marta R. Gustems. La narradora de la història, Amèlia Aurèlia, es dedica al maquillatge dels difunts, més o menys com a la sèrie de Six Feet Under, i cultiva l’afició al sexe i la promiscuïtat de les cites per Internet, potser per l’estrès posttraumàtic, potser per allò dels temps líquids, que fan complicat centrar-se en res que no surti d’una pantalla.

L’obra s’apropa més, perquè s’entengui, cap a Tatiana Țîbuleac o Joan Didion que no pas a les Cinquanta ombres d’en Grey. D’aquesta manera, podem trobar una combinació de reflexions de pes, dites amb la ironia de qui ja ha tingut temps de sospesar bé la seriositat de la vida, en tractar la mort, el dol i el sexe: «Els familiars llunyans acostumen a ser els que més ploren durant els muntatges commemoratius, mentre la família propera es queda asseguda en silenci al costat del taüt». O, al contrari, de qui ha diluït aquesta angoixa en la sensualitat amb plena consciència: «Havia d’omplir-me de sensacions físiques fins al punt d’aniquilar les emocions i els pensaments. I després sayonara»; o bé, «assolir una quota de paraules per desbloquejar la possibilitat de sexe és totalment innecessari».

La narradora de ‘Nou animal’ deixa clar el seu escepticisme envers aquest joc de rols sexuals a fi i efecte de fer servir el sexe per a deixar de pensar.

Cap a la meitat del llibre comencen les escenes més pujades de to, on l’ull crític, si no quedés ben distret, podria arribar a fer tancar el llibre. En aquest cas, l’autora aconsegueix la versemblança gràcies a la tristesa indicible que pateix i trasbalsa la protagonista, qui només vol oblidar la mort de la mare, substituint-la per una altra «petita mort» personal. La mare ha caigut per les escales de manera fortuïta, i l’Amèlia, tot i treballar a una funerària, no s’hi veu amb cor d’anar-hi a la cerimònia. De cap altra manera aconseguiríem creure’ns que l’Amèlia acceptés el paper de submisa amb el dominant Leo, en una de les escenes dures del llibre, expressada amb el punt just de sarcasme: «Em dono per vençuda perquè em fa la sensació que insistir-hi acabarà d’arruïnar la poca química que hi ha entre nosaltres. M’adono que no porta condó. Potser és que quan creues la porta del club es dona per fet que n’has donat el teu consentiment. Ara que m’ha penetrat del tot, decideixo consentir-ho».

La narradora deixa clar, doncs, el seu escepticisme envers aquest joc de rols sexuals, fets servir com a teràpia sexual, a fi i efecte de «fer servir el sexe per a deixar de pensar». Tampoc sembla combregar amb l’embolcall de «feminisme, poder i esperit comunitari». Ben aviat descobreix que se sent més còmode en el paper de dominatrix, en què s’inicia sense gaire esma –fins que la fan fora, trencant la quarta paret del joc– en una escena diabòlicament bruta. D’aquesta forma esbojarrada, però, l’Aurèlia aprèn i comparteix algunes de les lliçons autèntiques. «La nostàlgia no és un antídot contra el dolor. Res no impedirà que seguim suportant-lo durant la resta de les nostres vides, i encara no ha arribat el pitjor», diu cercant l’amagatall rere la depravació.

Ella Baxter ens fa a romandre a l’aguait dels seus futurs treballs, perquè encara ens preguntem com ha aconseguit la llum, i algun somriure, en aquesta zona abissopelàgica.

Fa l’efecte que l’Aurèlia podria haver escollit les Flors de Bach, o qualsevol taumatúrgia d’autoajuda, podria haver pres antidepressius, però escull la relació Sub-Dom. Quan torna a la darrera experiència per tal de fer de submisa, l’Aurèlia ja sap que tot el joc del BDSM no és més que una excusa de nyigui-nyogui per a fer-se el mal necessari, anorreada després del trauma que ha patit. Sensibilitzada gràcies al seu cos com un Crist reviscolat, pot tornar a pair els seus records, aquells que havia bloquejat: «Els diversos llits i llençols, les diverses olors de saliva i suor. Les boles arrugades i els tatuatges sense sentit. La puta xerrameca. La quantitat de cares que he tocat, tant vives com mortes. La cara de la meva mare, tocada una última vegada per unes mans desconegudes». El domini de la frase poètica ben ponderada, com es veu, l’ajuda en aquest tràngol.

El final del llibre, cap a l’udol darrer, podria ser estudiat a classe magistral de teoria literària sobre el cos, amb el desplegament d’un estil esplendorós. La descripció de la tornada a la feina de l’Amèlia i el petó que li dedica al nadó mort, mentre parla de les cures mortuòries, les connexions humanes i la guia psíquica de les ànimes, mereixen de ser llegits amb l’atenció que es dispensa als clàssics. Ella Baxter ens fa a romandre a l’aguait dels seus futurs treballs, perquè encara ens preguntem com ha aconseguit la llum, i algun somriure, en aquesta zona abissopelàgica.