Herralde i el futur de l’Arxiu Anagrama

12.07.2019

Anagrama compleix mig segle de cobertes color llimonada. Llimonada i altres tons. Cinquanta anys que celebra calmosament en espera de la gran festa prevista per al mes de setembre. Aquest dimarts passat l’editorial va convocar lectors i premsa per atendre una conversa entre Jorge Herralde, Milena Busquets i Jordi Amat. Els motius de la reunió van ser dos: l’autobiografia publicada per l’editor i l’Arxiu Anagrama. El segon tema, però, va brotar tard, cap al final. Ho va fer de bracet de la reprovació política.

Jorge Herralde. | ACN / Anna Amat

Amat va començar fent jurar la veritat a Herralde amb un exemplar del Catàleg Anagrama dels 25 anys. L’assagista va recordar la definició que Gil de Biedma va treure de l’editor: “Enginyer amb dedicació voraç per les lletres”. Els elogis i records de Busquets i Amat arrencaven. L’autora de También esto pasará palesa que Herralde és “l’únic editor que et respon els textos que li envies, i et pots creure el que et diu”. Potser perquè sap que els escriptors –com admet Busquets– són ànimes “fràgils”. Herralde, doncs, agombola als autors que entren a Anagrama. “El conec menys com a persona. Hagués sigut un bon pare, crec”, continua l’escriptora, que recorda les visites de la parella Jordi-Lali a casa (la casa de l’editora Esther Tusquets).

“Cap editor dels que conec viu l’ofici amb tanta passió”, fa veure Amat. Es tracta d’un “virus tenaç”, segons el protagonista. Josep Janés serà l’editor referent de la postguerra d’Herralde. Amat, però, prefereix recuperar a Barral. Carlos Barral (Biblioteca Breve) va ser l’editor que canvià l’edició espanyola: la modernitza, la vincula a la literatura occidental. L’hereu –segons Amat– és Herralde. “És dir molt”. Barral domina el terreny editorial de la Barcelona on neix Anagrama. “He sigut molt lleial amb els editors que m’han inspirat”.

Amat, curiós accelerat, va buscar –per entrenar la conversa– les primeres referències d’Herralde a La Vanguardia. L’editor pensa que el seu nom ha d’aparèixer lligat a alguna de les primeres publicacions literàries. No és així: apareix el 1959 a la secció Ecos de Sociedad. Bodes d’hereves riques. A la ‘lista de caballeros’ hi consta Herralde, que recorda que també va protagonitzar alguna fotografia com a genet guanyador. Entre copes de reconeixement, els ulls embadalits d’un monarca retirat se’l miraven. “Una foto gloriosa”.

El 1967, Herralde pren la “sublim decisió” de fundar una editorial. Marxa a París a veure Beatriz de Moura (Tusquets) per demanar-li una carta de recomanació que pretén lliurar a François Maspero, un editor-nord que finalment no trobarà. Durant els primers anys, Anagrama viurà una “edició accidentada”. Suarà per esquivar la censura franquista. Herralde començarà desplegant llibres d’ideologia d’esquerra (radical, aleshores). “Esquerra de modulació variable”. Passarà ben bé cinc anys distribuint assaig: Foucault, Althusser, Reich, etc. El 1970, per cert, publicarà el primer llibre en català de l’editorial: El teatre i el seu doble, d’Antonin Artaud.

Mao Tse-Tung serà el primer gran èxit. Podrà publicar-lo gràcies al “tres mesos aperturistes” d’un ministre de Cultura fugaç, Ricardo de la Cierva (UCD), que ja havia permès la circulació d’un assaig de Lenin, a qui considerava “un clàssic de pensament occidental”. Herralde farà la translació oriental amb Mao i les seves Cuatro tesis filosóficas (1974). “Era un llibre que es podia llegir, amb Mao a la portada”. Va causar sensació: 40.000 exemplars venuts. Els drets d’autor “mai s’ha sabut” qui els cobrava, assegura.

L’edició d’Herralde sempre ha seguit una política d’autor que mescla descobriment i redescobriment. Al començament, “autors poc coneguts, però amb bones idees i convicció”. Autors amb “perfil Anagrama” que començaven venent poc, però acabaven amb milers d’exemplars a les prestatgeries dels lectors més exigents. Highsmith, per exemple. O el British Dream Team (Barnes, McEwan, Ishiguro…). “Chirbes va costar molt”, explica Herralde. Mentre a Alemanya era un best-seller, aquí no acabava d’explotar. Va haver d’esperar a l’etapa final per viure l’èxit (Crematorio i En la orilla). “El dolor és més petit quan les poques vendes les fa un autor estranger”, admet. Segons Amat, “el lector compra llibres Anagrama pel fet de sortir editats a Anagrama”.

Tornem a la parella “mítica i divertida”. Busquets humanitza un editor absorbit per l’ofici. Entre records infantils il·lusoris que Lali Gubern desmenteix (botes altes plenes de bitllets), l’escriptora reconeix que no queden editors amb la brillantor d’ells. “Tenen un glamur que s’està perdent o, de fet, ja s’ha perdut”. Amat retorna al catàleg per expressar l’impacte del pes dels primers autors. Surt, el 1971, André Glucksmann. El catàleg de l’inici “fa por”. “No funcionava gairebé res”, segons Herralde. Era un catàleg entre “l’heterodòxia i la censura”. Anagrama suma avui més de 4.000 títols.

Arxiu sense destí

L’arxiu Anagrama està format per un gruixut cos de cartes. Per una qüestió d’espai, Herralde no guarda gairebé cap manuscrit. Cartes, sobretot, amb autors que han estat amics. Correspondència privada amb Joaquim Jordà, Romà Gubern o Carme Martín Gaite, que escrivia (i dibuixava) “cartes molt florides”. Textos que contenen dosis altes d’honestedat: “El que saps que sortirà a la llum ja no ho escrius igual”. Gubern n’està fent la catalogació. “Mana l’autor”, diu, quan ha de precisar el criteri de posició destacada.

De moment, el valuosíssim arxiu no té un destí assegurat. La qüestió genera certa inquietud després del recent (i amarg) viatge del fons de la revista Ajoblanco a Santander (Archivo Lafuente). La Biblioteca de Catalunya –un sostre aparentment lògic– no ocupa un lloc honorífic en la llista de possibles destinacions que Herralde sospesa interiorment. “La Generalitat no té un interès real en captar arxius literaris i culturals. Tampoc té recursos. Pensa més en Waterloo”. Aquí, Amat recorda que els fons d’Esther Tusquets sí que els va adquirir la Biblioteca de Catalunya. Busquets desperta: no recorda si n’han fet gran cosa. “No sé perquè el van comprar”, diu. Herralde demana que les institucions que comprin arxius en mantinguin la difusió, que els documents no acabin en un “cementiri de papers”. “Algú sap quines exposicions s’han fet sobre llegats literaris? Deuen tenir un mal servei de premsa”, remata Herralde.

“Un govern seriós ha de tenir una política de captació de fons editorials”, continua l’editor. Amat reprèn el tema: “Si el ministeri de Cultura creu que és important potenciar la capitalitat editorial de Barcelona, que els fons que compri els porti a Barcelona. A més, algú interessat en la literatura espanyola o catalana hauria de poder estudiar-la des del centre d’aquesta. Una altra cosa és la preparació de les nostres institucions per fer un bon tractament dels fons que adquireixen”. El procés de catalogació continua: encara hi ha temps per trobar un sostre digne.