Les interioritats de l’Editorial Barcino entren a la Biblioteca de Catalunya

L’arxiu històric de l’Editorial Barcino –tota classe de documents vinculats a la gestió editorial– ha entrat al fons de la Biblioteca de Catalunya. Ho van anunciar ahir el director de l’editorial, Oriol Magrinyà, la consellera de Cultura, Mariàngella Vilallonga, i la directora de la biblioteca, Eugènia Serra. Entre la documentació podem trobar catàlegs editorials, folis publicitaris, correccions, textos mecanoscrits, material administratiu, matrius metàl·liques per a la impressió de cobertes, etc. “L’Editorial Barcino és, d’alguna manera, una estructura d’estat”, va dir Vilallonga en una roda de premsa en què també va referir-se a les paraules de Jorge Herralde, editor d’Anagrama, sobre la Biblioteca de Catalunya. Herralde, que busca destí per a l’Arxiu Anagrama, va qüestionar –la setmana passada– la difusió que fa la institució del fons que acull, qualificat per l’editor de “cementiri de papers”. Per a Vilallonga, la institució és un “ens viu, vivíssim”.

Vilallonga, lògicament, lamenta les declaracions d’Herralde: “Si considera que la Biblioteca de Catalunya és un cementiri perquè hi ha els autors que ens estimem, benvinguda sigui la comparació; si ho diu, però, d’una manera pejorativa, em sap greu que pensi això”. No obstant, la voluntat de les dues parts és que les coses canviïn. La consellera va anunciar que el Departament de Cultura i Anagrama estan “lligant agendes” per poder-se visitar mútuament. Vilallonga, que es compromet a visitar l’editorial, vol que Herralde i Silvia Sesé coneguin l’arxiu de la biblioteca: “Volem ensenyar-los de quina manera es conserven els fons”. El desig de Cultura és que Anagrama pugui tenir la seu de l’arxiu editorial a la ciutat on va néixer, “al costat dels fons d’Edicions 62, Grijalbo o Gustau Gili”.

Hi ha temps encara per acostar postures: l’Arxiu d’Anagrama tot just s’està inventariant. El gruix de l’arxiu està conformat, sobretot, per una abundant i valuosíssima correspondència epistolar (Roberto Bolaño, Joaquim Jordà, Martín Gaite, Ricardo Piglia…). El departament tampoc veuria malament compartir aquest material arxivístic amb un altre fons. És el que, per exemple, ja passa amb l’arxiu del poeta i hel·lenista Carles Miralles, que ha quedat repartit entre la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, de la qual Miralles en va ser professor.

Per esvair qualsevol mena de controvèrsia, la consellera va fer especial èmfasi en el fet que la Biblioteca “és el lloc on han d’anar a raure els fons editorials d’editors i editats perquè és el lloc que els pot conservar, difondre i fer que s’estudiïn”. Vilallonga reconeix que ha sentit “veus de tots colors” que qüestionen la conservació i la promoció que fa la Biblioteca de Catalunya dels fons: “De cap manera hem de dubtar del valor que es dona a tots els editors i editats. Vetllarem perquè aquest ens sigui una vertadera estructura d’estat; això vol dir que l’hem de dotar amb recursos de tota mena”. En aquest sentit, la consellera feia una crida als editors dubtosos: “Apostin per la Biblioteca de Catalunya”.

La biblioteca, segons Eugènia Serra, pugna per “recollir el patrimoni” i “incrementar el fons arxivístic”. La directora remarca que els tres objectius principals de la institució són preservar i difondre el fons, fer-lo valdre, és a dir, revaluar-lo, i assegurar-ne el seu estudi. “Garantim que la nostra història queda documentada”, diu sobre la feina que es fa des de la institució. Serra considera que la catalana és “una indústria editorial d’especial rellevància”. En el cas de Barcino, l’editorial ha estat “testimoni de la història política, social i econòmica”.

Una història del sector editorial 

L’Editorial Barcino ha donat el seu arxiu històric a la Biblioteca de Catalunya per posar-lo a l’abast d’usuaris i investigadors. El fons està constituït per més de 150 capses que daten dels anys setanta, vuitanta i noranta. El contingut de la donació aplega principalment documentació generada per l’editorial. Documentació de caràcter administratiu, comptable i de gestió: pressupostos, correspondència amb subscriptors, fitxes de gestió de drets d’autor, catàlegs històrics de l’editorial o documents que exemplifiquen el procés de producció de les obres. Conté també un petit conjunt de documentació del fundador de l’editorial, Josep Maria de Casacuberta, i altres materials com ara fullets polítics clandestins recopilats pel mateix Casacuberta o alguns números de revistes i diaris. “Ens despullem. Ensenyem les nostres entranyes”, diu Magrinyà.

El fons s’ha integrat al portal virtual Patrimoni d’Editors i Editats de Catalunya, que inclou informació sobre quaranta-vuit editorials. Quan finalitzi el procés tècnic d’ordenació i descripció del fons, la Biblioteca de Catalunya farà una exposició sobre l’editorial, que, segons Magrinyà, “sempre ha mantingut l’objectiu de difondre la cultura i la literatura catalanes”. El director de la casa sosté que “tot el material servirà per conèixer la història de Barcino i saber com funcionava el sector editorial català durant les últimes dècades del segle XX”. Magrinyà recordava que el primer llibre que va publicar Barcino va ser Lo somni de Bernat Metge, “una declaració d’intencions”. La primera tirada –de 2.000 exemplars– es va exhaurir en 15 dies.

“Un concepte de país”

Barcino va ser fundada l’any 1924 pel filòleg i editor Josep Maria de Casacuberta (1897-1985). Es tracta d’una entitat de referència del sector editorial català amb una tasca modèlica en la difusió de la cultura catalana. Des de la seva fundació compta amb uns 900 títols publicats. Amb l’objectiu de divulgar la cultura catalana i recuperar la literatura catalana medieval, Barcino va crear la col·lecció Els Nostres Clàssics, que continua activa actualment, i la Col·lecció Popular Barcino. El treball de l’editorial es va distingir des dels seus inicis pel rigor i cura en l’edició de textos i, així, Casacuberta va comptar amb la col·laboració de notables figures com ara Ramon d’Alòs-Moner, Pere Bohigas, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer o Jordi Rubió. Vilallonga: “Tant de bo poguéssim tenir al cap Els Nostres Clàssics. Seria un concepte de país molt bo. Un disc dur molt clar”.

L’editorial arrenca ara una nova etapa amb les ganes i l’obligació de donar-li un nou impuls. “Volem recuperar el paper de referent en el món de la cultura i tornar a ser un actor d’importància en aquest país mantenint-nos fidels a la nostra missió fundacional que és la recuperació, difusió i la divulgació dels clàssics catalans”, detallava Magrinyà. Les edicions crítiques (les de la col·lecció Tast de Clàssics, sobretot) són un dels puntals actuals de l’editorial, que uneix clàssics catalans amb veus contemporànies: Lluís-Anton Baulenas amb Curial e Güelfa, Ramon Llull amb Sebastià Alzamora, Ramon Muntaner amb Jordi Llavina o Bernat Metge amb Alba Dedeu.